La merda de la muntanya no fa pudor, però fa mal als ulls

La cançó popular ho diu ben clar i una cançó popular és un compendi de saviesa.

L'airet, l'airet, l'airet la matinada
del ric estiu, del ric (i)stiu, del ric (i)stiu,
arreplega, arreplega, arreplega de la rosada
que llança el riu, que llança el riu, que llança el riu.
El riu!
La merda de la muntanya no fa pudor, pudor!
Encara que la remenis amb un bastó. Ai, no!

Segons els experts aquesta cançó popular és força antiga, està documentada en la seva primera anotació al llibre de 1899 anomenat "Les presons imaginàries", de Pere Coromines. Des d’aquell dia ha plogut molt i la cançó ha passat de boca a orella i fins a l’actualitat en que cantants de la fama de Quimi Portet n’ha fet al seva personal versió una mica més pujada de to de la clàssica.

Merda a la  muntanya n’hi ha i molta, dissortadament n’hi trobes molta, massa. Però com diu el rètol de la fotografia “ la brossa no va al bosc”, no hi ha bosses plena de deixalles amb potes que s’acostin al bocs, no hi ha sacs de runes amb rodes que es desplacin fins arribar a alguns de racons més amagats de boscos i pinedes, ni els armaris ni els matalassos, ni les tasses de water, per descomptat no tenen un sistema d’ales que les faci volar. O potser ens creiem que hi hagi alguna transmigració de les ànimes a algunes deixalles i cobren vida pròpia i trien el mig del camp per seguir vivint. No, segur que no.

Tot és més fàcil.

Encara hi ha qui creu que llençar la merda, les runes, les escombraries es pot fer arreu i amb tota la impunitat que dóna a vegades la nocturnitat i els espais més o menys desemparats.

En els lloc més inversemblants es pot trobar porqueria. Des d’una simple però molesta ampolla de plàstic o llauna fins a trobar més d’un, de dos i de tres sacs de runes procedents d’alguna obra que suposem també il·legal. Tanta mandra fa prendre el que t’ha sobrat a anar a alguna deixalleria a deixar-hi les runes de les obres?

Doncs per alguns sí, sembla que és més fàcil deixar-ho al mig de la natura sense cap mena de problema que intentar no embrutar. Estrany oi?

Mira que es fàcil no embrutar!

La foto amb el missatge “ La brossa no va al bosc” és una evidència de que per una banda hi ha qui, demostra que la brutícia no va sola ni té autonomia, hi ha qui la porta, hi ha qui es pensa que l’espai comú és un abocador sense mesura que es pot llençar el que vulgui i quan es vulgui. Per altra banda però també hi ha la mostra que algú cansat de veure tanta porqueria que està arreu pren consciència i de manera gairebé naïf fa un cartell per denunciar la situació i per conscienciar al personal de que tingui cura del bosc que és un patrimoni col·lectiu, el jardí comú.

Possiblement la majoria d’aquells o aquelles que llencen la merda al bosc no ho farien a casa seva, doncs si no ho fan a la seva propietat que no ho facin a la propietat col·lectiva, aquella que ens pertany a tots i a totes.

En alguns del fulletons que reparteixen en els diversos indrets naturals amb alt nombre de visites et deixen clar que no sols no s’han de deixar deixalles sinó, que a més, et demana que si en trobes les recullis i les deixis en els contenidors posats expressament per abocar-hi els residus. Això caldria que valgués per arreu, fos on fos però, perquè en mig de la natura es nota molts més l’acció dels incívics i prepotents que es pensen que tenen impunitat per deixar la merda on els plau. I tot per no haver d’arribar-se fins un punt de deixalleria. En fi ja es qualifiquen per si mateixos.

Si tots i totes (i ara que la per la pandèmia ha augmentat exponencialment la presència e interès per caminar per boscos, muntanyes i camps) recollíssim qualsevol deixalla nostra i una mica de les que deixen els altres segur que no caldria posar cartells dient una veritat tan òbvia. La brossa no va al bosc, som nosaltres els que la portem.

Potser si que la merda de la muntanya no fa pudor, com diu la cançó popular però si seguim així potser seguirà no fent pudor, però la merda ens colgarà.

És el nostre apocalíptic destí? Volem creure que no.