Xavier Blanc: la música fins a l’últim racó

El de l’esquerra, d’empeus i de blanc, sóc jo. I el de la dreta, assegut i de negre, és en Xavier Blanc. Aquí està amb el seu violí a la mà, com gairebé sempre, però des d’avui ja no el farà sonar més. Portava dos mesos lluitant a l’hospital de Reus i, quan semblava que les coses anaven a millor, s’han torçat de cop i ha mort.

En Xavi ha estat un dels músics més importants que hi ha hagut al nostre país. Ha tocat amb tothom, però no passarà a la història pels concerts que ha protagonitzat ni per les dotzenes i dotzenes d’alumnes que ha tingut en la seva tasca docent. Al Xavi el recordarem com a impulsor de la Fundació Camerata XXI, una idea nascuda fa 20 anys que ha portat la música clàssica a tots els racons del país, especialment a les comarques tarragonines. Van començar a inici dels anys 90 una colla de músics fincats a la província de Tarragona impulsant una orquestra de petit format que, poc a poc, va anar creixent fins que es va constituir la Fundació. L’empenta era tan forta i la il·lusió tan gran que van crear la primera orquestra simfònica catalana fora de la província de Barcelona.

L’any 2007 en Xavi va contactar amb mi i em va proposar d’afegir-me al projecte: es tractava d’incorporar un presentador que expliqués al públic què feien els músics en cada concert, què tocaven, quines eren les obres, perquè les havien triat… En Xavi tenia clar que la música, a més de tocar-la, s’havia d’explicar. Sobretot perquè havíem d’anar a fer concerts a pobles on mai ningú no hi havia interpretat música clàssica. Va ser així com vaig conèixer poblacions menudes com Aiguamúrcia, Riudecanyes, Alió, Montferri, La Riba, Maspujols, Prades, Aldover, Solivella, Marçà i dotzenes i dotzenes més on, al llarg dels darrers 15 anys, he fet concerts amb en Xavi i amb tota la camarilla de Camerata XXI. Naturalment, també hem fet concerts més enllà de Tarragona: recordo el projecte al Museu d’Història de Catalunya, o els concerts al Palau de la Música, o al Caixaforum de Palma de Mallorca o fins i tot la gira al Japó (on no us vaig poder acompanyar!). L’últim cop que vaig trepitjar escenari al costat del Xavi va ser el passat juliol a La Canonja.

Aquesta ha estat la seva petjada, que ja és imborrable: haver apropat la clàssica als llocs més remots, buscant finançament sota les pedres, creant sinergies, facilitant sempre la tasca de tothom, discutint repertori i contractant músics, donant oportunitats als joves i treballant sempre pel futur. Ara fa 10 anys ens vam empescar el projecte “Anem a concert” que, hores d’ara, ja ha portat la clàssica les escoles tarragonines amb la participació de milers d’alumnes.

Ostres, Xavi: ens deixes molta feina per davant. D’on treurem la força per reemprendre-la? Com podrem estar a l’alçada del teu llegat? Deixa’ns uns dies per situar-nos en aquest món sense tu i tingues la confiança que, els que més t’han estimat, no deixaran morir el teu projecte. Allà on siguis: segueix fent música!