La Rita i el xup xup de la vida

La Rita està perduda. No, perduda no, més aviat s'ha quedat òrfena i no sap a qui demanar ajuda. El problema de la Rita és que ja no és una nena, sinó una dona de gairebé seixanta anys que fins fa poc pensava que sabia navegar en el seu mar laboral, i es veia conduint, amb seguretat, el timó de la seva feina. Falsa estabilitat la seva.

Ara s'ha adonat que el seu cos és el d'una dona gran. D'aquestes rodonetes amb els pits que cauen sobre la panxa i no arriben a veure’s els peus. Malgrat no els importa, ja que tenen un rostre sense arrugues, on la vida encara no ha deixat la seva empremta. Una dona feta i refeta.

Però a la Rita, sobtadament, l'ànima se li ha quedat petita, de nena poruga, i necessita que li expliquin de nou com fer la seva feina i no té a qui preguntar.

Anem a pams.

Rita és treballadora social, bé, a ella sempre li han dit "assistenta", encara que això no li importava. Els canvis de nomenclatura eren el de menys. El que si necessitava era que les persones a les que atenia l’escoltessin, no es desanimessin, tornessin de nou a l'oficina i fessin el seu procés de mica en mica, pas a pas, amb el seu acompanyament. Que recuperessin les seves eines personals per caminar soles sense la mà dels serveis socials. Fa anys, era així, tenia temps, empenta i energia per parlar amb la Senyora Manuela sense mirar el rellotge, escoltar el Juanito, el Paco, la Montse, el Marc... Tants i tantes, amb tantes vides.

Però el COVID i el confinament, més els nous protocols, més no sap que nassos més, ho ha desfet tot.

"-Rita. Ara faràs les entrevistes per telèfon. I ves mirant els protocols que tot canvia d'un dia per l'altre" - li deia la seva cap.

I tant que tot canviava! El correu ple d'advertiments, de mesures de seguretat i de restriccions, que afegien més i més ampliacions de protocol. Una bíblia de recomanacions per a prevenció. Al mateix temps les demandes econòmiques, i les situacions d'urgència social pujaven com un volcà en erupció.

Rita arribava cada dia a la feina sense tenir ànim per llegir els nous correus. Amb la por al pit de que finalment el seu volcà de treball li explotés sota d'ella, que la cremés de cop, i quedessin les seves cendres allà per sempre.

- Com va tot Rita?

- No dono a l'abast.

- Ves fent. Només urgències Rita. No podem fer res més.

Cal apuntar, que la Rita no només treballa, la Rita té molta vida, les sortides dels dijous amb les amigues, els vermuts del dissabte amb la seva filla, el ioga a la platja el diumenge, la sèrie "Outlander" que s'empassa, l’aperitiu de vins amb el grup de les excursions ... La Rita no para, bé no parava. I llavors, de sobte, tot es va aturar.

El fet és que no sap que va abandonar primer, o com és que no ha rescatat res del que feia. De la feina a casa, de casa a la feina. Sense ànim per nodrir-se de vida. Resultat cap contagi i mínims de serotonina.

En conseqüència la Rita es desdibuixa d'ella mateixa, no recorda com feia les coses, i no entén com s'han de gestionar ara. Escolta veus per telèfon que imploren ajudes i és incapaç de connectar la veu a la imatge que recorda, no sap si la conversa és amb Pepita, amb Sònia o es diu Noelia.

Bloqueig en sec.

S'aïlla del present i plora sense llàgrimes. Una angoixa freda li recorre el cos com una serp que la vol ofegar. Es fa més petita, i implora la veu de la seva mare, de la seva àvia Fina. On són?

La nena que viu dins d'ella té ganes de córrer a casa, tancar-se dins i no sortir fins que tot passi. Però abans que la serp de l'angoixa li clavi les dents al coll, el record de la seva infància la rescata del mal moment que viu. Tanca els ulls, inspira i expira. Compte els segons. A poc a poc les imatges de la seva mare i l’àvia l'abracen i la transporten a aquells diumenges quan ella aprenia a cuinar tot observant l'àvia Fina.
"Rita. Els ingredients són tan importants com que tot faci xup, xup a l'olla. Tot junt i sense pressa. A foc lent. La vida és així, Rita. Les relacions també necessiten fer xup xup, les persones, per estimar-se també xup xup. Fer les coses de pressa no va enlloc. No ho veus. no ho veus, Rita? Tot el que facis fes-ho amb molt d'afecte Rita i amb el temps que necessiti. "

Fins ara no s'havia adonat. El record de la seva infantesa, de tants anys, li ha il·luminat els dubtes. El treball ja no feia xup xup, no tenia temps per a ningú com abans, ni arribava a poder veure'ls, no podia fer suport com abans, i amb tot això s'havia abandonat. Sola al seu pis com un ingredient sense sal, ni gust, sense cap textura. Sense relacionar-se, ni passar temps amb tot el que la feia feliç.

Aquesta mateixa tarda va començar a cuinar a casa, va fer fideus a la cassola, banyats per les cançons de Bob Marley, amb l'únic objectiu de gaudir, de fer ballar els fideus amb la cullera. Després convidaria a la seva filla a sopar. I després de després, vindria la nit, i de nou el dia.

Llavors, quan el sol li besi la cara ja pensarà si pot seguir fent de Rita a la feina, amb la seva essència, amb el seu tarannà. Té que connectar amb les persones. Podria fer vídeo trucades? Li deixarien fer? Pot fer més propostes? I si és quelcom impossible?

Però ara, potser, potser es posaria a fer pastissos i encendria el petit forn, treballant amb calma, les hores es couen al forn, a l'igual que la vida, que té el seu ritme per finalment després esclatar el gust dolç del pastís dins la seva boca, i la dels altres i gaudir del plaer de viure.

Rita, porta uns dies amb tos, i s'aixeca cansada. Creu que pot tenir febre. Aquesta tarda ja es posarà el termòmetre. Ara toca cuinar i fer xup xup, tot i que sap que el COVID també fa el seu xup xup particular.