El di€tanciament

Fa uns quants dies, pocs, vaig anar a un establiment bancari perquè m’havien citat: la meva sucursal havia tancat, me n’havien assignat una de nova i em volien conèixer. D’entrada li vaig comentar, a la representant de l’entitat, que estava desconcertat: en l’espai de tres mesos era la tercera agència que se m’assignava.

- Sí, és cert, pot semblar estrany però tots aquests canvis es fan per a millorar el servei i afavorir el distanciament.

- El distanciament? No has vist la quantitat de gent que està fent cua a l’entrada? El distanciament que afavoriu és el de les sucursals. Hi ha menys sucursals i evidentment queden més distanciades.

- Però encara que hi hagi menys seus, el servei és millor. Molts tràmits es poden fer per ordinador, amb la targeta electrònica, amb els caixers...

- Hi ha menys agències, menys empleats de cara al públic, menys horari disponible. Menys despeses, que és el que es tracta.

- El servei és millor, segur.

- Sí, i tant, però és millor per a les empreses, pels que tenen més diners invertits. Però, i els altres?

La conversa va seguir i no vam parlar de la meva economia, vam parlar del servei que donava la banca.

Cada cop hi ha menys bancs, i això acabarà amb tres de grans entitats que podran fer el que vulguin perquè encara que formalment no es posaran d’acord, perquè no poden fer-ho, evidentment funcionaran sense ni destorbar-se ni entrar en competència. I d’aquesta situació de monopoli en trauran profit totes.

El seu comentari oficial “El servei és millor, segur” entra en contradicció amb l’opinió de la gent que espera a fora i que no pot resoldre el seu problema.

Una persona va a treure diners del caixer. L’aparell li diu que la banda magnètica està espatllada, que passi per l’agència, però quan ho fa li diuen que està fora d’hora, que torni demà a la franja horària que toca. Ella es queda mirant la llibreta, palplantada al costat del carro buit. Ha de comprar demà?

Els comentaris que se senten entre els que no tenen hora no són pas elogiosos vers la nova “política” del banc. No sé si els coneixen o no, però sigui com sigui els preocupa poc, perquè poc és el benefici que els donen aquells comptes.

Aquesta nova banca és la de sempre però ara molt més descarada perquè té tots els asos a la màniga: vols cobrar un sou o una pensió? Domicilia-ho. Vols tenir aigua, llum, gas... a casa? Domicilia-ho. Has de fer un pagament important? Transferència... Evidentment tot això són comoditats, però generen una servitud que ens lliga de peus i mans al sistema, perquè no és un banc o altra, és la banca. 

Molta gent gran queda marginada per l’actual servei bancari. “Molts tràmits es poden fer per ordinador, amb la targeta electrònica, amb els caixers... I la gent que no domina aquests recursos tecnològics? I les persones que es perden en el llenguatge poc explicatiu i mecànic dels aparells informàtics? Què han de fer aquelles persones que es senten insegurs i que dubten? La màquina no els ajuda i els arracona en un carreró sense sortida. Ben segur que la informàtica deu ser el futur cap on ens dirigim i resulta evident que per a força persones, especialment joves, la informàtica és el seu present. Però hi ha moltes persones, que durant un grapat d’anys han anat confiant els seus estalvis a la banca o han anat pagant amb esforç una hipoteca que els espremia, que per a elles la informàtica no és el futur, ni és el present perquè la informàtica mai ha esta el seu passat. Tenien altres problemes, possiblement la hipoteca, per exemple. O unes preferents que els van encolomar aprofitant-se de la confiança que els anys de relació havia generat.

Ara no mereixen aquest tracte poc humà de deixar-los, més o menys descaradament segons la persona concreta amb qui parlen, sols davant de la burocràcia, les màquines i la informàtica. Ara, si vols comprar un d’aquests productes aparentment llaminers però enverinats com la Renda Vitalícia o similars, aleshores sí, fins i tot un cafè els oferiran. Això és un maltractament a la gent gran, bàsicament.  

Afavorir el distanciament, aquest és l’objectiu, distanciar les persones poc rendibles per centrar-se preferentment en aquelles que poden deixar més comissions. Una banca que hem salvat entre tots, que ens deu 60.000M que no han retornat del rescat de 2008, una banca que ara ens vol al seu servei.