Neus Gallofré, exjugadora del Barça: “El que ha passat amb el Rubiales ha passat sempre i possiblement continuarà passant”

"Això que ha passat ara amb el Rubiales ha passat sempre i és molt possible que continuï passant en el futur. La cultura d'aquest país és aquesta. Els homes dominen i tenen por que nosaltres els hi prenguem aquest domini".

Neus Gallofré Rius va jugar durant quinze anys a l'equip femení del Barça, de 1971 a 1986.

"L'esport sempre ha estat masculí. Les noies del bàsquet, esport més tolerat com a femení, tot i haver guanyat nombrosos campionats han estat poc reconegudes en els mitjans de comunicació. Ara comencen a sortir més, però fins ara no sortia res. Era com si no existíssim".

“Ens tenen al marge i poques vegades se’ns reconeixen els mèrits en qualsevol camp en què puguem destacar”.

"Si l'agressió del Rubiales no hagués sortit a la tele, no s'ho hauria cregut ningú. Quan les noies de la selecció van denunciar com anaven les coses allà, fa un any, ningú les va creure. Les van tractar de malcriades, de nenes consentides".

"Quan es torni a muntar aquesta màquina, perquè es tornarà a muntar, amb un altre cap, tornarà a passar el mateix".

"Això no passa només al futbol. El futbol reflecteix el que passa a la societat espanyola".

"Davant l'actuació de Rubiales, el Barça ho ha fet molt malament. Com a 'més que un club' i garant dels valors que teòricament defensa els hauria de fer valer en aquests moments més que mai en favor de les seves jugadores. Crec que no ha sigut el cas”.

-Coses com aquesta que s'ha vist per TV al final del mundial tu n'havies presenciat alguna?

-No. No ho havia vist.

-I coses similars?

-No. Almenys, al meu equip no. Després no ho sé, però mentre jo hi era, no. Ara, que ens menystenien, i no ens tenien per a res, això sí.

"Ens pagàvem fins i tot les samarretes"

"Jo vaig començar a jugar al Barça quan tenia 21 anys i hi vaig estar fins als 36. Treballava a la Biblioteca Joan Oliva, plegava a les 9 i dos dies a la setmana, després de plegar, me n'anava a Molins de Rei, a entrenar, i tornava a les 12".

"Em pagava la benzina, em pagava les botes, fins i tot les samarretes, ens ho pagàvem tot. No ens donaven ni un duro. Vam trobar un senyor que tenia una fàbrica de paraigües que ens va esponsoritzar una temporada. I un senyor que feia parquet també ens va patrocinar una temporada.

-Aquests patrocinadors, els vau haver de buscar vosaltres?

-Sí, clar. Veníem bitllets de loteria per guanyar diners, per poder-nos pagar alguna cosa. Quan anava a demanar diners pel futbol femení, a tot arreu em deien: "Què en sabeu les dones de jugar a futbol? Què us penseu?

-Alguna vegada vau reclamar parlar amb el president per solucionar aquesta situació?

-No. Al principi, quan vam començar, quan hi havia el Montal, semblava que al Barça li feia gràcia tenir un equip de futbol femení. Però després va canviar el president i ja no els va interessar.

En el decurs dels anys, el Barça s’ha trobat amb el gran auge que ha anat prenent el futbol femení i el 1985 quasi es va veure obligat a professionalitzar la secció. A partir de llavors, tot ha estat una constant evolució en positiu com s’ha vist amb els grans èxits assolits per l’equip tant en l’àmbit social com esportivament. Camp Nou ple, campionats d’Europa, nenes i nens amb les samarretes de les jugadores...

El senyor Antonio Ramallets

Al principi, quan semblava que el Barcelona ens donava suport, ens van posar com a entrenador al senyor Ramallets. No tenia cap feina, havia acabat com a jugador i li van dir: "Mira, hi ha aquest grup de noies que volen jugar. Saps què? Entrena-les. El senyor Antonio, li dèiem.

Vaig jugar al camp Nou un dia. Un vespre. La Penya Femenina Barcelonista, que és com ens dèiem, amb la Penya de l'Espanyol. Era l'any 1971. Vam empatar 2-2. Jo en vaig fer un. A la porteria de la Travessera de les Corts, al gol sud. Hi ha algunes coses que no les recordo, però altres sí, com aquesta.

-En quina posició jugaves?

-Primer, com a mig davanter centre. Després vaig passar a jugar al mig camp, allò que quan et vas fent gran. I després de defensa central o lliure. Sempre vaig jugar pel mig del camp, no a la banda. Jo era dièsel, no era explosiva, no era ràpida.

-Jugaves amb els dos peus?

-Primer, més amb la dreta. Però després en vaig aprendre bastant amb l'esquerra.

-Quants gols vas fer?

-Abans no els contàvem. En feia bastants.

-Vas tenir alguna lesió.

-Em vaig trencar el peroné i em van haver d'operar.

-Vas haver de pagar l'operació de la teva butxaca?

-No. Teníem una assegurança perquè estàvem federades. Em van posar un clauet -diu mentre assenyala una notable i vistosa cicatriu al costat del turmell dret.

-Recordes alguna persona que et donés un suport especial?

-A mi? No, ningú. Jo m'amagava del meu pare perquè no volia que jugués a futbol. La meva mare sí.

-Li semblava que no era prou femení?

-No ho sé.

Seient a les escales de tribuna

Quan jugàvem, amb el carnet que teníem de jugadores, ens deixaven entrar al Camp Nou. Abans la gent podia seure a les escales de tribuna. Hi havia un porter que, ensenyant el carnet de jugadores, ens deixava entrar. Havíem d'anar a l'entrada on hi havia aquest porter i ensenyant el carnet ens deixava entrar. Vèiem els partits assegudes a les escales. Era quan jugava el Cruyff.

-Com t'has guanyat la vida?

-Havia estudiat Història de l'Art a la Universitat de Barcelona. Després vaig entrar a treballar a la biblioteca de Vilanova, perquè necessitava treballar. Vaig fer uns exàmens i vaig entrar. En acabat, la senyoreta Basora em va dir: "A tu t'ha agradat sempre molt això de la biblioteca. Perquè no fas un curs. Llavors, mentre treballava, vaig fer un curs de Biblioteconomia i Documentació, a l'Escola de Bibliotecàries.

-Algun equip actual t'ha demanat consell, assessorament o que els facis d'entrenadora?

-No. A més, no m'interessa. No tinc caràcter per fer això

-Coneixes alguna de les jugadores actuals? A l'Aitana Bonmatí, que és d'aquí al costat, de Ribes?

-No. Hi ha una associació d'antics jugadors i jugadores i algunes de les meves companyes són sòcies. Em diuen que em faci sòcia, però els dic que visc a Vilanova i no aniré a Barcelona a l'associació.

Saltant la tàpia del camp del Vilanova

Abans el camp de futbol de Vilanova tallava el carrer del Tigre. Jo saltava la tanca per anar a jugar a futbol amb els nens.

-Els nens t'acceptaven?

-Sí, clar. Jo jugava bé.

-Devies ser petita, llavors.

-Devia tenir 8, 10, 12, 14 anys. Llavors, quan teníem 14 anys no érem com les nenes d'ara. Jo no era com les nenes d'ara. Només pensava a jugar a futbol

-I les nenes d'ara en què pensen?

-Les nenes d'ara són molt grans massa aviat. Jo amb una pilota ja era feliç. És una llàstima que la canalla d'avui en dia no pugui gaudir d'aquell temps que era més maco. Llavors no m'adonava que m'ho passava tan bé. Els temps canvien, sortosament. Han de canviar.

Esperem que tot vagi anant cap a millor, en tot i per tot.