Vivint entre dos mons: catalans d'origen marroquí

El pare de la Iman Chib va venir a viure a Catalunya a mitjans dels anys setanta. Quan va arribar era un dels pocs habitants d'origen marroquí que residia a l'Alt Penedès i ràpidament es va integrar a la cultura d'acollida. Tot i que els inicis van ser difícils - molta solitud, feines extremadament dures, haver d'enviar diners a la família del Marroc, etc. -, el pare de la Iman va tenir clar que volia fer-se un lloc a Catalunya i, per això, un any més tard va anar al Marroc, es va casar i ell i la seva esposa van tornar per establir-se per sempre a Catalunya.

La primera residència que van tenir com a matrimoni va ser als Monjos, on ja hi residia una gran part de població procedent d'altres regions de l'Estat Espanyol. “Jo vaig tenir molta sort, perquè vaig néixer en un entorn on es parlava català a l'escola, castellà entre els veïns i marroquí a casa”, recalca la Iman, satisfeta per la facilitat que té ara d'entendre i parlar altres llengües.

Ara la Iman Chib té 24 anys i explica la història de la seva família mentre fem un cafè en un bar. Quan ha entrat, el cambrer no ha pogut evitar fer una mirada de curiositat, una curiositat molts cops generada per la presència d'una jove musulmana que conversa fluidament en català amb una amiga. La Iman també s'hi ha fixat i comenta que quan va al Marroc als estius també se la tracta com a “una estrangera”. Com a catalana d'origen marroquí ja té molt assumit que “el problema de viure entre dos mons és que se t'exclou fàcilment de la societat”. Tot i així, se sent orgullosa d'aquesta doble identitat i constata que com que no jutja li és molt fàcil integrar-se i comprendre qualsevol cultura. 

La Iman s'escapa de tots els estereotips. “Trenco les regles de la cultura marroquí”, assegura mentre, referint-se al moment en què va acabar la carrera i el seu pare li va demanar que tornés a casa, afegeix: “Sóc molt independent, no podria dependre de ningú, ni del meu pare ni d'un marit”.

Amb tot això, el què vol aclarir la Iman és que molts cops es confon l'Islam amb la cultura marroquina, una religió que ella practica des del moment en què va decidir estudiar l'àrab clàssic - la llengua amb què està escrita l'Alcorà -, per poder entendre el què hi deia sense els filtres d'un imam: “Jo no negaré que la cultura marroquí és masclista però l'Islam no. Com que aquí la majoria de marroquins són musulmans es relaciona una cosa amb l'altre”. Des de que va començar a estudiar l'Alcorà per ella mateixa, l'Iman s'ha anat convencent cada dia més del què significa ser musulmana i ha decidit seguir la doctrina de l'Islam. Tot i això es mostra crítica en com és entesa la religió per molts musulmans: “La religió no ha de regir les lleis d'un país, senzillament ha de ser un codi de conducta i de valors”. Per altra banda, Ahmed Benallal, advocat i president de Llum del Nord, una associació vilafranquina que vetlla per la divulgació de la cultura arabomusulmana i catalana, assenyala que els musulmans estan vivint una “evolució natural de la religió” i assegura que “la religió s'acabarà quedant en un racó i es viurà des de la pregària personal sense afectar a la política ni a la societat”.

Un dels principals problemes que detecten tant la Iman com Ahmed les persones d'origen marroquí que viuen a Catalunya, és l'obligació de transmetre l'Islam als fills ja que consideren que molts cops crea barreres entre els musulmans i la gent del seu entorn: “Per la dona musulmana és una gran frustració no saber ensenyar l'Islam. L'Alcorà diu que no ha de ser una obligació, ja que si el practiques sense estimar-lo no serveix de res”, pensa la Iman. “Per molts musulmans, el pecat del pecat és no saber transmetre l'Islam als seus fills”, assegura Ahmed mentre constata que al Marroc “aquesta preocupació és normal, però un cop aquí aquests infants ja són catalans i per tant, els converteixes en excepcions”. La Iman creu que ha tingut la sort de que els seus pares li han ensenyat la religió però que mai l'“han obligat” a practicar-la com als fills d'altres famílies. “Sempre ens han deixat triar”, conclou.

Tot i que la Iman es mostra segura de qui és i de la religió que professa molts cops s'ha sentit frustrada per reaccions i comportaments xenòfobs que rep al seu dia a dia i em parla de la dificultat que suposa ser catalana d'origen marroquí. M'explica que un dia un home la va increpar dient-li que tornés al seu país i es pregunta: “El Marroc és el país dels meus pares, no el meu. Et volen fer fora d'aquí però si ho haguessin de fer, a on em farien fora?”.

Les xifres

El padró municipal va tancar el 2014 amb la xifra total de 6.235 persones d'origen estranger residents a Vilafranca del Penedès, el que suposa un 15,7% de la població total. D'aquests, 3.332 ciutadans provenen del continent africà i concretament, 2.995 persones són d'origen marroquí, xifres que el converteixen amb el col·lectiu més gran de gent nouvinguda a Vilafranca.

Tot i que la migració de persones d'origen marroquí a Catalunya va començar als anys noranta, en els últims anys el nombre de persones que ha abandonat el Marroc per establir-se a Catalunya ha augmentat considerablement, molts cops degut a la reagrupació familiar. Aquestes xifres queden paleses a Vilafranca, que amb només un any de diferència, la població marroquina ha augmentat en quasi 300 persones.

Aquest fenomen migratori juntament amb la crisi econòmica mundial ha provocat l'aparició de partits polítics arreu d'Europa amb idees xenòfobes i un creixent malestar social que culpa a la població nouvinguda de generar, en bona part, la crisi econòmica que afecta el país, d'un desinterès premeditat d'integració i fins i tot, en alguns casos, de formar part de grups islamistes radicals. Un recel que s'ha despertat i que creix a marxes forçades, la majoria dels cops infundat pel temor a tot allò desconegut.

Ahmed creu que un dels factors que incrementa aquesta sensació és que “el 89% dels ciutadans d'origen marroquí vénen de pobles rurals i tenen un nivell adquisitiu baix i en bona part són analfabets” ja que no han tingut accés a l'educació. Això, provoca que hi hagi barris amb una concentració de marroquins “vinguts de les mateixes zones” molt alta degut principalment al preu dels habitatges, un fet que dificulta la integració, segons Ahmed.

Per Ahmed, una de les coses més importants a tractar per fomentar la integració de les famílies nouvingudes és l'escolarització dels infants: “Encara que una família visqui en un barri immigrant hem d'evitar la concentració en l'àmbit escolar perquè si deixem passar el temps i la gent d'origen immigrant es concentra en barris i les escoles d'aquests barris es converteixen en escoles de nens d'origen immigrant es crearan guetos i estereotips.

Per aquest motiu, Ahmed creu que és clau que les institucions mantinguin la diversitat per evitar l'estigmatització a llarg termini.