Qui aguanta a qui?

Hi ha una dita en castellà molt expressiva “Que cada palo aguantes su vela”, la versió catalana potser és una mica més fúnebre que cadascú carregui amb el seu mort. En definitiva que cadascú es faci responsable dels seus actes, de les seves paraules i dels seus pensaments. No és el cas que ens ocupa a la fotografia, ja que aquí qui carrega de manera injusta, abusiva i interessada és un arbre que aguanta el pal de l’electricitat.

Un innocent arbre s’ha de fer càrrec de la responsabilitat de l’altre de garantir amb el seu sacrifici i recolzament que el flux elèctric no s’entronqui. Més que aguantar el mort, aquí hi ha un exercici d’aprofitament d’un clar parasitarisme entre arbre i pal d’electre.

De paràsits ni ha molts i en totes les espècies el món creat. Però vaja que amb el potencial de les empreses elèctriques amb uns dividends més que substanciosos que omplen les butxaques del seu consell d’administració farcits de polítics que han usat allò de les portes giratòries o amb unes factures als usuaris (d’incomprensió, manifesta, coneguda que porta de corcoll els més experts economistes) abusiva i amb un impostos que res tenen a veure amb el consum acabin fent servir un bé comú com és un arbre és d’una desproporció i abús que clama al cel. Els hauria de caure la cara de vergonya! (si en tenen de vergonya, de cara segur que sí i dura).

Caldria preguntar-se quin enginyer ha fet el projecte, perquè si per desviar qualsevol línia a casa et demanen informes, projectes, visats i tota la documentació possible i impossible, no creiem que el que han fet aquí estigui visat per cap col·legi professional.

La seqüència sembla clara i imaginable, calia enderrocar una paret per fer una obra en la paret hi havia enganxat un permòdol (una palomilla per aguantar els cables elèctrics), doncs paret avall. I els cables?. Doncs hi posem un pal i santes pasqües... I si el pal no aguanta el embats (terme actualment molt preuat i usat) del vent o d’alguna tempesta i la “liem parda”, doncs cap problema dues fustes reciclades i uns quants claus i que l’arbre aguanti.

La feina ben feta no té fronteres deien. Ara potser sí.

No sabem si en l’ordenança d’obres i altres galimaties a la via pública del nostre ajuntament contempla aquestes accions i tampoc sabem si està permès que es vagin clavant claus als arbres, quan sigui la solució més fàcil. No sabem finalment si algun inspector del municipal ha vist el “tema” i ha girat la vista cap una altra banda.

No creiem que sigui possible que això estigui permès perquè una ciutat amb tanta sensibilitat com declarar el gats veïns no humans de la ciutat, no sembla lògic i sorprèn que encara no hagin declarat els arbres veïns vegetals de Vilanova i evitar que els facin mal i sobretot que ho facin en benefici d’una obra que no és, per no ser, ni pública.

Certament els arbres de les ciutats les han vist de tots colors, han servit per múltiples accions. Hem vist arbres polititzats que aguanten pancartes de tots els partits i més, els hem vist també amb pancartes d’actes folklòrics, culturals esportius, lúdics ... En fi autèntics “arbres anunci”, i encara quan tenim algun certamen expositiu serveixen per aguantar moltes vegades -masses- les caixes de les instal·lacions de megafonia o electricitat, en fi autèntics arbres electrònics que semblen més fonts d’energia que no pas font d’ombra i verd... el gossos i els  humans s’hi pixen, s’hi enganxa senyalització temporal...

En definitiva el arbres semblen el “pito del sereno”, pateixen tot un mostrari ampli de maltractaments  Deu ser que callen i no es queixen i per tant n’abusem masses vegades.

Els equilibris a voltes són difícils però si tothom prengués solucions com la que veiem a la fotografia acabaríem destrossant tot el que ens anés bé –fos o no fos necessari- per comoditat i per trobar la solució més fàcil que no és sempre, ni de bo tros, ni la més lògica ni la millor.

Queda dit que cada palo aguante su vela...