Idanse*

Ara fa uns quants dies hem celebrat el nostre primer any de convivència, una convivència iniciada amb molta alegria, il·lusió i una bona dosi també d’incertesa, com a qualsevol convivència.

En Sekou va arribar a Vilanova de la mà d’una molt bona amiga que el va conèixer a Barcelona on acabava d’arribar després d’un llarg periple des del seu país d’origen: Costa d’Ivori.

Ens vàrem anar coneixent de mica en mica, de diumenge en diumenge, de visita en visita i com qui no vol la cosa va arribar un moment on la pregunta per si sola se’ns va fer present: Per què no l’acollim?

Ell llavors ja vivia des de feia mesos a un centre de menors sense referents familiars a prop de Barcelona i anava aprenent una mica els idiomes, una mica d’informàtica i molt de la realitat d’un sistema d’acollida ple de mancances que allunya als nois dels seus propòsits d’una vida en progressió cap a la seva autonomia.

Bé, quan ens vàrem formular la pregunta ja no hi va haver marxa enrere, només tot un seguit de qüestions a abordar, a esbrinar com serien els procediments administratius i els requeriments: tindríem el perfil adequat? seriem prou bons per a l’administració? i per ell?

Al cap d’uns dies o setmanes de rumiar l’acollida, un diumenge que en Sekou ens va venir a fer visita el vàrem sondejar: T’agradaria viure a Vilanova, creus que estaries bé aquí? com trobaries viure amb nosaltres si fos el cas que es pogués?...

Davant la resposta positiva vàrem agafar més força per iniciar els tràmits d’acollida. Van ser més de deu mesos de reunions: junts, per separat, a casa, als despatxos, amb la psicòloga, etc. I un bon dia ja veníem els tres cap a Vilanova amb la seva maleta.

Ara ja fa un any i escaig d’aquell dia feliç i, tot i haver coincidit la seva nova etapa amb la pandèmia i restriccions vàries, podem afirmar que ha estat un any magnífic de coneixença mútua, d’intercanvi cultural, de classes de tot i a tota hora i de cooperació familiar intensa.

El repte d’estudiar la ESO amb la dificultat que comporta el desconeixement dels idiomes i del sistema, es va fent possible dia rere dia amb una alta dosi d’esforç i positivitat, tot sabent que les oportunitats quan es presenten s’han  d’aprofitar.

Avui amb la confirmació i la seguretat que avala el temps que hem viscut plegats volem fer extensiva la nostra experiència i alenar a qui ho vulgui a iniciar un procés d’acollida, que pot començar per una relació de família amiga, amb visites puntuals, com a primer pas per a una posterior presa de decisió a favor d’un acolliment formal.

Sabem del cert que iniciar segons quins processos costa molt quan no se sap per on començar o a qui dirigir-se i per això volem posar a disposició la nostra experiència, ajuda i suport a qui ho desitgi.

*IDANSE: Paraula de la llengua dioula que significa Benvingut.

Si alguna persona té interès ens pot escriure a: nuriarose@hotmail.com  

Núria i Jacinto