El Penedès al centre de l’Univers

A la Regió del Penedès volem indústria! Evidentment, dins d'un model territorial agroalimentari extensiu, ecològic i sostenible. No com a parc agrari, sinó formant part, com una pesa complementària i significada, dins d’un model metropolità de multicentralitats, (del que ja en formem part per dret propi) com és la megaregió europea Barcelona-Lió, on la diversitat de les activitats econòmiques i dels espais urbans, agrícoles i naturals, s'emmarquen dins l'anomenada ‘societat del coneixement’ i on una de les principals virtuts és l’intercanvi d’informació dins una extensa i ben dissenyada xarxa der comunicacions.

Tot i que dins del mateix Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- es contempla aquest fenomen de la Megaregió, hem observat com, des de les esferes tècnic-polítiques (mentres aturen el Pla) es prenen decisions allunyades d’aquest model i mancades dels coneixements necessaris per liderar el debat que s’està produint sobre el model territorial.

Valorem positivament l’esforç d’anàlisi i els treballs realitzats pel Departament. Tan els de la primera fase 2014-2017 com, i sobretot, la última fins el 2020 amb l’elaboració de les didàctiques fitxes d’anàlisi i el correcte procés del programa “Participa”, on es va arribar a unes conclusions de nivell i es va començar a albirar un model territorial, més d’acord amb la situació d’avui dia. En aquesta fase també s’inicià el procés de valoració dels sòls agrícoles, base per iniciar el Pla Territorial Sectorial Agrari, necessari per dissenyar el Model territorial de Regió Agroalimentària metropolitana del Penedès -RAP-. (Que les mateixes circumstàncies de la crisi climàtica i els desequilibris territorials, producte d’un segle de gran contaminació del petroli, ens hi aboquen).

Però, els gestors polítics s’han desentès d’aquest debat i, incomprensiblement, han parat el PT, just quan es gestava un model que trencava motllos i obria la porta a una nova manera d’actuar per fer front als nous reptes globals, i, no només aquí, al Penedès, sinó a revisar la planificació de tot el territori català.

La proposta d’una Regió Agroalimentària en l’epicentre de la Regió Metropolitana Catalana, (que equipara paisatges pel seu valor ambiental, social i cultural, per damunt del valor econòmic que tenen) posa al descobert la crisi de la planificació general i sectorial fins ara redactada a Catalunya.

Tots aquests plans, avui dia encara vigents, són concebuts a finals del segle passat i per tant, les successives crisis els han convertit en obsolets. El concepte de Pla Territorial Parcial, tal com s’ha entès fins ara, ha caducat.

En el cas de les infraestructures del transport es fa evident: des de pretendre allargar l’obsolet quart cinturó (nascut en els plans desenvolupistes dels anys 60) fins a convèncer de  l’inexistent corredor Mediterrani ferroviari de mercaderies. Aquests donen resposta a la misèria de la situació i requereix un nou pla d’infraestructures del transport que respongui a les necessitats actuals de lluita contra el canvi climàtic, (no, a favor, com s’està produint amb aquestes decisions).

Mentre, sense immutar-nos, permetem que Madrid segueixi ampliant els ports dels països catalans (són de l’Estat però els utilitza Madrid), augmentant el transport de mercaderies amb l’Àsia, estenen la logística de pas, substituint economies locals, que funcionen, per negocis aliens, i emprant els camions i transitant per les autopistes, engrandint l’impacte ambiental i accentuant la crisi climàtica. És obvi que, així, no estem fent les coses bé.

Hi ha tres conceptes que no s’han tingut en compte en el PT:

1.- Un Pla de mobilitat sostenible i el foment del transport públic que requereix d’un nou pla sectorial

Sense un bon pla d’infraestructures del transport públic per a viatgers i, sobretot, de mercaderies, no es pot fer front a la lluita contra el canvi climàtic, en un territori d’intercanvi com és la franja del Mediterrani. Estem en contra de la logística de pas dominada per les grans multinacionals asiàtiques i europees del sector que contaminen el Mediterrani i les seves regions. Agreujada per l’explotació del nostre territori com si fóssim una colònia en el desert. Cal una revisió a fons del sistema d’infraestructures del transport. S’ha de construir la gran xarxa ferroviària catalana de la que es pugui extreure el benefici ambiental i social per a Catalunya:

1. Construcció de l’eix transversal (Lleida-Tàrrega-Cervera-Igualada-Manresa-Vic-Girona-La Jonquera.)

2. Perllongació de l’eix Llobregat-Anoia (L’eix Port Barcelona-Seat Martorell-Igualada-Eix Transversal)

3. Projecte de la variant ferroviària metropolitana Camp de Tarragona-RMB. (L’eix Tarragona-Reus-Montblanc-Cervera, Eix Transversal.

2.- No més infraestructures de pas. “No som territori de pas. Som el carrer major d’una entitat territorial que estructura Catalunya.”

Hem de tenir clar que a més infraestructures viàries, més creixement descontrolat. La crisi climàtica ens diu que no hem de créixer, en tot cas, rehabilitar. I  en aquest sentit tenim molt camp per córrer.

Us imagineu que la MAT passés per la Gran Via o la Diagonal de Barcelona? O que els trens de càrrega de matèries perilloses ho fessin per passeig de Gràcia-Aragó? O que l’agroparc (com a parc d’atraccions que és) s’instal·lés al Tibidabo?

No la caguem amb les mesquineses de l’especulació i les curtes mirades d’interessos econòmics de poca visió de futur. Incomprensiblement des del Departament s’han malversat els diners en Plans de creixement inútils i inexistents i s’ha frenat el desenvolupament equilibrat del Pla Territorial. No podem admetre més errors, tots sabem que hi ha d’haver un canvi en la manera de tractar el territori i la vegueria Penedès és la clau d’entrada a aquesta nova concepció. Els mateixos responsables del Departament ho admeten: “els Plans Territorials han quedat obsolets i cal una revisió a fons de tots ells”. Hi afegiríem, cal, primer, tenir el model, la base des d’on iniciar aquesta nova singladura.

No més creixement, més recuperació dels paisatges i més rehabilitació dels teixits urbans del segle XX

Deixeu de fer volar coloms i invertiu els esforços i els diners en aconseguir un pla que generi l’energia al seu entorn. Ni els plans logístics, ni l’ampliació de l’IDIADA, ni agroparcs insostenibles, ni els projectes de creixement turístics com l’Autòdrom de Ribes, ens salvaran de la situació de crisi en que ens trobem, si no és sota el paraigües d’un pla comú i harmonitzat, que respongui a les necessitats sostenibles d’avui dia. El Penedès té molta experiència en vendre’s el patrimoni a baix preu, així estem, i per això diem prou a l’actitud especuladora del Govern. Som una societat del coneixement, demostrem-ho!

3.- Un Pla no porta enlloc si no es tenen en compte les iniciatives del territori

És en aquest punt que, quan analitzem la trajectòria del PTPVP, no entenem res! No s’ha fet l’estudi econòmic, ni el d’impacte sòcio-ambiental i al segle XXI (desprès que els responsables polítics hagin declarat que aquest pla seria modèlic, a l’alçada de les circumstàncies) hauria d’incloure l’estudi de mobilitat sostenible i l’estudi d’energies renovables d’autoconsum i, sobretot, s’hauria de desenvolupar paral·lelament amb les iniciatives que s’estan produint en el territori.

Ajuntaments com el de Sant Jaume, La Bisbal o Llorenç, han pres consciència i estan iniciant projectes amb la creació de comunitats energètiques municipals. També han pres la iniciativa en front a l’excés de planejament del seus POUMs i han iniciat a estudiar substancials reduccions de sòls urbanitzables en el seu municipi (cel cas del Vendrell, el primer, seguint l’estela del PDU dels sòls costaners insostenibles). S’han iniciat ambiciosos projectes de Parcs Agraris a la Conca d’Òdena, a Espiells o Banyeres. Per citar uns exemples del potencial que la concepció d’un Pla Territorial tindria que liderar més enllà de la redacció d’un document oficial.

Si no hi ha implicació des de l’Administració, si no hi ha col·laboració i empatia entre els equips oficials i el territori, no hi haurà Pla.

Aquest, encara que s’aprovi, si es segueix el camí estroncat que, per no se sap quins interessos, s’atura, el PT naixerà mort i no servirà per a res. No volem un document on només es dictin unes normes i hi hagin uns plànols que condicionin el model.

La pregunta és : on volem anar?

Alts responsables de l’Administració, Ricard Font i l’Oriol Anson,  quan van venir al territori ens van coincidir en tres conceptes:  

1. no tenim diners

2. no sabem què fer amb vosaltres

3. poseu-vos d’acord;

Nosaltres només tenim resposta pel tercer. Sí, al Territori volem i ens hem de posar d’acord! Empresaris, Sindicats, pagesos, ecologistes, professionals, botiguers i societat civil per fer un front comú.  Potser d’aquesta manera sabran què fer amb nosaltres i de retruc invertiran en aquesta regió que, no sé si us heu donat compte, és el centre de l’Univers.

Pau Batlle Solé
Arquitecte-Urbanista-Paisatgista