"Amb el Papa Francesc anem d’una església de la prohibició a una de la misericòrdia"

A primer cop d’ull és difícil identificar Victòria Molins (Barcelona, 1936) com una monja més. No porta hàbit i es passa el dia al barri del Raval, parlant amb els seus veïns bé al pis que comparteix amb tres germanes més de la Companyia de Santa Teresa de Jesús al carrer de la Cera. La seva visió gens dogmàtica del catolicisme l’enfronta directament a algunes de les doctrines de l’església: defensa que el celibat sigui opcional, reclama comprensió i misericòrdia per a les dones que avorten i exigeix una església menys prohibitiva i litúrgica i molt més oberta a la gent, especialment als pobres i marginats als quals ella ha dedicat tota una vida. Autora del llibre que va inspirar la pel·lícula ‘Camino’ de Javier Fesser, investida doctora honoris causa a la Universitat Ramon Llull i una veu poderosa contra les injustícies socials, Molins ha recuperat l’esperança amb l’arribada del Papa Francesc.

Com és una setmana seva al Raval?
Visito gent del barri a qui faig acompanyament, participo a tertúlies a Catalunya Ràdio quan es tracten temes socials, em conviden a fer xerrades, col·laboro amb una escola del barri... També passo temps amb les germanes de la congregació que estan a la infermeria perquè tenen Alzheimer o problemes de mobilitat. Quan estic amb elles penso en aquella frase de Rabindranath Tagore, “ningú recorda donar-li les gràcies al riu sec per tota l’aigua que va portar”.  I un dia a la setmana vaig a Quatre Camins.

Què hi fa a la presó?
Estar amb persones que han tocat fons. Allà hi tinc molts amics, però en especial quatre reclusos que no tenen ningú al món, i que fins i tot em diuen ‘mami’.  Els faig un acompanyament més acurat, sobretot pensant en quan deixin la presó. Més que exercir la beneficència, prefereixo acompanyar a la persona per intentar que surti de la situació en la que està i afavorir la seva reinserció social.

Vostè ve d’una família del barri benestant de la Bonanova. Com acaba vivint al Raval?
Fa 20 anys que visc en aquest pis. Abans era professora de filosofia i literatura a un institut, també vaig dirigir una editorial i portar una revista. L’any 1984 vaig fer un viatge a Nicaragua que em va canviar la vida. Hi vaig veure com el treball humiliava en comptes de dignificar, que esclavitzava la gent. Hi havia una diferència social tan gran... Allà vaig sentir la necessitat de canviar. Vaig adonar-me que fins ara a l’església havíem fet que la gent vingués a nosaltres, però el que calia era que nosaltres anéssim a la gent. I resulta que aquesta és la frase preferida del Papa Francesc.

Està satisfeta amb l’actual Papa?
Molt. El nostre Francesc ens demana que sortim de les sagristies i anem al carrer, que prefereix una església tacada abans que tancada. El Papa m’ha obert una esperança molt gran, perquè aquesta és la tasca per la qual em sento cridada.

El canvi que està pregonant Francesc és real, o només façana?
Per mi s’estan produint dues coses molt importants, que obren una nova etapa i em permeten ser optimista. Per una banda, moltes coses que estaven amagades ara s’estan descobrint, i quan es descobreixen és quan realment es poden atacar. Ja sabeu a quin tema m’estic referint. I per l’altra, aquesta alegria que mostra quan ressalta les benaurances de Déu per davant dels seus manaments, o quan escriu encícliques sobre l’ecologia, amb l’esser humà i el mal que es fa a sí mateix com a epicentre. Tot això està donant una mica de llum a molta gent, que s’havia allunyat de l’església i ara s’està apropant de nou.

Vostè sempre diu que acompanya i dóna suport als que ho necessiten, però que mai jutja. Creu que l’església ha jutjat massa el comportament dels demés?
L’església fins ara ha estat molt normativa i prohibitiva, i això a mi no m’agrada. Ha donat més importància a protegir-se, a tancar-se en la seva armadura, que a l’estimació. Però crec que estem passant d’una església de les prohibicions a una basada en la misericòrdia. Jo mai havia sentit que des de Roma es tractés l’avortament més enllà de l’anatema. Per primer cop el Papa ha parlat del dolor d’aquestes dones, d’acostar-nos-hi i compadir-les. Això obre portes d’esperança i d’alegries.

Quina és la seva postura sobre l’avortament?
És un mal, claríssimament. Però hi cal és tenir molta misericòrdia cap a la persona que avorta, perquè sovint no ha tingut cap altra opció que aquella. Però cap de les dones a qui jo he acompanyat i que ha avortat s’ha quedat gens tranquil·la. És un patiment molt fort. L’església hauria de tenir més present misericòrdia, enlloc d’estar tant en contra. També penso que qüestions com l’anticoncepció avui comencen a entendre’s millor.

Creu que Francesc se’n sortirà amb aquest gir que vol donar?
Hi ha cercles que s’hi estan mostrant molt poc partidaris, però les reformes mai es fan de cop i volta. Com a jesuïta que és, aposta pel diàleg.

Poc diàleg hi ha hagut per part del Vaticà quan ha expulsat fulminantment el capellà polonès que ha reconegut la seva homosexualitat i que té parella.
L’aparició del capellà va ser mediàtica i oportunista, però si això l’ha fet alliberar-se ja és una bona notícia. Pel que fa a la reacció, es deu sobretot a la qüestió del celibat, que afecta molt més les bases de la institució eclesiàstica.

Vostè sempre ha defensat que bisbes i capellans es puguin casar
Tinc molt clar que el celibat ha de ser voluntari, en altres confessions cristianes el sacerdoci pot casar-se i no passa res. Penso que això, tard o d’hora, acabarà canviant. Però jo valoro moltíssim el celibat. No podria fer tot el que estic fent, amb una llibertat interior tan forta, si tingués un marit i fills i néts a qui cuidar. A més, viure el celibat en comunitat com fem els religiosos és diferent, renunciem a una família però plegats en formem una altra, on ho posem tot en comú.

Aquesta rigidesa del catolicisme ha fet que molta gent en marxés
Això, i moltes altres coses. Però he comprovat que el cristià d’avui dia no està tant per les normes ni les formes, no és el “practicant” que anava a missa de diumenge i després feia el que li donava la gana. Si és un practicant, ho és d’amor i de caritat, més autèntic però amb menys predisposició vers tanta norma i litúrgia.

La Conferència Episcopal que tenim tampoc hi ajuda, amb declaracions com les de l’arquebisbe de València contra els refugiats de Síria.
Sí, o com aquella tonteria que va fer de promoure una vigília per la unitat d’Espanya. Però el que més greu em va saber va ser quan va dir que ell no veia pels carrers la pobresa de la que sempre parlem. Ostres... En tot cas, em va agradar que la gent reaccionés de manera tan unànime contra el que va dir dels refugiats. De la mateixa manera que ho han fet les persones a títol individual, les institucions o les congregacions religioses obrint-se a acollir aquests col·lectius.

Tornem al Raval. Quina lliçó ha extret dels 20 anys que porta vivint al barri?
El més maco del Raval és la unitat en la diversitat, és un barri modèlic en aquest sentit, amb taules interreligioses que treballen molt unides. Des dels 80 fins a l’actualitat ha canviat moltíssim, vaig arribar en ple esclat del Sida, quan l’heroïna campava per tot arreu, i vaig veure morir moltíssima gent. A la presó he conegut fills d’aquelles persones, que han acabat entre reixes perquè la vida els hi ha portat. Després he viscut l’arribada dels immigrants, que han canviat del tot el panorama del barri. Primer marroquins, després filipins, llatinoamericans, i fins avui, que de tants pakistanesos que hi ha semblem Ravalquistan! (riu).

El patró de molts dels seus habitants és la pobresa i la marginalitat
Sí, i sovint també la solitud, que és la més terrible de les pobreses. El Papa Francesc afirma que vivim en una “societat del descart” que fa que també hi hagi persones descartades. És un concepte terrible. Pensem en els subsaharians que es passen el dia recorrent la ciutat amb carretons recollint ferralla. Quan parlo amb ells m’expliquen que com a molt guanyen cinc o sis euros cada jornada. I tot plegat després d’un periple d’anys creuant deserts i mars en pastera per arribar fins aquí. Són persones descartades socialment.

Parli’ns de la “mística de carrer”, que defineix com la base de la seva experiència en aquest barri
La mística és el misteri, inexpressable i inefable, de la relació amb déu. Però jo la tinc amb el carrer, amb la gent, amb l’interior de totes les persones. Abans deia que mai m’ha agradat la beneficència perquè em sento cohibida, però no pas quan estic al costat de l’altre, quan ell em dóna el que té i jo faig el mateix. Així és com trobo a Déu, trobant la riquesa immensa que tenen les persones dins seu. Aquesta és la meva vida.

Quan surt al carrer no para de saludar gent. Coneix a tothom.
És un barri que m’estimo molt i sí, conec a molta gent. Aquests dies estic trobant a faltar a un captaire a qui veia pràcticament cada dia només sortir. A vegades li feia un petó, a vegades li donava alguna cosa, sempre xerràvem, però ara fa temps que no el veig. Els veïns també em pregunten per ell, però ha desaparegut sense deixar rastre... Per mi era una persona molt important. Aquest és el vincle que tinc amb el barri, amb la gent amb qui treballo dia a dia al seu costat.