Mohamed El Amrani: "Als joves ens torturen quan ens diuen que som una generació perduda" (VÍDEO)

Mohamed El Amrani (Chef Chaouen, Marroc, 1992) és una de les cares dels nous catalans d'orígen magribí. Va fundar l'Associació cultural Xarxa de Convivència de Roses, de la qual n'és l'actual president. També és responsable de projectes de Cooperació al Desenvolupament al Marroc a la ONG "Innovació i Desenvolupament per un Eix Multicultural". Entusiasta i proactiu, aquest jove lluita per intentar teixir més ponts de diàleg entre la comunitat catalana i la magribina i defensa que tenen moltíssims punts en comú.

Des dels 15 anys estàs immers en el món de la comunicació, has treballat –entre altres mitjans- a la revista universitària ’Hiperbòlic’, ara estàs treballant a Empordà Televisió i col·labores al programa ‘Directe 4.0’ de Ràdio 4... Com vas descobrir que et volies dedicar al món de la comunicació?
Va començar precisament a partir del concurs literari ‘Ficcions’ que organitza l’AMIC.
Tenia 13 anys i a l’institut ens van dir que hi havia aquest concurs de literatura. Hi vaig participar i vaig quedar finalista. I, tot i que no vaig guanyar, per mi va ser una plataforma que et diu “mira, si vols és possible arribar on tu et plantegis”. I, així, de la literatura vaig començar a entrar al món del periodisme. Per tant, a partir d’aquesta anècdota sobre aquest concurs em va néixer la inquietud pel món de la comunicació.

Per què creus que són importants aquest tipus de concursos dedicats a la gent jove?
Aquest tipus de concursos ara mateix són molt importants perquè ens trobem en una situació complicada i, sobretot, perquè als joves se’ns tortura molt. Ens diuen que som una generació perduda, que som ‘ninis’. Amb tot això, el què fan és destruir la poca autoestima que tenim. Per això quan intenten fer alguna cosa, quan es proposen iniciar un projecte o posar en pràctica les seves idees, apareix aquesta barrera mental que els mitjans de la comunicació i la societat els ha posat. Aquest tipus de concursos posen en valor el talent i la creativitat dels joves, que és molta, i que es veu amenaçada per aquests discursos.

Un talent que tu has plasmat amb la creació de l’associació Xarxa de Convivència de Roses, una iniciativa que ha rebut el premi de la Fundació Príncep de Girona 2014. En què consisteix aquest projecte?
La Xarxa de Convivència és un projecte integral que vol treballar la convivència i la cohesió i, sobretot, ajudar als joves amb risc d’exclusió social a través d’un mètode transcendental. El què hem fet és reconvertir la gestió de la diversitat. Estem treballant coses del dia a dia a través de diferents àrees: la cultura, la joventut, la salut, l’atenció jurídica, l’atenció psicològica, la formació i la mediació. Són àrees que, de forma independent i amb un objectiu concret, fan projectes paral·lels. Entre tots, el què busquem és la innovació i la capacitat de sorprendre. Es pot treballar amb col·lectius marginats o amb risc d’exclusió social per a millorar el dia a dia però, sobretot, el què busquem és transformar. Buscar noves idees que sobtin a les persones i que els facin motivar per a participar en aquest tipus de projectes.

Com va sorgir aquesta idea?
La Xarxa de Convivència va néixer fa cinc anys quan un grup de persones van detectar que hi havia diferents problemes al seu entorn. No eren problemes greus però aquesta gent era conscient que si no es posava solució, en un futur podien convertir-se en problemes més greus. Així que va començar com una taula ciutadana i més tard es va decidir crear una associació.

En una entrevista al diari El Punt Avui vas dir que era molt important l’educació per solucionar els problemes socials. Com creus que les institucions haurien d’ajudar en aquest camp?
Nosaltres el què hem vist sobre el terreny és que moltes vegades es fan polítiques des dels despatxos i les administracions i és per això que les institucions no tenen aquest contacte directe amb la societat civil. Hem pogut comprovar que la formació és una eina clau que el què pot fer és donar moltes oportunitats. La formació té molt a veure amb el nivell d’oportunitats dels joves. La crisi ha castigat a molts sectors perquè no tenen la capacitat de reinventar-se, d’innovar. A part de la necessitat d’aplicar polítiques que donin oportunitats i alternatives, el què hem de fer és donar oportunitats per formar-se. Hi ha persones que abandonen els seus estudis a l’E.S.O i això provoca la marginació. El què s’ha de fer és continuar fent estratègies que fomentin que un cop abandonis els estudis tinguis més facilitats per poder reconduir el camí.

Quins tipus de col·lectius es dirigeixen a la Xarxa de Convivència?
El què intentem és no tancar-nos amb cap col·lectiu però som conscients que hi ha col·lectius que hem d’atendre amb més necessitat que no pas altres. Sobretot són joves amb famílies desestructurades, joves desmotivats, alguns amb problemes de drogodependència, que no han pogut formar-se i han hagut de deixar els estudis en algun moment.

Hi hauria d’haver més iniciatives com la vostra arreu de Catalunya?
Sí. De fet , nosaltres el què hem fet ha estat crear un model i a partir d’aquí el què volem és establir les bases per a què qualsevol persona que cregui que pot aplicar-ho al seu barri o ciutat pugui agafar-ho i integrar-ho amb un control i seguint unes estratègies perquè ens puguem assegurar que s’aplica de forma correcte. Per exemple, començarem pel Vendrell, a Tarragona, i ja tenim localitzades diverses parts de Catalunya on aplicarem aquest model.

La societat civil s’hauria d’implicar més en aquest tipus d’iniciatives? Com ha estat l’acollida a Roses?
Moltes vegades quan planteges un projecte d’aquests i sobretot quan ets molt jove –el vam crear quan tenia 17 anys- costa inspirar confiança. Has de jugar amb la doble perspectiva de poder estar amb els mitjans de confiança i ser capaç d’inspirar-la des dels mitjans i també tenint en compte que has de presentar projectes pràctics.
El què és important és la implicació de la societat civil. Moltes vegades no ens adonem que vivim sense plantejar-nos què va bé i què va malament. És important que pensem en si el nostre entorn és el correcte i quin paper podem fer per solucionar-ho.
Per part de la societat civil de Roses, ho ha acollit de manera correcte però al principi va costar molt explicar què fèiem. Al final ho hem aconseguit i ara ens escriuen moltes persones que volen participar-hi.

Des del teu punt de vista, què aporta la diversitat cultural a un país com Catalunya?
Catalunya sempre ha estat una regió de pas. Ha tingut una història molt particular i ha estat capaç de viure aquesta realitat ja no només entre països internacionals sinó també dins el propi país. Catalunya és un país que ha viscut el fenomen de la immigració amb molta intensitat i ha estat capaç de crear un model d’integració positiu. Però encara s’ha de treballar. Encara hi ha racisme. Encara queda molta feina. Feina de comunicació, d’explicar. El 99 % dels problemes que hi ha al món és per falta d’enteniment i per falta de coneixement. Tenim por a preguntar, a conèixer. El següent pas de la integració a Catalunya és poder passar del desconeixement a un coneixement més positiu.
Els joves que vinguin de les segones o terceres generacions reiventaran aquest model. Viatjaran més i tindran més accés a la informació. Quan una persona coneix i té accés a la realitat és capaç de tenir una altra perspectiva del món.

Seguint aquesta línia, cap on creus que evolucionarà la societat catalana d’aquí uns vint anys?
La societat catalana evolucionarà cap un model de més empatia. Catalunya és una societat que en moments difícils és capaç de respondre i ho ha demostrat en més d’una ocasió. De fet recordo que quan hi va haver l’incendi de l’Empordà de fa dos anys, les administracions van haver de dir que deixessin d’oferir-se voluntaris perquè ja no hi havia lloc per més gent. Catalunya té coses molt positives: la solidaritat, la implicació, la cooperació, la capacitat d’integrar... Ha de guardar aquests valors però obrir-se encara més.