Les persones: imprescindibles

El sistema vigent cada cop es mostra més incapaç de donar una resposta vàlida a la situació actual. Culpa del coronavirus? No, el covid- 19 ha estat únicament  el semàfor vermell, però el virus, l’econòmic i el social, fa anys que va néixer i l’hem deixat créixer fent veure que no el vèiem.  Durant dècades hem acceptat el creixement d’un mecanisme pervers: hem convertit l’economia en finances i els bancs privats en els reguladors del sistema financer. Sota l’aparença de despolititzar els bancs centrals, s’ha acceptat que els moviments especulatius de capitals siguin l’origen dels grans negocis, deixant de banda la importància de la producció de bens i d’ocupació. I així vam arribar al que es va denominar la “crisis” del 2008, un conjunt de bombolles de riquesa falsa que es va maquillar amb una pretesa austeritat, que van imposar precisament els que havien provocat la situació. I, com van poder fer-ho? Senzillament utilitzant el poder que els havíem cedit

Alguns polítics, Sarkozy per exemple, van parlar de refundar el capitalisme, però en realitat el que volien, i es va fer, no va ser altra cosa que sanejar els balanços de la banca privada amb milions de diner públic, que no s’han recuperat ni molt menys, en el cas d’Espanya. Per recuperar aquests diners es van reduir els salaris, el treball es va fer més precari o es van retallar i privatitzar serveis públics. Per tant altra vegada els jocs financers especulatius van quedar per davant de l’ocupació i la producció. L’esforç més important per a moltes empreses va anar orientat a millorar la seva cotització a la borsa i a repartir dividends, utilitzant els crèdits barats que la banca els oferia par a comprar accions pròpies. En els darrers vint anys, a Estats Units, el ritme d’endeutament de les empreses s’ha duplicat, i a Europa s’ha triplicat. Així milers d'empreses es situaven, abans de la pandèmia, en situació d'insolvència pels seus balanços financers. Són empreses que poden acabar repercutint la seva insolvència sobre un sistema financer que diu tenir una bona salut, però que pot tenir els dies comptats.

Aquest és el context en què es produeix l'esclat de la covid-19: confinament de la població i col·lapse tant de la producció com de la demanda generen una crisi econòmica que no té res a veure amb el que es va intentar explicar com un “ampli període de vacances del què ens recuperaríem amb una evolució de la activitat econòmica”. La clau no pot ser garantir una liquiditat barata perquè les empreses reactivin la seva producció; seria negar el que sembla una evidència: dins d’una  bombolla de deute privat, amb una situació d'insolvència o de debilitat financera a multitud d'empreses i una demanda col·lapsada més enllà de el període de confinament, quina empresa demanarà nous crèdits, encara que siguin barats, per fabricar productes que ningú podrà comprar?

El primer pas seria una reforma fiscal de caire social, és a dir una fiscalitat que en lloc d’augmentar la pressió sobre els que ja paguen el que els pertoca, incrementi i controli el seu compliment entre aquells grup, persones o societats que no paguen o paguen molt per sota del que els pertocaria pels seus guanys. Des del 18 de març Amancio Ortega ha guanyat 8.605 M, Rafael del Pino (president de Ferrovial ) ha incrementat un 80% el patrimoni a la borsa, Florentino Pérez un 41,6%... (Infolibre 30-05-2020).

Cal un estímul fiscal massiu, que l’estat assumeixi el corresponent deute públic amb el suport del Banc Central Europeu, perquè precisament a ell li va cedir la sobirania financera, i per tant ell pot i ha de convertit en actiu, en moneda, aquest deute.

L’únic element imprescindible són les persones i, d’entre elles, aquelles que estiguin en una situació econòmica més precària. Si no hi ha les condicions per poder tenir una vida digna, no hi ha res a fer. Cal prioritzar el benestar social per damunt de l’economia, digui el que digui l’article 135 de la Constitució.

També, com a element regenerador d’una nova realitat, seria important donar capacitació professional a persones que han quedat apartades d’aquest entorn emergent i virtual que apareix i es consolida.

Les situacions de precarietat, ja sigui habitacional, energètica, alimentària..., haurien de desaparèixer augmentant les ajudes i facilitant el seu accés. Però en el cas dels habitatges podria no servir de res si no es posa un límit clar i controlat als lloguers, s’aposta per convertir pisos buits de grans tenidors en habitatges socials i per construir habitatges de lloguer social.

Aquesta pandèmia ens ha mostrat molt clarament que els serveis públics que tenim, després de retallades, “recortes” i corrupció, no ens han servit i no ens poden servir de cada al futur. L’administració ha d’ajudar els professionals a dur a terme la seva tasca, i no pot esperar que aquests treballadors superin la situació malgrat els entrebancs a que se’ls ha sotmès des de fa anys. Parlem de sanitaris, treballs de cures, professorat, neteja, transport... Cal donar més vigor a tots aquests serveis públics i dimensionar-los per al futur.

La Comissió Europea indicava que el els joves serien els que sortirien més afectats per la nova situació, i que la gent gran hauria de mostrar la seva solidaritat amb ells reduint les seves demandes en el terreny de les pensions. El tema de la solidaritat ja el vam comentar en un escrit anterior. Respecte als joves, caldria actuar decididament en polítiques actives d’ocupació destinades a ells. Que és molt? Que mancaran diners? La banca deu entre 65.000 M i 1000.000 M d’euros de la crisis del 2008, i cada any 90.000 M es perden per la corrupció.

Propostes, demandes, però hem de baixar dels balcons i terrasses i recuperar el carrer. No podrem impulsar els canvis, imprescindibles per a molts, amb aplaudiments i cançons, cal exigir, reclamar i persistir en la demanda.                                                                                                           

Iai@flautes Garraf i Marea Pensionista del Garraf