Sí, es fa llarga l’espera

L’estupenda Maria del Mar Bonet cantava allò de:

Oh que llarga es fa sempre l'espera
Quan s'espera que vindrà el pitjor
I que trista i que llarga és l'espera
Quan s'espera la mort de l'amor

Quan s'espera que tot ja s'acabi
Per tot d'una tornar a començar
Quan s'espera que el món tot s'enfonsi
Per tornar-lo a edificar
Es fa llarg, es fa llarg esperar

Cançó de tristesa però també d’esperança.

La foto és clara “A esperar” i el senyal ens indica un dels mòduls que el departament de salut ha engiponat allà on podia per poder fer proves de seguiment de les infeccions de COVID.

A esperar amb paciència, primer que et furguin ben endins (i no som cosins) del nas i després “A esperar” el resultat que ve al cap d‘uns quants minuts,  mentre el test va desfullant la margarida: positiu, positiu, negatiu, positiu. Negatiu!, doncs fantàstic.. fins la propera! I hi ha qui ha passat més de dues i tres vegades per aquí...

I hem aprés a esperar i fins i tot gairebé ho hem après a fer-ho sense neguit amb conformitat i si ens ha sortit un punt d’irritació -tot és possible- quan ja portàvem massa estona -sempre al nostre subjectiu criteri- hem enviat el mal humor i al mala llet -no sempre, no tothom- i hem pensat que cal esperar que sempre vindrà un moment millor del que ens ha tocat viure.

Tanmateix esperar és moltes vegades pesat i feixuc perquè estem acostumats a la rapidesa, a les urgències, acabar-ho tot el més ràpid possible i el cert és que totes coses de la vida necessiten el seu temps i per més que vulguis anar despresa no arribarà fins el moment que calgui. Esperar.

Esperar el tren, el metro, l’autobús i ja se sap que quan temps pressa encara has d’esperar més...

Esperar, que arribi algú, ni tard ni aviat, com el mags arriben quan volen els esperem o no que per això són mags.

Esperar un fet, una data, un senyal que ens doni el missatge..

Esperar el final...

Que potser serà el principi d’alguna altra cosa.

Esperar i no desesperar...

Perquè hi ha moltes maneres d’esperar, amb neguit, amb esperança, amb paciència, amb resignació, estoicament.

Saber esperar però requereix també una certa temprança perquè no sempre el que esperem o qui esperem arriba quan volem o quan ens convé i hem d’armar-nos de valor per mantenir encara l’espera amb dignitat i sense perdre l’oremus.

Ja hem vist que “A esperar” assenyala al mòdul de salut. Aquest temps hem après a esperar i sobretot hem après a fer cues.

Qui és l’últim?

La cua havia caigut en desús, les màquines expenedores de torn han evitat que seguis el costum de donar-se directament la tanda que podia ser una manera de començar una gran amistat.

Són temps per esperar.

Són temps d’espera.

I esperem que tot sigui una mica millor, que sigui una espera per obrir temps de certeses, temps de sol brillant, temps en que de nou, veurem els somriures de les cares dels amics i coneguts, que els petons seran de nou una manera de fruir immensa i que les abraçades ja no hauran de ser semiclandestines.

Fins que arribi, a esperar i certament com diu el poema Es fa llarg, es fa llarg esperar