No ens fareu fora

Estem envoltades de violències masclistes. D’agressors i d’agredides. Més de la meitat de les dones hem patit diverses formes de violència masclista. Això vol dir, inevitablement, que al nostre entorn hi ha moltes víctimes i molts agressors. A la família, al grup d’amics i coneguts, a la feina, al carrer, al veïnat. I també als espais polítics.

Hi ha un biaix de gènere evident en la percepció de les violències masclistes. Les dones, que som qui les patim en gran part, som conscients de la magnitud del problema. Sabem que estem exposades a les violències masclistes i que no hi ha un perfil d’agressor identificable. En un vuitanta-cinc per cent de les agressions sexuals, la víctima coneix l’agressor: és un familiar, un amic, un professor, un company de feina o la seva parella o exparella.

Un home pot cometre una o més agressions masclistes al llarg de la seva vida sense ser-ne conscient, atès que encara hi ha moltes violències masclistes que no es reconeixen com a tals. Les violacions estereotipades que veiem a les pel·lícules són les menys freqüents; les més habituals són agressions patides en un entorn conegut. Al nostre llit, a la nostra feina, al nostre local social, al nostre barri.

La violència masclista pren moltes formes diferents i l’impacte de cadascuna d’elles en la nostra vida pot perdurar en el temps. Com? En forma de danys psicològics, físics i emocionals, i en forma de renúncia als espais públics i de militància.

Però a hores d’ara encara hi ha una gran part del nostre entorn que no ho veu o no ho vol veure així. Molts amics, familiars, companys de feina o de militància el primer que fan davant d’un cas d’agressió masclista és qüestionar el testimoni de la víctima i buscar excuses per no assumir que ells mateixos o els seus companys poden haver-ne estat protagonistes.

A nosaltres no ens cal una sentència judicial per creure la nostra amiga, veïna o companya de feina. No ens cal un peritatge per creure el testimoni d’una dona que ha patit una agressió.

No ens malinterpreteu: no pretenem enviar ningú a la presó sense un procés judicial ni linxar els nostres companys. No es tracta d’això, sinó de disposar i d'aplicar protocols efectius i fiables, que en lloc d’invisibilitzar els casos serveixin per reparar la víctima i prevenir agressions futures.

Som conscients que dones i homes estem en una situació de partida molt diferent a l’hora de participar en un projecte polític.

Les dones no només estem exposades a les violències masclistes, sinó que quan denunciem una agressió, pel canal que sigui, se’ns jutja sistemàticament a nosaltres. Se’ns qüestiona, se’ns pregunta per què ho hem permès, per què no hem fet això o allò, per què no hem denunciat per la via judicial, per què no hem denunciat abans. Mentre que als nostres agressors se’ls pressuposa un testimoni veraç i se’ls protegeix.

Volem que se’ns escolti sense qüestionar-nos sistemàticament, sentir-nos acompanyades i reparades després d’haver patit una agressió. Volem sentir-nos segures en uns espais que també són nostres, no volem renunciar-hi. Volem aportar tot el que tenim per aportar. I volem també un sistema judicial preparat, sensibilitzat i amb recursos per fer efectives les lleis contra les violències masclistes.

Des de la nostra perspectiva feminista, és evident que si les dones no denunciem més la violència que patim és perquè sabem que tot aquest procés ens exposarà i ens causarà un gran dolor.

La reacció a la informació publicada al diari ARA el dia 4 d'octubre sobre els casos que apuntaven a l’exdiputat Quim Arrufat exemplifica molt bé això que exposem. A través de les notícies i reaccions posteriors a les xarxes constatem que, un cop més, s’ha qüestionat el testimoni de dues dones i que se les ha victimitzat de nou. El debat públic al voltant d’aquesta notícia s’ha centrat, de nou, en l’actuació de les víctimes i de l’organització dins la qual s’han donat els casos, i no en la problemàtica existent i preocupant de la violència masclista.

En aquest procés hem vist, amb impotència, frustració i ràbia, com el presumpte agressor ha utilitzat la seva visibilitat i poder mediàtic per publicar un relat que revictimitza les dones agredides, sense cap mena de possibilitat de contrastar la seva versió. Hem vist com ell ha qüestionat aquestes dones, ha minimitzat les agressions, les ha acusades d’utilitzar la denúncia per un objectiu personal o polític i ha amenaçat amb fer públics els seus noms. Hem vist com ha emprat el seu altaveu per alimentar els mites sobre les denúncies falses i les violències masclistes pel seu propi benefici. Davant d’aquest actitud, mantenir-se en silenci no ens sembla èticament acceptable.

Les dones que participem en aquest projecte polític i en altres projectes afins hem estat interpel·lades pel sol fet d’haver compartit espai amb un presumpte agressor, i el nostre entorn ens ha jutjat també a nosaltres.

Tot això ens remou i ens indigna: constatem que encara no es reconeixen socialment les agressions masclistes quan ocorren, i que als nostres espais de militància encara hi ha reticències a abordar-les amb la contundència deguda i que queda recollida als protocols dels quals disposem. I sense això, no hi ha avenç possible en la solució del problema i en la prevenció de futures agressions.

Tot plegat ens colpeja i tira molt enrere a l’hora de militar en un espai polític. Però som tossudes: no deixarem de fer política, d’implicar-nos socialment, de reclamar el poder que se'ns ha negat durant tant de temps per poder transformar la societat.

Tenim dret a conviure sense por en tots els espais que compartim amb els altres. No hi haurà violències que ens facin renunciar a això.

Som aquí i hi continuarem sent.

Cristina Agustí Benito, Badalona
Núria Alcaraz, Matadepera
Oceania Algora Micó, El Masnou
Mercè Amich, Celrà
Maria Ballester, Arenys de Munt
Juliana Bacardit, Mataró
Mireia Boya Busquet, Aran
Júlia Carbonell, Cervera
Pilar Castillejo Medina, Ripollet
Elisenda Castillón Soria, Vilanova i la Geltrú
Elena Crespi Asensio, Torelló
Ona Curto, Arenys de Mar
Aina Delgado Morell, Barcelona
Sonia Fabra Fargas, Barcelona
Almudena Godoy Castro, Vilanova i la Geltrú
Mar Grifol Isern, Badalona
Marta Guinda Camps, Vilanova i la Geltrú
Eva Herbera, Vilanova i la Geltrú
Marta Jofra Sora, Vilanova i la Geltrú
Katia Juncks, Vic
Fabiola Llanos Bustos, Vilanova i la Geltrú
Isabel Llari Joya, Sant Pol
Anna Losantos Sistach, Sant Pol
Sílvia Mancha Pallerola, Vilanova i la Geltrú
Joana Maestre Campamà, Vilanova i la Geltrú
Tamia Maestre Gutiérrez, Manlleu
Laura Martínez Villanueva, Sitges
Sandra Moncusí Veciana, Sant Pol
Mireia Noy Oliveres, El Masnou
Nuria Núñez Fusaro, Vilanova i la Geltrú
Marta Pagès Romero, Vilanova i la Geltrú
Anna Pagés Pardo, Sant Pol
Mar Parés Ojeda, El Masnou
Carme Polvillo Alomar, Mataró
Roser Ramos, Arenys de Munt
Núria Riera Sant, El Masnou
Mireia Riera Sant, Cardedeu
Roser Rifà Jané, Berga
Maria Ruiz, Ripollet
Nora San Sebastián Martínez, Badalona
Ana Belén Salvadó de la Rubia, Sitges
Mima Sant Granados, Teià
Rosa Soler Vendrell, Vilanova i la Geltrú
Alicia Tarodo Casado, El Masnou
Laura Texidó Solsona, Sant Pol
Sara Tuñí Jaulent, Sant Pol
Roser Valverde Lojo, Berga
Júlia Vigó Pascual, Sitges

Article publicat al diari ARA