Qui embruta paga

No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització. Aquest lema el podíem trobar inscrit en rajoles de ceràmica ben guarnides (en alguna vila encara el podem trobar) distribuïts pels carrers. Era una crida a mantenir la netedat, a la consciència cívica dels habitants, a cuidar el que és visió comuna pels que hi passegen.

El senyal de civilització sembla que no és prodiga gaire perquè hi ha a la vista i arreu moltes pintades, grafits i signes a l’estil jeroglífics que més aviat recorden  cagarades arreu del carrers i parets de les ciutats i dels pobles.

Venen de lluny, no és una cosa d’ara i es perden en els temps immemorials de la història. Es parla que ja a Roma i a la ciutat de Pompeia s’han trobat algunes inscripcions de caire polític a les parets i també sembla que al món àrab hi havia una certa tendència a fer algunes inscripcions a les parets assenyalant a persones o amb frase més o menys ocurrents. D’inscripcions a les parets, no catalogats com a grafit, que és un terme modern, en podem trobar en llocs com en les parets de les cel·les de reclusió, s’ha de matar el temps. Però en llocs  tant inversemblants com en alguns espais de batalles en que els contendents van passar força temps atrinxerats. Frases senzilles, algunes contrasenyes i proclames i també en alguns indrets de vigilància i observació com al terrat de Can Pahissa, a la xemeneia, hi havia alguns sigles dels moviments sindicals i  anotats els telèfons d’emergències, alarma i vigilància. La necessitat fa virtut i si no tens memòria cal escriure el que més convingui per recordar-ho.

Tot té la seva evolució però gairebé sempre el garfit i / o al pintada  són texts que apareixen a les parets moltes vegades de manera “il·legal” el terme potser és fort però molts anys a casa nostra sí que podrien tenir aquesta connotació amb les lleis de la dictadura.

I naturalment llavors sí que fer una pintada tenia una vocació de denúncia i reivindicació i un perill inherent ja que si et pescaven, pringaves, i et podien caure, a més d’algunes hòsties de la policia o la Guardia Civil, potser algun mes a la trena. Tot i així és pintava i deu-hi-do de les que anaven apareixent. Vespre nit, prèvia observació de la paret esprai, evolució lògica i necessari per raons de seguretat i lleugeresa de la històrica i perillosa parella de brotxa i el pot de pintura, vigilància discreta a les cantonades i el que tenia més bona lletra i destresa estampava a la paret la reivindicació o les frases al·lusives a algun tema conflictiu. També tot es va sofisticar i els esprais van evolucionar i fins i tot hi havia plantilles plegables que ajudaven i molt al fer la pintada amb més seguretat. I no oblidem el primmirat que tornava al lloc perquè s’havia deixat un accent.  

L’any 1966 mítica col·lecció de poesia «Els llibres de l’Óssa menor» publicava un volum titulat A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, que presentava una selecció de 45 poemes de temàtica politicosocial d’un total de 26 autors del segle XX de l’àmbit de la llengua alemanya, a cura de Feliu Formosa i Artur Quintana. El títol és un poema de Bertold Brech que comença així .

A la paret, escrit amb guix

Ells volen la guerra.
El qui ho ha escrit
ja ha caigut.

La pintada doncs té una significació provocativa, revolucionaria fins i tot.

Però la festa major de les pintades el trobem a la vella Europa el maig de l’any 68 a París. Allò de la “Imaginació al poder” es va complir a mitges. Imaginació molta, poder, gens. La imaginació va comportar que a les parets es pintessin moltes frases enginyoses, curtes amb missatge polític. Eren missatges clars i directes amb la voluntat d’arribar a tantes persones com fos possible. Moltes d’aquestes frases curtes i contundents han passat a la història, com ara ‘prohibit prohibir’, ‘sigues realista, demana l’impossible’ o ‘sota les llambordes, la platja’. La majoria, anònimes. I les hem vist estampades en samarretes moltes vegades en la comercialització de la consigna (1).

Aquí durant l’emergència d’allò que en van anomenar la “nova política”, la pintada va tenir un revifada amb també frases ocurrents però que a la pràctica no van tenir massa recorregut.

A mesura que hi va haver canvis polítics va anar baixant la intensitat de la pintada fins el moment que només algunes organitzacions més aviat minoritàries però molt actives va estampant el seu missatge a les parets.

Però hi va haver una derivació, més personal més intima, allunyada de la reivindicació política, en les pintades en general i a la nostra ciutat n’hi ha hagut de mítiques, “Esta noria no la veo nada clara” al pas sota al via del carrer de la Llibertat que era un missatge una mica inquietant o la icònica “ Montse t’estimo,” tots vam acabar estimant a la Montse per la vehemència, intensitat, constància de les pintades i la seva extensió temporal.

Després vindrien el grafits (2) com obra artística alguna de gran valor i cotització i altres que segueixen la reivindicació però amb formes més estilitzades i amb un missatge clar. Després hi ha aquella mena de llenguatge jeroglífic. Tirallongues amb una grafia sense cap mena de gràcia ni d’estètica tendint al “cutrerio” que nomes deuen entendre el seus autors i la tribu corresponent i encara i que acaben empastifant la ciutat de cagarades gràfiques. I el missatge No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització segueix vigent. Hem vist cartells demanant educadament que es respecti la paret i sembla que l’ajuntament de la ciutat està disposat a que així sigui. De moment més de 60.000 euros per netejar la zona central i adjacents, però si es vol fer una neteja general em sembla que quedarà la xifra molt curta.  I encara el regidor del “negociat de grafit“ deixa clar que qui “embruta, paga” i  caixa cobri sanció i pagar els costos de la neteja.

Ja veurem si les mesures sorgeixen efecte, ja veig una persecució de pel·lícula entre polis i grafiters. Uns a veure si pinto sense que m’enganxin, i els altres a enganxar el que pinta.

Ja és ben trist que la civilització s’hagi d’acabar imposant per la via de la sanció. Potser una mica de pedagogia tampoc estaria malament.

I de tant en tant i per ampli consens estaria bé indultar alguna que tingui vocació artística o sigui un missatge reivindicatiu universalment acceptat o faci referència a alguns moments singulars de la història. Per allò de la memòria...

La cosa es posa interessant amb l’anunci del combat per unes parets civilitzades que fa l’ajuntament.

(1) Un sèrie de garfits del maig francès: "La imaginació al poder", "Prohibit prohibir. La llibertat comença per una prohibició", "Siguin realistes: demanin l'impossible", "Visca la comunicació! Sota la telecomunicació!", "L'acció no ha de ser una reacció sinó una creació", "No és una creació", "No patriotisme és un egoisme en massa”, “La burgesia no té més plaer que el de degradar-los tots”, “Gràcies als exàmens i als professors l'arribisme comença als sis anys”, “Contempla el teu treball: el no-res i la tortura en formen part”, “L'art ha mort”. preguntes”, “Obliden-se de tot el que han après. Comencen a somiar”, “Descordeu el cervell tan sovint com la bragueta”, “El sagrat: aquí està l'enemic”, “Dic no a la revolució amb corbata”, “A baix el realisme social”. “La poesia és al carrer”, “No volem un món on la garantia de no morir de gana es compensa per la garantia de morir d'avorriment”, “La societat és una flor carnívora”. Maig del 68: Quan la imaginació es va voler prendre el poder. Jaime Flórez La Cola de Rata

(2) Molt interessant la lectura Per a nosaltres, els grafits tenen fonamentalment dimensió «artística», voluntat d'estil; poden contenir o no paraules: l'important és, en ells, el missatge de les formes; els qui els realitzen tendeixen a la «professionalització», a convertir la seva activitat en una finalitat; solen referir-se a si mateixos com a «graffitistes», «graffiters» o «artistes». Les que anomenem pintades utilitzen el llenguatge verbal per transmetre uns determinats continguts semàntics: hi preval la voluntat d'informació i d'actuació sobre el receptor, el missatge dels continguts ; els qui les fan no solen sentir-se «artistes» ni tenen la necessitat de trobar per a ells mateixos un vocable específic amb què designar-se i caracteritzar la seva activitat; solen ser simplement escriptors ocasionals que utilitzen la pintada com a «mitjà per a…» i no com a fi en si mateixa. Història del Grafiti a Espanya. Ana María Vigara Tauste i Paco Reyes Sánchez (Quimfor)