Qui li posarà el cascavell?

No se’n perd ni una ni se n’hi escaparà cap.. Segur.

Els gats, el gat, ha tingut al llarg de la història diverses consideracions i estatus. Van tenir consideració gairebé divina a l’antic egipci i se’ls va considerar un elements imprescindibles per la cacera de les rates que poblaven els graners amb el perill de deixar-los sense reserves. Aquesta condició de caçador de rates també la van descobrir el grecs que a més els van considerar una mena de creació de la deessa Artemisa per combatre els rosegadors.

Però també tenen la seva part més obscura ja que durant l‘edat mitjana, com no podia ser d’altre manera, l’església els va considerar com una mena de reencarnació del diable i se’ls acusà de freqüentar els ambients de la bruixeria i transmissor de moltes malalties. Tot i que s’explica que van fer una bona feina quan va arribar la pesta negra que era transmesa per les rates, l’acció dels gats va ajudar a eliminar la pandèmia. A partir d’aquí els gats van recuperar un cert prestigi i van començar a ser adoptats com animals que conviuen amb les famílies i al llarg de molts anys han tingut la missió d’eliminar les rates.

Hi ha tot una extensa literatura del gats i rates, entre els més coneguts La rateta que escombrava l’escaleta, el Gat amb botes i la rondalla que us oferim per lectura ràpida. Posar el cascavell al gat,: Una vegada les rates es dolgueren de la gran persecució de què els gats els feien objecte, i es reuniren en assemblea per tal de trobar-hi remei. Una rata molt eloqüent féu un discurs, en el qual posà de manifest la impossibilitat d'encarar-se amb el gat, perquè és més fort i, per tant, sempre els tocaria el perdre; segons ella, el millor era defugir la seva presència, i pensà un estratagema; posar-li un cascavell; així, sempre sabrien on es trobaria, perquè en caminar faria soroll, i podrien fugir de la seva vora. La idea semblà genial i despertà gran entusiasme. Enmig de grans mostres d'alegria, s'alçà una rata vella i preguntà: - I qui li posarà el cascavell al gat?. Les paraules de la rata vella feren comprendre que l'empresa era més difícil que no semblava, i, una darrere l'altra, amb la cua entre cames, les assembleistes se'n van anar, i l'afer restà com abans. (Amades, 1982, I:1145).

Tot i així encara avui hi ha molta gent que associem la mala sort o un mal averany, veure o creuar-nos amb un gat negre...

Ja se sap que tots els gats són negres a la nit... i a voltes ens espanten amb aquells ulls que són com uns punts de llum en tota la foscor.

Sobre gats s’han dit i escrit moltes coses hi ha web especialitzades que expliquen les bonances dels mateixos i en canten les excel·lències, però no a tothom agraden, també tenen els seus detractors que es queixen reiteradament de les colònies no controlades i es queixen sobretot d’aquells benaurats que els deixen menjar, en fi ja se sap que no tothom veu les coses de la mateix manera sortosament.

Però no negaran que l’actitud del gat de la foto és una mica inquietant, és pertorbadora en sí mateix. L’animaló s’aguanta a la barana del balcó en un aparent difícil equilibri. Ja sabem que si cau caurà de peus i potser gastarà alguna de les set vides que diuen que té.

Equilibrista consumat. Funanbulista conegut.

Silenciós sempre, però quan s’enfaden ii hi ha alguna baralla arriben a fer por, els esbufecs alarmants i els pels de punta són realment espectaculars.

Aquest veí no humà de la ciutat de Vilanova (acord de Ple per alegria d’uns i indiferència o estupefacció d’altres i directament collonades pels tercers) ens contempla des del seu balcó amb una certa distància i suficiència i deu pensar: Quin veí humà em posarà el cascavell?

Aquí l’espero.

Mentre però per acabar de completar el retaule sona de lluny l‘ensucrada i embafadora melodia del Roberto Carlos:

El gato que está triste y azul
Nunca se olvida que fuiste mía
Mas sé que sabrá de mi sufrir
Porque en mis ojos una lágrima hay

El gato que está en nuestro cielo
No va a volver a casa si no estás
No sabes mi…

Ves, que hi farem....