Rosa Regàs: el difícil camí de l’escriptura Josep Maria Capilla

Aquest és el títol de la conferència —o, més aviat, xerrada informal— que va tenir lloc el passat dilluns dia 6 a l’Espace, la casa de cultura francesa situada al cor de Hanoi. El vestíbul, poc abans de les set del vespre, anava ple d’estrangers i vietnamites xops fins al moll dels ossos. Tant a ells com a mi ens havia enganxat pel carrer una tempesta d’aigua i vents irats, cosa, per altra banda, habitual aquests dies. A les set, puntualíssima, s’inicià la conferència i tothom passà a l’auditori.

Rosa Regàs (Barcelona, 1933) és una dona de pell coriàcia. De prop estant, és fàcil veure-li, zigzaguejant per la cara, les arrugues que el pas del temps no ha volgut estalviar-li. A la fotografia que acompanya la invitació a l’acte, podem veure el bust en blanc i negre d’una dona gran, un somriure consirós, una mirada lúcidament apaivagada. El conjunt recorda una sàvia matrona índia de les estepes nordamericanes, un rostre fatigat i encès alhora.

La infantesa de la Sra. Regàs fou dura i desarrelada. Va ser apartada dels seus pares —per “rojos”— i internada en un col·legi religiós, carregat, però, dels clàssics russos i francesos que dormisquejaven rere els vidres d’unes vitrines tancades amb pany i forrellat. Les visites mensuals de la mare —davant la presència estricta d’alguna monja— i el literal devorament d’aquells clàssics es convertiren en els únics refugis de potser els anys més difícils de l’autora.

Es va casar ben jove i, abans de decidir que li calia una educació superior, ja havia fet dos nens. Finalment, entrà a la Universitat, on cursà la carrera de Filosofia Pura. Volgué especialitzar-se en Lògica Matemàtica, però aquesta matèria duia, llavors al país, un endarreriment insalvable i ho deixà córrer. Els fills, però, no els deixà pas córrer: en graduar-se ja carregava cinc criatures.

Arribaren els anys en què pogué donar pàbul a la seva passió pels viatges. I també pels llibres: poc abans de morir Franco fundà una editorial (La Gaya Ciencia) que s’especialitzà en l’assaig polític, econòmic i filosòfic. El món editorial no era pas nou per a ella. Abans havia treballat a la Seix Barral on, des de la porta del seu despatx, va tenir el privilegi i l’honor de sentir moltes converses i disputes sobre llibres i d’altres temes més prosaics que duien a terme les veus més conspícues de la Generació de Barcelona: Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, etc. Foren aquests anys els que atiaren definitivament la passió per la literatura.

Curiosament, va ser una allau de les mateixes vagues que ella tant havia defensat els darrers anys de la dictadura allò que acabà enfonsant el seu projecte editorial. S’adonà que per dirigir una companyia d’aquestes característiques calia alguna cosa més que “amor pels llibres”. Breu: vengué el negoci, féu oposicions per aconseguir un càrrec de traductora a l’ONU, tragué la plaça i marxà a viure al bell mig de la geometria calvinista suïssa, a Ginebra.

Va ser en aquest indret d’Europa on Rosa Regàs decidí que havia arribat el moment de seure a escriure el seu primer llibre. Tenia cinquanta anys.

Les primeres temptatives no foren pas fàcils ni fructuoses. A la Sra.
Regàs li mancava, ras i curt, disciplina d’autora. Així que seia a escriure la primera línia li passaven pel cap tot d’excuses que l’arrencaven literalment de la cadira. Posà en pràctica molts de trucs que l’obliguessin a estar-se hores davant el paper en blanc, fins i tot —i ho explicà, però, sense un bri de vergonya— es lligava a la cadira amb el cordill d’un barnús. Però ni amb aquestes. La seva literatura quedava sempre posposada.

Comença, tanmateix, a escriure: té una història que desenvolupa a empentes i rodolons. A mida que l’elabora la va llegint i s’adona, frustrada, que el resultat és pla, superficial, “chato”, com ella mateixa digué molt gràficament. Què mancava, doncs?

Finalment s’adonà que el quid de la qüestió raïa, contradictòriament, en la seva manca de passió pel projecte literari que estava duent a terme. La història que estava escrivint, com sol passar amb les primeres temptatives dels autors novells, era la seva pròpia història, una història autobiogràfica, unes memòries, fins i tot, a voltes, un reportatge. Però no era literatura. Perquè la literatura —R.R. dixit— és, primordialment, fabulació.

Rosa Regàs, doncs, començà a fabular i, a poc a poc, les ganes de treballar es convertiren en passió per la feina creativa i aquesta passió donà pas a una pura i digna obsessió, fins al punt que, en tornar cada dia de la feina, l’únic pensament que la guiava era el de seure a treballar “per veure què li passaria avui al meu personatge”.

La resta de la història ja pertany una mica a tothom, és pública.
Arribaren els primers llibres: de viatges (“Ginebra”, “Viaje a la luz del
Cham”) i d’assaig (“La cuina de l’Empordanet”, “España: una nueva mirada”), les primeres novel·les (“Memoria de Almator”, “Azul”, “Luna Lunera”). I els premis, entre d’altres, el Nadal i el Planeta. Poca broma.