El 8 de març, SOM TOTES

El 8 de març les dones de tot el món estem convocades a sortir al carrer per celebrar els drets conquerits i per continuar avançant, queda molt per fer i nosaltres continuem lluitant. Aquesta data és nostra, és internacional i és reivindicativa. Les nostres identitats són múltiples. Som diverses, som les que no hi són, som les assassinades, som les preses, som les que es van quedar al mar, som les que es van quedar a les fronteres. Som TOTES.

Davant aquesta marea de força, pensament i canvi que representa el moviment feminista, i que des de fa anys omple les places i els carrers, les institucions han d'estar a l'altura.

L'actual crisi social i sanitària està agreujant les desigualtats socials, laborals i de drets de moltes dones. La pandèmia ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les vides de les dones i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones de gènere dissident, les dones amb diversitat funcional, etc.

Allò que el moviment feminista venia assenyalant, s'ha fet evident, una certesa que ha estat el nucli d'importants reivindicacions en els últims anys: les cures sostenen la vida i són les dones les que en tenen cura. Aquesta crisi ha tensat el sistema de protecció a molts nivells, evidenciant més que mai la necessitat d'una profunda transformació del nostre model productiu.

A més, els drets i les llibertats conquerides en pro de la igualtat de gènere es troben en risc, amenaçades per la lògica de mercat, considerada com el gran pilar de l'estructura dominant de la societat. És temps d'adoptar polítiques públiques que impedeixin la contínua precarització de la vida de les dones i la feminització de la pobresa, amb l'objectiu d'assolir una igualtat real entre homes i dones.

Per tot això, és necessària l'actuació de les administracions públiques. En un context marcat per la pandèmia, és més important que mai que els ens locals assumeixin l'obligació de garantir el dret de les dones a desenvolupar un projecte de vida autònom i independent, lliure d'obstacles i de violències masclistes, establint els mecanismes necessàries perquè això sigui possible, destinant mitjans, recursos i ajuts públics.

Les administracions locals tenen competències en algunes de les reivindicacions del moviment feminista. De fet, l'actual marc polític i normatiu avala, promou i orienta aquestes competències del món local a través de les polítiques d'igualtat de gènere, tenen un rol central en la promoció i implementació d'aquestes polítiques. El paper del món local és primordial per a promoure societats més igualitàries, respectuoses i justes i, per la seva proximitat amb la ciutadania, els ens locals se situen en un lloc privilegiat en la promoció realista de la igualtat de gènere.

S'han d'incorporar canvis, sense dilacions, sense excuses, amb compromís polític i pressupostari. Cal destinar energies i recursos per generar, des del món local, polítiques transformadores, feministes i interseccionals.

Es més necessari que mai un compromís ferm per a l’erradicació de les desigualtats entre homes i dones incrementant els recursos tècnics i econòmics pel desenvolupament de polítiques de gènere, ampliant el pressupostos en matèria d’igualtat i garantint les condicions perquè les polítiques feministes es prioritzin i es consolidin.

Cal consolidar els serveis més propers a les dones, els serveis municipals d’informació i atenció a les dones assegurant que es destinen prou recursos econòmics i personal tècnic especialitzat en matèria de gènere per garantir informació, atenció i assessorament sobre salut, treball, habitatge i recursos per a les dones, així com suport i acompanyament jurídic i psicològic.

Calen polítiques transversals de gènere a les diferents administracions i sobretot a les de proximitat, que incorporin la mirada feminista a totes les àrees, departaments i equips dels ajuntaments i això implica la mirada política com també la tècnica. Cal avançar en fer pressupostos en perspectiva de gènere, com una eina bàsica per a les polítiques públiques reals per a l’equitat.

Calen plans de xoc contra la feminització de la pobresa, trencant i impulsant mesures correctores davant la situació de precarietat laboral sobretot en els sectors més altament feminitzats. Cal garantir els serveis públics d’atenció i lluitar contra qualsevol intent de privatització de l’atenció a la salut.

Una bona política d’igualtat passa també per garantir polítiques d’habitatge social per trencar amb la precarietat habitacional que pateixen moltes dones i llurs seves famílies.

Podem parlar de polítiques d’equitat quan fem una aposta clara i arribem a assolir  polítiques públiques d’igualtat en tots els àmbits de la societat i en els serveis de proximitat que les dones tenen més a prop, defensant i protegint les dones dels nostres barris i pobles.