Llambrusca: 10 anys 'normalitzant' l'Alzheimer

L’Associació Llambrusca, dedicada a l’atenció dels malalts d’Alzheimer, celebra deu anys al servei de persones afectades per aquesta malaltia. La seva presidenta, Àngels Cererols, explica el creixement d’aquests últims anys, amb més de 80 socis i una ampliació d’activitats constant.

L’Àngels Cererols és la metgessa de Vilobí del Penedès, fa vint anys que té la mare malalta d’Alzheimer, i dirigeix amb entusiasme l’Associació des dels seus inicis. La idea de crear Llambrusca sorgeix quan encara se’n parlava molt poc de la malaltia, amb la voluntat d’assessorar tant al malalt com a les persones del seu voltant, que sovint es troben desinformades. Van començar un grup de noies amb la mare malalta, com a delegació de la FAB al Penedès (Associació de malalts d’Alzheimer de Barcelona) però al cap d’uns anys decidiren “independitzar-se”, i és quan va néixer Llambrusca. El nom –que significa cep salvatge- pretén desempallegar-se de la paraula “Alzheimer” com a carta de presentació i casa molt bé amb les connotacions “silvestres i sense domesticar” del cep espontani.

Actualment disposen d’un local al barri de Sant Julià i atenen una seixantena de malalts, en una fase mitja o avançada de la malaltia. “La nostra finalitat és millorar la qualitat de vida dels malalts”, i per això “proporcionem recursos per tal de fer efectiva aquesta millora”.
Una de les prioritats de Llambrusca és informar al malalt però també desestigmatitzar la malaltia i tractar de normalitzar-la dins l’espai públic. En un to més reivindicatiu, Cererols lamenta la manca d’espais on portar la gent que pateix la malaltia. Aquesta és una de les reivindicacions més comunes per part dels familiars, comenta Cererols, que sovint es troben perduts a l’hora de saber què han de fer i on han d’acudir. Per tal de cobrir aquest buit, Llambrusca ofereix tractament no farmacològic, que “no serveix per curar ni per aturar la malaltia”, sinó per millorar la qualitat de vida del malalt, “i això és el que volem”, explica Cererols. “Nosaltres treballem amb el què té; no amb el que ha perdut, nosaltres no curem a ningú, però tampoc ho fan les pastilles”.

Han anat creixent de forma progressiva, i a dia d’avui disposen d’un ventall molt variat de tallers d’animació estimulativa. Des de tallers de música, de manualitats, sessions individualitzades, passant per un taller de teatre, fins a una nova proposta que s’estrenarà properament: un taller amb gossos.

Gairebé funcionen com un centre de dia – quatre hores al matí i quatre a la tarda- i des de fa poc “la gent ja ens comença a demanar que es quedin a dinar”. Per als qui ja estan en una fase avançada de la malaltia i no poden desplaçar-se o seguir un taller, recentment han iniciat un servei a domicili. Al mateix temps, han establert un conveni de col•laboració amb el centre Ricard Fortuny -que s’ocupa de la part científica i del tractament mèdic-, i “nosaltres ens ocupem de la part lúdica, i també social”, remarca Cererols, “perquè encara ara una majoria d’aquests malalts gairebé no surten de casa”.

Explica que en aquests deu anys s’han fet avenços molt importants en el camp de les malalties degeneratives, i recorda quan ella estudiava medicina “les demències ocupaven un capítol d’un llibre enorme de neuropsicologia, i bàsicament deia que no hi havia res a fer”.