Efectes secundaris

Amb la ressaca d'uns dies passats fora del mundanal soroll, milers i milers de famílies han tornat a ciutat més carregats del que anaven a l'hora de marxar. També, més escurats de butxaca del que voldrien. No s'han deixat, però, ni la llonganissa del poble, ni el pa cuit amb llenya, ni la mala llet condensada en les cues de tornada. Tot plegat, si aneu a veure, compensa. Hi ha més de bo que no pas de dolent.

Enguany, jo no he anat enlloc. Entre altres raons, per afavorir el prompte restabliment d'un fort refredat que el meu fill i un servidor vàrem llogar alhora. Hem pogut gaudir, doncs, d'unes hores de sol i d'uns carrers buits d'amants de la metal•lúrgia motoritzada. No ben bé buits. De vegada en quant, teníem que lamentar el pas d'algun Nuvolari (pilot de cotxes prehistòric) que, no acostumat a trobar-se els carrers tant nets, es dedicava a córrer com si fos a Montmeló i a emprenyar-se perquè els semàfors, no havien marxat de vacances.

Els efectes secundaris dels que parlo són proporcionals i vàlids, tant pels que se'n van com pels que es queden. El botiguer o botiguera que, en circumstàncies normals, es desfan en atencions, no els he vist en quatre dies. El cafè me l'he tingut que fer a casa, perquè la granja, a la que normalment vaig, era tancada. A fora, no creguin que les coses són tan diferents. El cafè, no te'l fan com l'amic que, a més, és el cambrer, que te'l fa cada dia i que coneix els teus gustos. No senyor! I quan entres a una botiga de poble tothom et mira de dalt a baix, i, els que són d'allà, demanen tanda, cosa que no fan mai, perquè saben que quan et toqui a tu, hi estaràs mitja hora sense saber què demanar. Si senyor! No em diguin que no els hi ha passat mai..!

Ens ho mirem com ens ho mirem, com ja he dit, compensa. Perquè, fer sempre el mateix és molt avorrit, a més d'estressant. Tot i que trigues molt a acostumar-te a que quelcom està canviant dins teu, ho agraeixes. Tens la impressió de que ja tocava. De que et devies alguna cosa. Però, no podem esperar, en aquest cas, a que algú vingui i ens digui: pren-te el que vulguis que ho tens pagat. Els quartos hi tenen que ser i els efectes secundaris, en aquells que tenint-los se'ls hagin gastat, també.

Tornem del poble petit al poble gran. El primer que fem és envair voreres per descarregar el cotxe. En segon lloc ens barallem per un aparcament. Desprès anem al xinès a sopar, perquè, entre altres coses, n'estem farts de menjar embotits del poble i pa cuit amb llenya. Trobem a faltar el rotllo de primavera i el xop-suei. Trobem a faltar, la diferència...

No sé si és exagerat pensar, que si això ens passa en una setmana de cinc dies, que no ens passaria si ens toqués quedar-nos a viure-hi. Facin-me cas! No vagin a viure a un poble! Quedin-se a la ciutat! Què farien els pobres de l'Ajuntament sense nosaltres? O, millor. Què faria jo, de tenir-los a vostès per veïns?