Sort en tenim dels homes que ens expliquen coses

Per homenatjar el vintè aniversari del taller “Dones amb Memòria” aquesta setmana l’artista urbà Roc Blackblock ha realitzat un mural artístic dedicat a la coneguda “manifestació de les galledes” que va tenir lloc a la ciutat en 1965.

Davant d’una primera lectura d’aquesta notícia totes estarem d’acord en l’interès públic d’aquesta acció. En una ciutat on la memòria històrica està completament masculinitzada i en la que els esdeveniments dels darrers 80 anys només es miren a través dels ulls de la militarització i de certes figures il·lustres designades pel consorci local que, recordem, són majoritàriament homes (la sèrie Retrats Bibliogràfics publicada per l’Ajuntament de Vilanova està dedicada a 26 homes i 6 dones) retre homenatge a un taller eminentment femení com és el “Grup de Dones amb Memòria” a través del record d’un acte de resistència executat per dones, “la manifestació de les galledes”, pot veure’s com un pas endavant. Sembla que finalment les dones tenen una presència ben visible a la ciutat i els seus actes, tant en el passat recent com en el present, no només són reconeguts pel consistori sinó que també són incorporats en el nostre dia a dia a la ciutat.

Ara bé, a mesura que es llegeixen les notícies publicades per l’Ajuntament en relació amb aquest acte emergeixen certes reflexions que ens fan pensar: sort en tenim dels homes que ens expliquen coses!

Del “Grup de Dones amb Memòria” poca cosa se’ns diu, tot i que són el centre de l’homenatge. Així com tampoc del grup de dones que, just fa 20 anys, encapçalades per la Rosa Català juntament amb altres dones – entre elles algunes membres de La Frontissa-, començaren a reunir-se al darrer pis de la biblioteca Joan Oliva i gestaren aquest taller; tampoc se’n parla de la historiadora que, durant gran part de la trajectòria d’aquest grup, ha estat el seu principal motor, la Judit Barbacil. De fet, d’aquest grup només se’ns indica que té com a principal objectiu recuperar la memòria col·lectiva de la ciutat. És a dir, són les teixidores i les cuidadores de la nostra memòria, són aquelles que tenen cura del que s’ha de transmetre a les generacions futures, però mai se les ha d’entendre ni tampoc mostrar com a subjectes històrics. En altres paraules, en la construcció de la memòria històrica de la ciutat les dones mantenen el paper de grans cuidadores, són les garants d’allò que volem recordar. Però la història, les coses realment importants, aquestes deixem-les pels homes.

De la importància de la “Manifestació de les galledes” tenim sort que un historiador local ens explica els fets. Cóm si no podríem saber que certes dones de la vila, cansades de la situació a la que s’afrontaven diàriament i que compartien durant les seves estones de buscar l’aigua -o més aviat de “fer safareig”- iniciaren una revolta contra el consistori franquista de la ciutat? És cert que hi ha pocs treballs dedicats a aquest acte de resistència eminentment femení, però n’hi ha (1). De fet, el més complet ha estat realitzat per una historiadora local, la Isabel Pérez Molina, però l’Ajuntament no busca qui realitza la recerca, sinó qui ens la pot narrar. I, en aquest cas, de nou, tornem a tenir sort de què els homes ens expliquen les coses.

Sobre la ubicació del mural també ens sorgeixen alguns dubtes, sobretot quan coneixes la ciutat i la seva diversitat urbana, social i cultural. Tot i que a la “manifestació de les galledes” participaren dones de tota la ciutat, l’epicentre de l’acte fou la Rambla Principal i la plaça de la Vila. D’altra banda, el mural en qüestió pren com a model una fotografia de la font d’aigua de la plaça del Pou, al llindar de l’històric barri de La Geltrú. És possible que la intenció de l’Ajuntament darrera de la ubicació d’aquest mural a Baix-a-mar respongui a una idea de centralització de la ciutat, ometent la nostra heterogeneïtat i construint una memòria col·lectiva unitària que, novament, serà transmesa per les dones. Tot i que també és probable que ens trobem davant d’un emplaçament poc pensat, fruit de la ràpida cerca d’un espai públic adequat per l’establiment d’un mural i la imperant necessitat de fer publicitat. En qualsevol cas, el resultat final és que amb la ubicació d’aquest mural es perd una gran oportunitat per rememorar i homenatjar no només una forma pròpia i peculiar de viure a la ciutat, sinó sobretot a altres dones vilanovines que també lluitaren per tirar endavant les seves famílies a través de diferents treballs estretament vinculats al mar, com són les xarxaires, les peixateres o les pescadores. Però clar, que en sabrem nosaltres d’aquestes coses.

Finalment, el darrer aspecte que grinyola en totes les notícies publicades per l’Ajuntament amb la intenció de donar publicitat a aquest acte rau en la importància donada a l’artista. De fet, no deixa de ser curiós que a la ciutadania se’ns reitera molt més qui és l’autor, no l’autora, del mural que no pas el perquè del mural -la celebració dels 20 anys del “Grup de Dones amb Memòria”- o l’esdeveniment que representa el propi mural, “la Manifestació de les galledes”. A través d’aquest èmfasi en l’autor del mural, convertit pel consistori en el principal protagonista de l’acte, les dones homenatjades, aquelles que no només teixeixen la nostra memòria sinó que també han construït i segueixen construint la nostra història, queden relegades a un segon pla. Tot i que és aquest grup de dones que es troba periòdicament i que amb els seus records i amb els seus actes forja el nostre passat, el nostre present i, sobretot, el nostre futur. Són elles les vertaderes protagonistes de la història, així com també d’aquest acte en el que l’artista, com a simple mediador, les converteix en un punt de referència constant per a tota la població de Vilanova i la Geltrú.  De fet, els únics noms que apareixen en el mural són noms de senyors que haurien de tenir un lloc secundari en l’acte, com són el fotògraf –normalment un nom que es posa com a crèdit pel fet d’haver utilitzat la seva fotografia, però que no és protagonista de l’acte- i el muralista, que també es veu que no hi ha dones muralistes en l’actualitat que poguessin haver fet el mural.

I així, una acció que vol recuperar la veu de les dones vilanovines a través de la manifestació pública de la seva importància històrica en el nostre passat més recent, acaba resultant en el manteniment i la reiteració de clàssiques pràctiques patriarcals i paternalistes. Però, sort en tenim dels homes que ens expliquen la història de les dones, que busquen espais on recordar les dones i que les pinten en murals. Sort en tenim dels homes que celebren homenatges a les dones, encara que sigui sense les dones. Sort en tenim de les seves accions reivindicatives a través de les quals es construiran noves memòries col·lectives que nosaltres, com sempre, només haurem de cuidar i transmetre.

1.- Moral i Reixach, Sixte et al. (1981). Malgrat tot avançàvem. Vilanova i la Geltrú, El Cep i la Nansa edicions; Tubau i Garcia, Albert (2015). La Vilanova del Franquisme: Vilanova i la Geltrú 1939-1979. Vilanova i la Geltrú: Institut d’Estudis Penedesencs; Pérez-Molina, Isabel (2017). “La Manifestació de les Galledes"

2.- Galledes a Vilanova i la Geltrú l’any 1965”. Del Penedès, Núm. 33, p. 65-81.

La Frontissa, associació de dones feministes de Vilanova i la Geltrú