Quan han de començar a llegir?

Una pregunta que neguiteja d’una manera extraordinària, potser per compensar que la seva pregunta paral·lela: “quan poden deixar de llegir?”, no sembla angoixar gaire ningú. Tots els oxigenats que busquen evidències científiques sobre la millor edat per començar a llegir han desaparegut del mapa quan comença la gran deserció de la lectura. La veritat és que a mi em preocupa molt més aquest segon fenomen, l’abandonament de la lectura, que no pas el moment exacte en què es produeixi el primer. És com si els pares es preocupessin fins a la neurosi per saber en quin mes han de començar a caminar, però després ningú li donés importància a l’exercici físic o a la salut i els regaléssim sofàs i jacuzzis a partir de l’adolescència.

Quan busques informació sobre el tema te n’adones que tants caps, tants barrets. Uns ho prescriuen a edats molt primerenques i altres en edats molt tardanes per al nostre costum. La forquilla abarca des dels tres fins als set anys i comprèn països amb sistemes educatius d’èxit en una banda i en l’altra. Però no siguem miops, una cosa és en quin moment les lleis preveuen ensenyar a llegir, i una altra és quan aprenen a llegir en realitat. M’explico. Finlàndia ho col·loca als set anys, però no vol dir que amb set anys els xavals estiguin aprenent les lletres i iniciant aquest camí. La major part dels xavals ja llegeixen o saben bastant de lletra quan arriben als set anys sense que l’escola hagi hagut de posar-s’hi. El nivell de vida i cultural general hi té bastant a veure en tot això.

El gran argument per a alguns és l’edat madurativa dels alumnes. Quan són molt petits no estan preparats per a aquest aprenentatge. No obstant, observem que en llengües d’escriptura molt complexa -asiàtiques sobretot- o en entorns molt plurilingües, l’edat en què l’escola fixa l’ensenyament de la lectoescriptura s’avança fins als tres anys. Contra tota lògica! Si és més difícil, amb major motiu haurien d’esperar-se fins que estiguessin neurològicament més madurs! En canvi, l’aprenentatge es produeix. Soc jo, o alguna cosa no quadra.

De fet, tots coneixem el germà o germana petits que han après a llegir quan n’estava aprenent el germà gran. Només de sentir-lo practicar i equivocar-se aprenen a correlacionar aquells signes amb uns sons i d’aquí a llegir ja només hi ha una passa. Si a casa es llegeix, si l’aprenentatge de la lectura es considera tan bàsic com el de caminar o com menjar mandonguilles, llavors des de casa s’acompanya, s’introdueix de manera natural. Si l’entorn familiar no pot o no entén que ha d’acompanyar aquest aprenentatge, queda tot per a l’escola i ja us dic ara que aprendrà llegir, però probablement no a un nivell excel·lent. No crec que l’edat sigui el factor decisiu sempre que mantinguem un cert sentit comú, que no ens posem massa nerviosos i que ens convencem tots plegats que la lectura és massa important per deixar-la sola a l’escola.

I ens queda l’altre tema. Aprenem a llegir i, en canvi, sembla que no arribem mai a gaudir de la poesia de Maria Marcè Marçal, no acabem d’entar en el joc de secrets de Mirall trencat, no som capaços de viatjar a la Mallorca crepuscular amb don Toni de Bearn o de quedar fastigosament untats de greix de balena després d’uns quants capítols de Moby Dick. Avui dia, llegim, però d’una altra manera. Potser l’hem de donar per bona, no dic que no, però em sembla bastant arriscat deixar de banda la complexitat, la profunditat humana, el ritme pausat i el gaudi de la paraula per unes narracions més senzilles, més planes, amb més ritme i que estan directament esperant convertir-se en sèries de consum audiovisual. Aprenem a llegir, però abandonem abans d’embarcar a “La Hispaniola” a la recerca del tresor, sense haver conegut ni l’Anna ni en Vronski, sense haver lluitat als murs de Troia ni haver sopat amb don Fabrizio Corbera. I si no arribem fins aquí, algú es preguntarà si valia la pena l’esforç.