30 anys del Diari del Baix Penedès

Després de la seva desaparició va venir el comiat del seu germà gran.

Vaig tenir la sort de col·laborar en aquest mitjà des del 1995 amb una secció anomenada les Notícies dels nostres avantpassats que repassava la premsa comarcal recuperant articles, notícies i altres episodis de la vida d’aquest territori.

A partir d’aquesta data sempre vaig tenir un fort vincle amb la publicació inclús després que formés part del petit equip redactor que feia realitat aquest mitjà de comunicació setmanal. Els dies més intensos eren els dimecres que era quan s’havia de tenir tot molt mastegat perquè el dijous s’anava a la redacció de Vilanova i allí es polien els darrers detalls perquè els divendres a primera hora estes  a tots els quioscs de la comarca i algun de fora. S’havien fet publicacions puntuals per les eleccions municipals que t’obligaven a passar més de mitja nit treballant a la redacció perquè el dia següent sortís al carrer una edició un xic més reduïda que la del divendres, però molt intensa i plena de detalls d’una nit on ningú perdia.

Una dels punts estrella de la publicació era el Tothosap on la veu anònima i popular s’hi afegia per aportar notícies fresques o comentaris irònics sobre alguns fets esdevinguts a la comarca. Una de les darreres gestes d’aquesta secció van ser quan un parell o tres de mesos abans es van publicar els grups musicals principals de la festa major del Vendrell. Un dels grans misteris que sempre han donat per una roda de premsa i que el Diari va esbombar abans de marqués el protocol mediàtic i polític. Una de les conseqüències d’aquella gosadia va ser que a la primavera ja avançaven qui vindria a tocar per la festa major.

Petits detalls d’una vida intensa quan els ajuntaments feien rodes de premsa amb cert contingut i no com ara que amb un parell de fotos i una nota de premsa les poden portar a terme sense necessitat d’anar a la cita. Era uns temps que hi havia diaris i periodistes a que filtraven tot allò que els hi venia per destriar el gra de la palla.

En aquells temps la gent opinava i ho enviava al Diari formant un dels apartats més interessants de la publicació com era la de Cartes al director. Hi havia algunes que havien causat sensació i havien generat una mar de fons que havia afectat a sectors claus de la societat civil.

En aquells temps amb una cinquantena de números de telèfon podries tenir controlada tota la comarca perquè hi ha uns pocs que fan coses i les diuen. També n’hi ha que fan coses, però la cosa queda en petits cercles. Les persones actives estan posades a tot arreu des de partits polítics, entitats, associacions de veïns i si és el  cas també toca les associacions de pares i mares d’algun centre educatiu.

En aquest diari estàvem en contacte amb molta gent que des d’un lloc o un altre hi aportava el seu granet de sorra. Era el punt de trobada de lletraferits, poetes i historiadors que aportaven els seus treballs en dates senyalades per donar-ho a conèixer a la resta de la gent. Una de les activitats més seguides també eren els esports on els col·laboradors aportaven resultats, incidències i altres aventures que tenien lloc en aquest apartat. Se seguien la majoria d’esports que es portaven a terme a la comarca en les diferents categories.

Un dels moments més esperats del calendari anual era el lliurament dels premis Tothosap que acollia el bo i millor de cada casa amb música, humor i altres propostes que sempre aconseguien la màxima atenció del públic present. La comarca també tenia el seu glamour i s’havia de reconèixer d’alguna forma.

M’hagués agradat que aquest el Diari del Baix Penedès hagués seguit endavant amb el seu esperit i la seva empenta, però també va tenir el seu final per una mala gestió i per una dura situació econòmica que va afectar a tothom. Una pena. Queda el seu record, els grans moments viscuts i les hemeroteques. Alguns dels que van protagonitzar les seves pàgines encara estan en el lloc que els va portar a l’actualitat comarcal en aquests 30 anys. Aquella era una escudella amb molts ingredients de tot tipus i que cada divendres se servia en paper, però van quedar moltes històries fora del paper que alguns recordarem per sempre. Moltes gràcies per ser el Diari la millor universitat que he tingut.