Del ‘Som 6 milions’ al 2023: Catalunya supera el 20% de nascuts a l’estranger, és més vella i metropolitana

Catalunya ha superat els 8 milions d’habitants aquesta tardor, segons l’última estimació de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Això suposa un creixement de dos milions de persones respecte a finals dels anys 80 (i el recordat eslògan ‘Som 6 milions’), degut sobretot a l’arribada de persones d’altres països. Així, a la Catalunya del 2023, un 21% dels habitants (1,6 milions) són nascuts a l’estranger. La seva arribada ha més que compensat la baixa fecunditat persistent, però no l’envelliment de la població: l’edat mitjana és avui de 43,3 anys, quan el 1987 era de 36,3. Les dades analitzades per l’ACN també mostren com la població s’ha concentrat a l’àrea metropolitana de Barcelona, el litoral i el prelitoral.

L’any 1987 Catalunya creuava la frontera demogràfica dels 6 milions d’habitants i el Govern difonia el recordat eslògan ‘Som 6 milions’. 36 anys després, la població catalana s’enfila més enllà dels 8 milions (8.005.744 persones), un llindar que s’ha creuat recentment segons la darrera estimació provisional de població publicada aquest divendres per l’Idescat. 

Aquest creixement de 2 milions de persones en menys de 40 anys és una fita important, segons els demògrafs consultats per l’ACN, i s’ha assolit malgrat que Catalunya ha registrat sostingudament una taxa de fecunditat que no arriba als 1,5 fills per dona -els últims tres anys està més a prop dels 1,2-, això és, una de les més baixes del món. De fet, només la superen per baix una desena de països, com la Xina (1,2), Corea del Sud (0,8) i Puerto Rico (0,9), segons dades del Banc Mundial del 2021.

Per tant, l’increment del nombre d’habitants en aquests anys no s’explica pel creixement natural de la població (sempre tímid, en retrocés des del 2009 i negatiu des del 2018), sinó per l’arribada sostinguda de persones de fora. Un denominador comú que, segons dades de l’Idescat analitzades per l’ACN, des de mitjan segle XX i fins als anys noranta s’alimentava principalment de persones vingudes d'altres territoris de l’estat espanyol. Fins al punt que l’any 1991 el 30% de la població catalana era nascuda en altres territoris de l’Estat. 

A partir d’aleshores aquesta afluència ha davallat (ara representa el 15,2% del total) i, sobretot des del tombant de segle, és la població nascuda a l’estranger la que més ha contribuït a seguir engreixant el nombre d’habitants de Catalunya. Els anys posteriors a la crisi econòmica (a partir de 2009) i els de la pandèmia del coronavirus són els dos únics períodes d’inflexió en aquesta dinàmica. En paral·lel, el creixement natural ha anat davallant des del 2008 i actualment és negatiu, com s'ha dit. 

1,6 milions d’habitants nascuts a l’estranger

De fet, l’aportació dels nascuts a l’estranger a la demografia catalana és ja molt significativa. Entre l’any 1991 i el 2022 la població que prové de fora de Catalunya i de l’Estat ha passat d’un marginal 1,68% (poc més de 100.000 persones) fins a representar el 21,2% dels ciutadans. Són en total 1,65 milions de persones, un de cada cinc catalans, amb dades del 2022. Si hi sumem els residents provinents de la resta de l’Estat (el 15,2%), els catalans nascuts fora de Catalunya són ara mateix més d’un terç de la població. Els nascuts aquí són el 63,6% del total, amb tot tan sols 4 punts percentuals menys que a principis dels anys noranta.

Com observa el demògraf i director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve, el que s’ha produït en aquestes darreres dècades és una substitució de la procedència de les persones que arriben de fora: “Com a la Catalunya dels 6 milions, ara també creixem gràcies a l’arribada de persones, però ja no tant de la resta de l’estat espanyol com de la resta del món”. 

El canvi demogràfic que ha portat el fenomen migratori internacional dibuixa una societat molt més “complexa” i “diversa”, apunta també Esteve. “Ha sigut una injecció directa i indirecta de població, però també de diversitat; un fenomen poc homogeni que ens ha convertit en una societat més complexa, a la qual no estàvem acostumats”, exposa a l’ACN.  

En la composició per origen d’aquest grup tan nombrós com heterogeni, actualment un 31,5% provenen del continent europeu (un 23,7% de la UE i un 8,3% de la resta d’Europa), un 28,2% d’Amèrica (el 19,5% d’Amèrica del sud i la resta de l’Amèrica central i els Estats Units), un 25,5% de l’Àfrica i el 14,6% restant, d'Àsia i Oceania. Per nacionalitat (no per naixement), Catalunya té avui 1,2 milions de població de nacionalitat estranger, el 16,3% del total.

Un país envellit 

L’envelliment de la població és un altre element destacat quan es compara la Catalunya dels 6 milions (anys 80-90) i l’actual, amb 8 milions d’habitants. Fa gairebé 40 anys l’edat mitjana dels catalans era de 36,3 anys i avui se situa en els 43,3 anys. “Les nostres constants demogràfiques naturals estan més debilitades avui, perquè tenim poca població jove per tenir fills i molta gent a edats avançades. La Catalunya de fa 40 anys era molt més jove”, diu al respecte el director del CED. 

Esteve, a més, no veu un horitzó de rejoveniment. Pel que fa a l’eixamplament de la piràmide per la base (naixements), en la mesura que l’edat de reproducció de les dones s’ha anat endarrerint més i més (31,6 anys és l’edat mitjana actual en què les dones tenen el primer fill, segons l’Idescat), “la finestra d’oportunitat és cada vegada més petita”. “Fa 40 anys que tenim una fecunditat entre l’1,5 i l’1,3, i a llarg termini per no perdre població hauria de ser de 2,1 fills per dona”, assevera.

Per la banda alta de la piràmide, el demògraf fa notar que la població que ara ronda els 50 anys no només sobresurt degut a la baixa fecunditat de les generacions posteriors: també ho fa perquè, en termes absoluts, els anys 70 van ser els de més natalitat de la història d’Espanya (i amb molt poca mortalitat). “Són generacions molt plenes”, il·lustra el demògraf, “que envelliran i amb ells la mitjana d’edat d’una població que no es regenera prou de forma natural. “La bona notícia és que l’allargament de l’esperança de vida va redibuixant el concepte de vellesa, alhora que fa perdre població més lentament”, matisa. 

Per grups d’edat, l’envelliment també és observable. A finals dels anys 80 més de la meitat de la població (51,2%) era menor de 35 anys. A 2023, aquest mateix grup de població representa només el 36% del total. I pel que fa als menors d’edat, a la Catalunya dels 6 milions constituïen més d’una quarta part de la població (25,7%) i avui són el 17,5%. Al seu torn, la població de més de 50 anys ha passat de representar el 30% dels catalans al 40%, segons es registra aquest 2023.

El litoral, prelitoral i l’Àrea Metropolitana guanyen població 

D’altra banda, el pas de 6 a 8 milions també té una dimensió territorial, de distribució d’aquest increment de població. Segons l’anàlisi de l’ACN, la densitat de població -mesurada en habitants per quilòmetre quadrat- ja era alta l’any 1987 (186,9 pers/km2) i encara ho és més ara: 242 pers/km2, que la situarien a la cinquena posició en el rànquing dels països més densos de la Unió Europea, just per sobre d'estats com Alemanya i Itàlia i per sota de Malta, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Al conjunt de l’Estat la densitat poblacional és molt inferior, de 94 pers/km2. 

Els increments de població s’han fet notar de forma general a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on 121 dels seus 125 municipis han guanyat població, i encara més si hi afegim els dos penedesos, on la relació és de 72 a 8. El mapa de densitat de població també mostra un enfosquiment (més població) en punts de la Catalunya central, i àmplies àrees prelitorals i costaneres tant a les comarques gironines (on 183 municipis guanyen població) com del Camp de Tarragona (75). En canvi, és a les terres de Ponent (92 municipis perden població) i a les Terres de l’Ebre (32 municipis n’han perdut i 19 n’han guanyat) on s’observa el despoblament, sempre amb excepcions com Lleida i el seu entorn immediat amb 56 municipis que han guanyat habitants. 

Per entendre millor tant els moviments interns de població com els llocs on més s’han establert els nouvinguts, es pot observar com determinades comarques han perdut densitat de població (percentual), mentre d’altres n’han guanyat. Els primers són el Berguedà, el Barcelonès, les Garrigues, la Ribera d'Ebre, el Pallars Jussà, el Priorat i, el que més en perd, el Ripollès. Els que n’han guanyat són, en aquest ordre, el  Baix Penedès, Garraf, Vallès Oriental, Selva, Tarragonès, Maresme, Alt Empordà i Val d'Aran. 

El demògraf Albert Esteve constata “la paradoxa” que hi hagi regions de Catalunya que es despoblen en un context de “rècords poblacionals any rere any”. Si bé hi ha excepcions lligades a l’agricultura en determinats punts del país, bona part de la població tendeix a concentrar-se en nuclis urbans grans i àrees més properes i ben connectades. Segons la seva explicació, “en una societat de serveis, on la gran majoria de població treballa en aquest àmbit, hem d’estar a prop”. 

De fet, Esteve vaticina que aquesta tendència al replegament territorial no té visos de canviar, ja que tant els moviments interns de població com bona part del boom migratori (que “seguirà venint”, diu) es produeixen per cobrir la incipient demanda de serveis de proximitat. Entre aquests, el demògraf en destaca un que relliga precisament amb l’envelliment de la població de Catalunya: les cures a la tercera edat a domicili, tot un sistema que, està convençut, es desenvoluparà molt en els propers anys.