Cinc creences falses sobre el dolor crònic

A l'esquena, al coll, al cap, a l'espatlla...: el dolor és una experiència comuna que pot aparèixer en qualsevol part del cos. Segons la Societat Espanyola de Directius de la Salut, entre el 40 i el 80 % de les consultes mèdiques estan relacionades amb el dolor, i s'estima que el 17 % de la població espanyola viu amb dolor crònic, que es dona quan apareixen episodis de dolor durant un període de com a mínim tres mesos.

Quin paper té el cervell en aquesta experiència del dolor que s'allarga en el temps? Com explica Rubén Nieto, psicòleg especialista en dolor persistent i professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), "el dolor és una experiència subjectiva que configura el cervell a partir de la interacció de factors múltiples, entre els quals tenen un paper molt important els factors psicològics". Per aquest motiu són freqüents creences generalitzades sobre el fet que el dolor crònic o persistent pot no ser real.

Aquestes són algunes creences falses relacionades amb el dolor:

1. Si no es troba una causa física, la persona s'inventa el dolor

El fet que, de vegades, no es trobi una causa fàcilment identificable del dolor que pateix una persona pot portar a pensar que s'inventa el seu dolor. No obstant això, com expliquen els psicòlegs Rubén Nieto i Mayte Serrat, autors de Dolor i psicologia: per què és necessària la persona especialista en dolor?, "el dolor no se sol inventar ni es crea voluntàriament. El dolor sempre és real i es genera amb independència del que la persona pugui opinar o pensar".

Tradicionalment, el dolor ha estat entès "des d'un model biomèdic associat a teixits malmesos, i s'ha interpretat que, com més mal (com més nocicepció) hi ha, més dolor se sent. Gràcies a la neurociència sabem que això no és així", indica Serrat i posa com a exemple el membre fantasma, que es dona quan una persona percep dolor en una part del cos que ja no té. "És possible tenir dolor sense un cos físic i és exactament igual de real que si es tingués aquesta part física. Cal tenir en compte que la nocicepció no és necessària ni suficient per generar dolor", afirma la psicòloga i fisioterapeuta.

2. El dolor és físic o psicològic

Segons els experts, el dolor és una opinió del cervell que no té una relació directa amb la quantitat de mal físic que es pugui patir, sinó que té relació amb la "quantitat" d'amenaça o perill que el cervell interpreta que una lesió potencial o real pot generar. Però, com explica Rubén Nieto, polaritzar el dolor com a físic o psicològic manca de sentit "en la mesura que l'experiència del dolor és única i construïda de manera única per a cada persona, a partir de la interacció de múltiples factors. I encara que els factors psicològics puguin tenir un pes important en l'experiència del dolor, això no vol dir que es pugui categoritzar el dolor com a exclusivament psicològic".

Entre aquests factors psicològics que modulen l'experiència del dolor hi ha l'estat d'ànim, que pot influir en com s'experimenta el dolor. "Si ens sentim tristos, per exemple, tindrem una tendència a veure les coses de manera més negativa i que ens afectin més. En aquest sentit, poden aparèixer el que denominem pensaments catastròfics, que consisteixen a veure la situació (el dolor) com una cosa sobre la qual no podem fer res, que ocupa gran part dels nostres pensaments, i com una cosa terrible, molt més del que és en realitat. Pensar d'aquesta manera també pot fer que tinguem por de lesionar-nos o fer activitats que puguin incrementar el dolor, de manera que es creï un cercle viciós que finalment ens pugui fer sentir més malament", assenyala el professor de la UOC. Igualment, l'estrès també pot afectar, incrementant o "disparant" el dolor, alhora que tenir dolor pot crear estrès.

3. No es pot fer res per ajudar a disminuir el dolor

Com expliquen Nieto i Serrat, tenir dolor quan alguna part del cos pot estar en perill no sols és normal, sinó que també és desitjable. Però quan ja no satisfà aquesta funció de supervivència i protecció, deixa de complir la seva comesa. És en aquests casos en què el paper de la persona que sent el dolor és clau.

"El dolor no implica, necessàriament, que els teixits estiguin malmesos, però el cervell ha après a associar certes sensacions i percepcions amb el dolor. Es tracta d'ensenyar el cervell a reconceptualitzar aquestes relacions, reeducar-lo. I aquesta reconceptualització es pot fer per mitjà de l'educació en neurociència del dolor, explicant els mecanismes pels quals tenen lloc les associacions i per mitjà de diferents tècniques i exercicis", indica Mayte Serrat.

Així, si el cervell interpreta que, fins i tot havent-hi mal real, no és necessari que la persona faci una acció concreta, no generarà dolor, com passa quan algú té un blau i ni tan sols recorda on o quan s'ha donat un cop. "Entenent que l'experiència del dolor forma part d'un procés d'aprenentatge, es pot desaprendre per rebre l'educació de manera correcta i que el cervell creï nous conceptes d'associació que permetin generar dolor funcional per la nostra supervivència i elimini aquell persistent que ja no compleix la seva comesa", explica la psicòloga.

4. El dolor crònic o persistent és cosa de dones

Algunes malalties com la fibromiàlgia s'associen principalment al sexe femení, i aquesta realitat pot portar a la creença que el dolor crònic o persistent és una experiència que només pateixen les dones. No obstant això, segons Rubén Nieto i Mayte Serrat, hi ha un problema d'infradiagnòstic de malalties com la fibromiàlgia en el sexe masculí "potser a causa d'estigmes socials pel caràcter femení de la mateixa malaltia i l'estereotip de fortalesa dels homes enfront del dolor. És urgent i necessari que la perspectiva de gènere s'apliqui en tots els àmbits, i el context del dolor no n'és una excepció, indiquen.

5. L'entorn de la persona amb dolor crònic o persistent no pot fer res per ajudar

Segons els psicòlegs, les persones de l'entorn, amb el seu comportament, poden influir en els factors que estan implicats en la modulació del dolor de qui el pateix. Per això el seu paper també és important. "Si, per exemple, quan la persona amb dolor manifesta el problema que té, algú del seu entorn li fa totes les activitats, i ho fa sempre, segurament, de manera no intencionada, provocarà que quan la persona amb dolor vulgui fer les activitats de nou hi tingui més dificultats. L'evitació no és una bona estratègia, és necessària la confrontació", assenyalen Nieto i Serrat. Per això és important implicar els qui estan entorn dels tractaments perquè les persones amb dolor puguin enfrontar-s'hi de manera activa amb l'ajuda necessària. Els missatges i les indicacions també són molt importants, i per això cal comprendre correctament el funcionament i els factors implicats en la cronificació del dolor.