En l’adéu del Papa Francesc

Alhora, sento la necessitat de compartir el què penso, contrastant-ho amb allò que desitjaria de tot cor. A veure si me’n surto com jo voldria!.

Primer de tot, diré que fa uns dos mesos vaig tenir ocasió de poder veure el film "Conclave". Vaig quedar summament impactat. Tant és així que, en sortir del cinema, de seguida vaig comentar -amb alguns amics- que el guió de la pel·lícula el trobava plenament actual... Que, arribat el moment, en voldria un de semblant a nivell catòlic. Què pretenc expressar amb una afirmació així ? Ni més ni menys que la meva "travessa" pot anar en la direcció d’un "papable" del continent africà. Semblarà agosarat. Però advoco per defugir el tradicionalisme i la via d’allò que podríem anomenar continuïsme històric. No endebades, molts parlen de retornar a la via d’un Sant Pare italià (o, com a molt, europeu).

En aquest sentit, recordo que el Papa Francesc fou el primer pontífex jesuïta i també el primer llatinoamericà. Per què, doncs, no pensar en la figura d’un dels 2 cardenals salesians com Cristóbal López Romero i Àngel Fernàndez Artime? El primer d’ells dos, per cert, és actualment al front de la diòcesi de Rabat i farà 73 anys el proper 19 de maig. El segon, en té 64 i fa poques setmanes que deixà d’ésser Rector major d’aquesta congregació religiosa.

Seguint les normes de l’església de Roma i sense que se’m malinterpreti, entenc que cal assumir els "riscos" i el coratge de "tibar de pedrera", amb el jovent, com ha fet el Barça de football, enguany. Ho transcric evidentment com a metàfora.

En el rejoveniment, veig una petita "incoherència", a nivell eclesial: si es prega que els bisbes renunciïn al càrrec als 75 anys, per què no aplicar un criteri similar pel que fa a la figura del Sant Pare? No oblidem que el Papa Bergoglio ja en tenia 76 en accedir al càrrec de Papa.

Reprenc la figura del difunt Papa Bergoglio. Li valoro molt i aplaudeixo -amb admiració- un seguit de valors fantàstics: la senzillesa, l’austeritat, la preferència pels sectors més desfavorits (immigrants, malalts, pobres), la fermesa en combatre xacres com pederàstia o corrupció, el rebuig de prebendes associades a l’ostentació, el respecte envers col·lectius com els homosexuals, els divorciats, etcètera. Per tot plegat, tant de bo que el nou successor de la trona de Sant Pere assumeixi i faci seus -al cent per cent- les línies que ell li ha dissenyat.

De cara a la cerimònia del comiat, més concretament en el punt del luxe, m’ha sorprès rebé que deixés prescrits alguns "detalls" per a fer-la més sòbria/austera. Justament un camp on la "pobresa" i la discreció dels salesians sempre ha estat capdavantera, en línia amb els eixos del seu fundador, Sant Joan Bosco.

Per acabar, incidint en l’actualitat del nostre món, em treu del tot de polleguera la indiferència política (de l’OTAN, la U.E., en Trump, en Putin, en Netanyahu "and so on") amb temes com ara el bel·licisme i el rearmament. El Papa que ens acaba de deixar deia -no fa pas tants dies- que "voldria tornar a creure que la pau és possible. Que, des de l’església de la Resurrecció/Sant Sepulcre -on enguany catòlics i ortodoxes celebraran la Pasqua- s’irradïi la llum de la pau sobre Terra Santa i el món sencer. Que es deturi el foc, s’alliberin els ostatges i es reti ajut a la gent, que passa gana i té el somni d’un futur en pau... Les persones tenen ànima i dignitat.... Treballem per cercar solucions mitjançant un diàleg ferm i constructiu. La pau no és possible sense un veritable desarmament".