Aquest 8 de Març, juntes, diverses i rebels reivindiquem la cura

Encarem un nou  8 de març després d’un any  de l’arribada d’una pandèmia que ens ha comportat una emergència sanitària, econòmica i social que ha posat en evidència la importància de la cura, com a eina imprescindible per garantir la supervivència d’una societat.

La cura, tant de temps maltractada i menystinguda per molts sectors econòmics i socials i també apartada de l’agenda política, ara es reivindica més necessària que mai.

Moltes ho dèiem; tot allò que envolta al treball suportat bàsicament per dones no es té en consideració. És més, tot allò que no es tradueix en economia queda amagat. I el cert és que sense cura no hi ha economia. La cura es suporta a dins de les cases, amb les dobles jornades tenint cura de petits i grans, també teletreballant. La trobem cap enfora de les llars, on es manté amb precàries condicions de treball en els sectors de la neteja, de l’atenció clínica, en el sector de les  dependències i amb inexistents drets laborals pel que fa a les treballadores de la llar.

La pandèmia ha fet evident la desigualtat estructural en la distribució del temps i de la riquesa, mantenint la bretxa salarial i perpetuant la feminització de la pobresa.

La situació de confinament de moltes dones també ha soterrat encara més la violència masclista, fent que moltes dones hagin de conviure de forma continuada amb el seu agressor, posant en més alt risc la seva vida i la dels seus fills i filles.

S’han incrementat encara més la sobrecàrrega de les dones, ha empitjorat la seva salut, sent especialment greu la situació de les famílies monomarentals i de moltes dones migrades que han tingut en el sector de la cura una precària sortida laboral, davant d’una llei d’estrangeria que encara les fa més vulnerables.

La pandèmia a més ha mobilitzat el treball col·lectiu com a resposta a les necessitats col·lectives. La història ens ha demostrat en moltes ocasions com les dones s’han mobilitzat per aconseguir respostes a les necessitats col·lectives, tot amb un alt sentit de la responsabilitat i de la justícia social.

La COVID-19 ha evidenciat una mancança històrica de compromís real de les institucions, per uns serveis i recursos socials públics a l’abast de les famílies, i de retruc a les dones, que puguin donar resposta a la necessitats d’atenció social, amb serveis de qualitat i portats a terme per professionals amb salaris dignes i amb una necessària formació contínua.

Des de Vilanova en Comú, valorem molt necessària una contínua representació de les dones en els espais de decisió política, no fer-ho comporta una mancança en les accions i en el seguiment de les mesures per abordar tot allò que fa referència a les dones en la seva diversitat.

Davant la situació de crisi actual, creiem que cal un abordatge de les polítiques públiques que incorporin la perspectiva de gènere, que analitzin l’impacte de la crisi amb indicadors amb una mirada interseccional. Calen polítiques que donin resposta de forma transversal a les necessitats de les dones de forma coordinada, comunitària i col·laborativa, donant suport a les  entitats i col·lectius feministes.

Des de Vilanova en comú, creiem que cal un  model que abordi d’una vegada la manca de reconeixement i la vulnerabilitat de moltes dones. Creiem fonamental un compromís per part de tots els governs, municipals, català i estatal per un replantejament del model actual de les cures, que  garanteix una vida digna per a tothom i que lluiti fermament per a la igualtat d’oportunitats, per la corresponsabilitat i que acabi amb els discursos i les violències masclistes.
Visca el 8 de març

Executiva de Vilanova en Comú