De l’anglès a l’english: l’ensenyament de la tercera llengua a les aules

Vint-i-vuit alumnes asseguts a l’aula d’una escola de Sabadell que porta 40 anys amb el mateix pla d’estudis. Arriba en Narcís Campasol, el professor d’anglès que passa les tardes a l’acadèmia ABC amb estudiants de batxillerat per certificar que té l’advanced. Els professors de primària en tenen prou amb un nivell mig (B1/B2) per poder fer classes. La falta de paciència i de domini de la llengua fa que acabi contestant els dubtes dels alumnes en català. Sí, en català. Una mica contraproduent, ¿no trobeu?

Teacher: Bon dia nens! (“anglès, Narcís, anglès”, pensa) How are you?
-Student 1: I’m fine, thank you
-Student 2: I’m fine, thank you
-Student 3: I’m fine, thank you
-Student 4: I’m fine, thank you
-Student 5: (¡Dilema moral! No estic bé, ¿però com ho dic? Va, és igual): I’m fine, thank you -Student 28: I’m fine, thank you.

En el moment en que aquests 28 students dicten frases memoritzades, a altres països del nord d’Europa (generalment Estats flamencs i nòrdics) els nens seuen davant la televisió i veuen dibuixos animats en anglès. Una pèrdua de temps, direu. Però quan els nens del nord acaben l’escolarització, al mateix temps que els nens catalans, acaben tenint un domini perfecte de l’anglès. Com és possible? Gràcies a la subititulació dels dibuixos animats, per exemple. O de jugar a la vídeoconsola en anglès. No és que el imperialisme cultural s’hagi menjat les seves llengües pròpies, sinó que són societats que inclouen l’anglès com a eina per fer activitats quotidianes que agraden als nens (i adults).

Un sistema caducat (dis is literali leeeegendary!)

Actualment a Espanya es treballa amb un sistema d’ensenyament que té les seves arrels als anys 50 i que fa temps que ja ha arribat a la seva data de caducitat. Núria Hernández, coordinadora de la menció de llengua estrangera (anglès) a la UIC, explica que la societat de després de la II Guerra Mundial va implementar el sistema “audiolingual” d’aprenentatge, que es basa en repetir, en omplir buits i en memoritzar.
És un sistema molt útil per defensar-te dia a dia. És habitual que la teva mare et digui: “Si us plau, pots portar-me...
a) L’oli
b) Les notes
c) No em portis res i mira la tele
d) Cap de les anteriors (quan estàs més perdut que un peix en bicicleta, aquesta sempre és correcta).

La poca aplicació pràctica del idioma va fer replantejar l’ensenyament als anys 70, quan es va començar a fer servir el sistema comunicatiu que ha imperat fins avui. Pretén ensenyar gramàtica (emplenant buits com el sistema audiolingual) i alhora treballar quatre habilitats diferents (speaking, listening, writing i reading). Potser és un camí que va permetre avançar, però la realitat demostra que encara queda molta feina per fer.

I com arriba això a les escoles? (what do u learn in shcool tudai)

Preguem que les persones sensibles s’abstinguin de llegir. Aquest material conté informació que podria causar-li un impacte emocional.

Make sentences with the verb to be.
1.- I am an English student.
2.- You are an English student.
3.- He is an English student.
4.- She is an English student.
5.- It is an English student.
6.- We are English students.
7.-…
8.-...

Conjugar els temps verbals amb el verb to be és el que s’ensenya a 1r de primària. I també és el que se segueix memoritzant el primer dia de segon de batxillerat. No pateixis, a final de curs ja t’ensenyen el futur. No vulguis córrer, no sigui cas que avorreixis l’anglès abans d’hora o que no estiguis prou anys tancat en una acadèmia.

Així no s’avança. On són les converses? On està l’ús real i empíric de les llengües? A les escoles s’hi veu una clara mancança didàctica, que tindria una fàcil solució si es canviés l’actitud social i política respecte aquesta llengua estrangera: l’anglès no és una assignatura pendent per aprovar, sinó un instrument que ens ha d’ajudar a moure’ns pel món.

¡Benvinguts al progrés! (Uelcom tu da progress)

A Catalunya s’ensenyen les llengües estrangeres a partir del model anomenat “comunicatiu”, però es premia excessivament l’apartat de la gramàtica. És clar que sí, perquè la vida no està feta per comunicar-se oralment, oi que no?

Tot i això, sembla que s’aposta pel progrés i que s’intenta canviar una mica de mentalitat. Però treballem en la direcció adequada? Actualment moltes escoles catalanes estan apostant perquè els professors nadius facin classes un cop a la setmana per potenciar la llengua oral. D’aquesta manera ja tenim la fórmula perfecta pel fracàs del professorat: un professor que no té nivell d’anglès i un que no sap ensenyar-ne. El professor català se sent acomplexat perquè no té ni una pronunciació bona ni un vocabulari ric, mentre que el “professor” nadiu no sap ni com començar a ensenyar una llengua que no ha hagut d’aprendre mai. “Saber anglès no vol dir saber-lo ensenyar, ensenyar és molt més que saber-se un tema”, afirma Núria Hernández.

Des de la política educativa s’intenten vendre aquests canvis com a “progrés” o “innovació” però no es poden aplicar sense una planificació lingüística que estudií quin és el millor mètode i com aplicar-lo. Moltes escoles catalanes han volgut ampliar les hores d’anglès per vendre que són més internacionals, però ho han fet corrents i sense una correcta planificació de implementació.

Innovar per millorar (new is allways betta)

La gràcia està que per prendre una sèrie de decisions sobre com ha de ser l’ensenyament d’una llengua estrangera, cal conèixer els mecanismes d’aprenentatge d’una llengua (aquí voldriem saludar als polítics i funcionaris acomodats en els models d’antiga escola). I també cal que quedi clar una vegada per totes que les llengües que coneix un parlant s’influeixen entre elles. Tal com explica Oriol Guash, professor del Màster de recerca en didàctica de la llengua i literatura, el nostre cervell no té un “calaix” pel català, un “calaix” pel castellà i un “calaix” per l’anglès, sinó que les llengues es guarden conjuntament en un sol “calaix de sastre”. És a dir, si aprenem a fer una cosa en una llengua, sabrem fer-ho en totes les altres. Quan un alumne sap escriure un text argumentatiu en català, tindrà facilitats per fer el mateix en castellà, en anglès, o en qualsevol altre idioma que conegui. Per això cal apostar per un aprenentatge basat en l’enfocament holístic, que pren en consideració totes les llengües que es parlen com a part d’un tot.

Eva Codó, sociolingüista de l’anglès com llengua de contacte a Espanya, explica que és necessari un “Aprenentatge Integrat de Contingut de Llengües Estrangeres”. És a dir, que les escoles han de fer una planifcació conjunta de les diferents assignatures d’idiomes i fer servir un mètode que combini l’ús social de la llengua amb certes nocions de gramàtica. S’ha de conèixer l’estructura de la llengua, però la gramàtica no ha d’estar enfocada a memoritzar-la, sinó a interioritzar-la. Oi que la mama i el papa no ens van ensenyar a parlar mitjançant estructures gramaticals? Codó insisteix en que “saber una llengua no és saber el verb to be”. Una altra forma d’innovar és fer altres matèries en anglès (des de la plàstica fins les matemà- tiques) perquè els alumnes puguin entendre que un idioma és una eina que es pot fer servir en contextos diferents.

El problema de les facultats (¡Help! Facultats dat work not found)

Bona part de l’assumpte ens trasllada a les facultats d’educació, perquè el grau en magisteri és suficient per ser professor d’anglès. Es tracta d’una carrera on es demana un nivell B1 (només!) per ser professor d’una tercera llengua. Des de l’anècdota (val més intentar agafar-s’ho amb humor), els alumnes expliquen que tan sols hi ha dues assignatures en anglès en els quatre anys de carrera i que la primera tasca que van fer va ser cantar l’abecedari. És perfecte: ¡Gairebé no has de saber anglès per ser-ne professor! Ara bé, no hi ha cap matèria al currículum obligatori dedicada a ensenyar i educar en llengües. D’aquesta manera hi ha una gran quantitat de professors d’anglès (which is nice), però en manca la qualitat. Ups. Damn it! Potser sí que hi ha un problema.

L’esperança és l’últim que es perd (di aplication: we have esperans)

És clar que per avançar caldrà experimentar amb coses noves i començar a construir projectes didàctics totalment nous. No tot is black, hi ha escoles que intenten fer passes endavant amb projectes d’anglès oral. Un d’aquests centres és l’Escola Jesuïtes de Sarrià, que té un mètode basat en l’unconscious learning, és a dir, ensenyen als nens a fer servir l’idioma sense adonar-se’n. En aquesta escola comencen l’anglès a 1r de primària (6 anys), però només de forma oral. Aprenen en forma de jocs i els fan parlar entre ells. A 3r de primària comencen amb les nocions teòriques, i a 5è i 6è de primària és quan veuen el gruix de la gramàtica. A més, a cicle inicial fan classes de teatre en anglès, i els fan representar una obra de teatre que els pares veuen a final de curs. A cada sessió hi ha dues mestres que es fan passar per natives, de manera que els nens no tenen opció de parlar en català o castellà. Aquesta podria ser una de les solucions per començar a aplicar el model lingüístic adient. Però funciona? Com que es tracta d’un dels centres pioners en aquest aspecte, encara no se’n poden fer massa valoracions d’aquest tipus de funcionament.

Les assignatures de sempre, en anglès (so tell me somthing ai dont know)

També existeix la opció d’impartir la resta d’assignatures del currículum docent en anglès, ja sigui l’educació física o les ciències. Aquest tipus de docència comença a ser un must, i és una altra solució prou fàcil per lluitar contra la manca d’anglès al currículum. Malgrat que pugui ser una bona forma de fer ús de la llengua com a eina, encara hi ha el problema sistèmic de que les facultats d’educació no preparen els professors per poder ensenyar llengües estrangeres. Amber Sewell, professora d’anglès a l’Institut Can Puig de Sant Pere de Ribes, insisteix en que es tracta d’una alternativa que pot ser clau per millorar l’anglès, però que no s’ha de deixar que el nivell acadèmic se’n ressenti. Si es vol optar per aquest camí, l’anglès s’ha de portar ben preparat des de petits.

Des que som petits (sins wi ar childs)

Spain is different. Aquesta és una de les poques frases que tothom sap dir in inglish. O no? Segurament no és estrictament així, però malauradament això s’acosta més a la realitat del que seria adient. Una part del problema ve donat perquè la formació a Espanya no es fa des de casa, com sí passa en els països nòrdics o flamencs (que comencen l’anglès a l’escola entre els 8 i 10 anys). En canvi, aquí som més cool que ningú, i com que no podem ser els primers en nivell, s’ha decidit portar la davantera en incorporar l’anglès al currículum. Com abans, millor: els nens són esponges i assimilen millor el coneixement lingüístic, se sol dir per justificar-ho. Aleshores, si això és veritat, per què els resultats són els que són?

Mentre el cervell dels adults és com un tros de pa dur de fa tres dies, el dels nens és com una gelatina fresca i flexible. Tenen molta més capacitat per absorbir nous coneixements que les persones grans perquè el seu sistema cognitiu encara està en desenvolupament i poden aprendre de manera intuïtiva. Però un estudi de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona ha demostrat que iniciar els estudis de llengua anglesa a l’escola als tres o als vuit anys no suposa cap diferència en el coneixement de la llengua en un futur (si les classes es basen en ensenyar gramàtica, com passa aquí). “Els alumnes de primària no tenen consciència de subjecte, verb i objecte, de manera que hem de fugir de les etiquetes de l’estudi tradicional de la gramàtica”, explica Núria Hernández. De tota manera, és ben fàcil aprendre anglès i aprofitar la flexibilitat celebral dels nens: només cal començar incorporar la llengua als dibuixos animats o altres activitats quotidianes, i no entendre-la només com una assignatura pendent a l’escola que s’ha d’aprovar per anar bé.

I per què no fem totes aquestes coses tan fàcils? Deixem la pregunta enlaire, però segurament és perquè en aquest país agraden massa els mètodes d’antiga escola. Sinó mireu-vos la llei Wert: com es pretén que un país que aprova un projecte que s’acosta més que res al franquisme vulgui aprendre dels mètodes dels països pioners en educació?

Què diferencia l’aprentantge entre nens i adults? (what abaut di adults?)

I els adults, què? Se’ls ha passat l’arròs? El que és clar és que no aprendran una llengua mirant Winnie The Pooh en anglès (és massa difícil i complex). Això sí, altres programes amb subtítols com Friends o Game of Thrones poden ajudar a tenir contacte amb la llengua, tot i que primer haurien de saber què vol dir friends, game i throne. Els adults inicien el seu aprenentatge en un punt de partida diferent, i ja no poden permetre’s el luxe de començar la casa per la teulada. És a dir: necessiten aprendre les estructures gramaticals per poder entendre com funciona després la llengua. Així doncs, les possibilitats de millorar l’anglès hi són per tothom. Com es diu en anglès, where there’s a will, there’s a way.

El negoci de Cambridge (I can’t faind my inglish level, academi will help)

Els pares opten cada cop més per pagar una acadèmia o una estada a l’estranger perquè els seus fills puguin millorar el nivell d’anglès. I així és com cada cop són més els que acaben pagant els errors del sistema espanyol de les seves butxaques. Tot i això, el món de les acadèmies també presenta esquerdes.

La bona notícia pels insegurs és que aprendre anglès sense saber-ne mai no havia estat tan fàcil amb els tan prestigiosos exàmens de Cambridge. Et fa vergonya parlar i només saps dir coses com fish and chips? Cap problema, només cal que passis una part de conversa oral que no val ni una cinquena part de l’examen. La resta de la nota dependrà de la teva habilitat de fer controls, d’omplir buits, d’escriure textos extremadament pautats sense cap mena de llibertat d’expressió. O això és el que afirma la professora de l’acadèmia “UNICOR”, Lucinda Wilson, que es dedica a preparar als seus alumnes per aquest tipus d’exàmens. Wilson explica que no es tracta d’un examen que acrediti de forma versemblant un nivell d’anglès, sinó que avalua la capacitat de fer un test. És a dir, es tracta de saber respondre l’examen, no de saber i fer ús de l’anglès.

El negoci de Cambridge ofereix un gran ventall d’exàmens per “validar” el nivell, de manera que si encara estàs acreditant un nivell inicial ja pots començar a estalviar, perquè te’n queden quatre per endavant amb un cost d’entre 80 i 200 euros cada un d’ells. Segons Eva Codó, aquestes proves aconsegueixen moure billons de lliures per Gran Bretanya. Increïble, oi? O potser no tant, perquè ara estan tan de moda… (això també és un fail sistèmic espanyol per haver-ho permès). El problema que comporta és que els certificats de Cambridge són cada cop més necessaris pel currículum per aquest prestigi que poc a poc han anat aconseguint, encara que aprovar-los segurament no significa que sàpigues fer ús de la llengua en diferents contextos. En definitiva: una estafa.

The end. (Why all of dis?)

Els nens tenen curiositat per tot, es pregunten el “per què” de molts aspectes que els adults ni ens plantegen. Ho volen saber tot i estan totalment preparats per aprendre. I per què no s’aprofita l’etapa de la infantesa perquè s’enriqueixin també en idiomes? Per què no se’ls deixa experimentar amb noves llengües a través de mètodes més dinàmics? Imagineu que puguin aprendre anglès sense tenir-los tancats dos anys en una acadèmia. Sona bé oi? (I barat...) Ja s’ha demostrat que fent que juguin en anglès, mirant la televisió en versió original i treballant totes les llengües de manera conjunta i amb professors preparats adequadament, es pot avançar fà- cilment. Així doncs: comencem?