L’etern retorn del Penedès

Aquest darrers dies la geografia ha tornat a estar a l’última, concretament a Catalunya ha revifat amb força, i gràcies a twitter, l’etern debat territorial a Catalunya, inacabat i tampoc mai afrontat, amb profunditat, per cap Govern, pujolià, tripartit, sobiranista, independentista...cap.

Els qui ens estimem el Penedès i la geografia estem gaudint de veure com tot torna al començament. El fet que el Penedès va ser dividit al 1833, i que desprès de 40 anys de democràcia i autonomia no hem estat capaços d’afrontar el repte de la seva unitat.

TV3, la Televisió de Catalunya, ve a fer un reportatge a Bellvei del Penedès, per explicar la fantàstica història del Carrer de les dues províncies. Explicant la paradoxa de la divisió provincial, però no fa esment que aquest problema queda solucionat amb la Vegueria del Penedès, retornant la unitat perduda que el Carrer de les dues províncies simbolitza. Un exemple que també el podríem trobar al llarg de tots els termes municipals que separen les comarques de l’Alt i el Baix Penedès, o el Garraf i el Baix Penedès.

Segurament li devem el gran honor a Pau Vila, en ser el darrer geògraf amb responsabilitat en voler unificar el Penedès, i dotar-lo de la identitat territorial i geogràfica que mai ha perdut però que no se li ha estat reconeguda fins al 2017. També hem de dir que a l’Informe Roca, el darrer gran intent de reflexionar sobre la territorialitat catalana, s’intenta argumentar una unitat penedesenca, però subordinada totalment a la lògica metropolitana de Barcelona.

Vàrem recordar en anteriors articles, que calia donar una dimensió geogràfica a la crisi del COVID, perquè la gestió del territori, la gestió del desconfinament és això, és geografia. I precisament ha estat durant la discussió de com havia de ser aquest desconfinament, de com havíem de concebre el territori de Catalunya que ha ressorgit el Penedès. Segurament perquè, com dèiem abans, el debat territorial català no s’ha pogut o no s’ha volgut implementar com caldria, el Penedès sempre està a l’agenda d’aquest debat.

Critiquem les províncies, però som incapaços de reconèixer que la comarcalització i la divisió de Vegueries del 2010 eren filles d’un determinisme provincial; volem superar les províncies, i no som capaços en 10 anys d’implementar les vegueries a Catalunya.

Sempre hem defensat que la lluita del Penedès és la lluita del conjunt del país que vol superar l’esquarterament provincial de Catalunya. La penedesitat, aquest sentiment de pertànyer a una terra com el Penedès, descansa precisament en la tossuderia de no voler ser dividits, i de defensar el nostre territori, la nostre concepció de la terra, que no deixa de ser la concepció d’una Catalunya amb una territorialitat pròpia.

Una Catalunya dividida en vegueries i que defugi del que no volien els pares de la Renaixença, el no volien els de la Mancomunitat, el que no volia la Generalitat del 1936, i el que no volia el Parlament el 2017, que Catalunya deixi d’estar dividida en quatre províncies i que tingui la seva pròpia divisió territorial.