Sobre #jotambésocveïna

La campanya #jotambésocveïna ens ensenya que no es pot donar res per fet. Ho resumeixo per a qui no n’estigui al cas. Al carrer Unió de Vilanova i la Geltrú, durant més de quinze anys, hi havia un bar, el Nostàlgic. Fa un any i mig els seus propietaris van traspassar el negoci i se’n va fer càrrec una entitat de la ciutat, Can Pistraus, per establir-hi la seu social. Durant més de quinze anys, al Nostàlgic hi havia una terrassa interior. Doncs bé, des que es va fer el traspàs, l’Ajuntament ha prohibit a Can Pistraus, i a la cooperativa que gestiona el bar de l’entitat, Cal Trajo, que obri aquesta mateixa terrassa, al·legant formalitats tècniques.

Durant la pandèmia, l’Ajuntament ha aixecat el veto provisionalment, però ja ha advertit que tan bon punt torni la “normalitat”, la terrassa haurà de tornar a tancar. El motiu de fons és que hi ha un veí que es queixa del soroll. Per això Can Pistraus, Cal Trajo i d’altres persones i col·lectius han iniciat una campanya per fer visible el problema. El futur de la entitat i de la cooperativa estan en risc per la insistència d’un sol veí. Han començat a recollir signatures i recaptar diners per sufragar la defensa jurídica del cas. Els detalls els trobareu a www.jotambesocveina.com.

Aquesta campanya és la última batalla d’un combat que ja fa molts anys que dura. Fa dècades que sentim parlar de Vilanova com a ciutat dormitori. Una ciutat-llit, que vetlla pel descans dels seus veïns. Una ciutat-rusc, on els treballadors tornen al seu habitacle a l’acabar la jornada laboral. Una ciutat-cementiri, que promet silenci i tranquil·litat als seus residents. El combat del que parlo és el que té lloc contra aquestes visions de Vilanova.

Aquest combat el guanyarem. Ho sé perquè la imaginació i la força que posen els individus en tirar endavant els seus projectes personals i col·lectius és el que fa que la gent tingui ganes de viure en una ciutat. No el silenci ni la tranquil·litat, ni tan sols la platja. És la imaginació i la força que hi ha en cada restaurant, en cada desnonament que s’atura, en cada concert, en cada barca que surt a la mar, en cada xerrada i en cada botiga. A la llarga, el combat el guanyarem perquè si no, seria la mort de la ciutat. Però per guanyar-lo, s’han de lliurar totes les batalles. Pam a pam.

En el passat recent hi ha una història que ens ajudarà a veure millor el combat. Un amic, un d’aquells homes que per més anys que facin no es torna vell, m’explicava que als anys setanta Vilanova i la Geltrú bullia d’iniciatives culturals: sales d’art, bars musicals, concerts, teatre, poesia, etc. Amb el canvi de règim, em deia, una quantitat important de les persones que hi havia darrera d’aquest moviment cultural, van entrar a l’administració. Fos a l’Ajuntament de Vilanova o en d’altres organismes públics. El bullici es va apagar, les iniciatives es van esllanguir i es va fer lloc allò que s’anomena la cultura oficialista.

No podem tornar a cometre el mateix error.  El futur de la ciutat té més a veure amb com afrontem les petites batalles que no pas amb els simpòsiums i els documents que genera l’Ajuntament, amb els títols en anglès i la xerrameca propagandística de sempre. Ara mateix, l’Ajuntament és un llast. Una barrera contra la força i la imaginació que fan que la gent tingui ganes de viure a Vilanova.

La solució és que cada batalla sigui una victòria esclatant que obligui la resistència conservadora a recular. Enlloc que l’Ajuntament absorbeixi el potencial de la ciutat, per neutralitzar-lo, aquest cop hem d’aconseguir que sigui l’administració, a causa de la força que aconseguim acumular, qui s’adapti a les ganes de vida que hi ha darrera de cada projecte personal i col·lectiu.

Aquesta batalla és senzilla: ves a signar, penja el domàs. La “nova” normalitat és defensar les teves idees pam a pam. El combat serà llarg.