Brams d’ase.

Tot i així, i com que sempre hi ha gent per tot, la supervivència del ruc té nom i cognoms: Joan Gassó i Salvans. Home fet a si mateix, Gassó, de 72 anys, recorda que quan era jove es traslladava amb la seva família amb burro per les terres del Pirineu. Però això no és tot. També recorda, amb una certa nostàlgia, com la gent de les cases de pagès carregaven els seus burros per anar al mercat de Berga. Aquesta imatge, que ara sembla bucòlica, era sinònim, en aquell temps, de duresa i pobresa. “La desaparició del ruc va començar quan el camp es va mecanitzar i es van contruir carreteres”, explica. Però Gassó afegeix que “quan aquestes carreteres es van construir, i aparentment significava un pas important en la millora de la qualitat de vida de la zona, tothom va aprofitar per fugir cap a les ciutats. Ara -explica- tenim carreteres que no porten enlloc”.

Joan Gassó ha continuat la tradició familiar dels seus avantpassats de compra i venda de bestiar, una tradició que també continua el seu fill Joan. Tot i així, Gassó recorda que la salvació del ruc té un altre origen, un origen que es remunta 32 anys enrera. Mentre circulava en cotxe per una carretera va pensar, de cop i volta, que si s’espatllava el seu vehicle no trobaria cap guarà per fer el trasllat. “Aquí va començar tot”, diu. Al començament es va dedicar a visitar totes les cases de pagès i els poblets de l’entorn per comprar rucs. En va trobar 32, però tots eren femelles. “Se’m va quedar una cara de burro que era per llogar-hi cadires -diu- perquè amb tot aquell bé de Déu no podia fer res”. La solució la va trobar en un burro militar. “Resulta que a la caserna militar de Remonta, de l’Hospitalet, tenien un burro mascle de pura raça, me’l van deixar i va fer el que havia de fer, és a dir, procrear”. Però els inicis, com sempre, són durs. Van néixer tres femelles, amb tanta mala pata que dues van morir, un fet inusual perquè els rucs són reconeguts i admirats per la seva fortalesa, amb una mitjana de vida de 30 anys les femelles i uns 20 els mascles.

Amb tot, al final van començar a sortir mascles, i d’aquí els 113 que en aquests moments té concentrats Gassó al nucli zoològic de Fuives (Olvan, el Berguedà). Els guarans catalans viuen, en aquest indret, com a reis, i el terme pejoratiu que molt sovint s’utilitza paroditant el seu nom no es correspon amb la realitat. Com explica el seu pare espiritual, “aquí els únics que fem el burro som nosaltres”. Un exemple: “Burros? Home, doncs mira, aquí els únics que penquem som nosaltres, ells només es dediquen a menjar i passejar”.

Els 113 burros de Fuives estan identificats i amb nom. Alguns d’ells tenen un estret lligam amb el seu amo, com la Perla, que no pot evitar bramar quan algú s’acosta a Gassó. Altres noms que tenen aquests guarans són els de Tarzán, l’Andalusa, Tro, Mariscal, la Capitana, la Ginesta i d’altres que no convé desvetllar per no ferir susceptibilitats. Tot i així, si un d’aquests guarans omple de records el cor de Joan Gassó és el de la Lleugera, una burra coixa que va viure 34 anys. “Em va saber molt de greu quan va morir”, diu, “perquè era una gran burra”.

Tot i que brams d’ase no arriben al cel, Gassó es queixa de la poca sensibilitat de les institucions respecte a la supervivència de l’espècie autòctona. Gassó es lamenta que s’hagin gastat molts diners en la recuperació d’animals que només serveixen com a decorat, i en canvi, es deixés gairebé perdre el guarà català, reconegut internacionalment. De fet, una de les tasquest de pare i fill és la de la venda de guarans (només els mascles perquè les femelles queden en propietat) i el seu semen a altres països. I és que el guarà català és admirat per tothom. Es caracteritza per la seva resistència ja que pot estar tres dies de travessa sense beure res i portar càrregues de fins a 100 quilos. Els adults poden arribar a fer 1’65 d’alçada i 500 quilos de pes, i es caracteritzen per unes orelles llargues i aixecades (de 35 a 45 cm.) i un pelatge castany fosc menys el ventre, el musell i el voltant dels ulls, que són de color blanc.

Com explica Gassó, el 1916 el ruc va ser considerat pels Estats Units l’animal més preuat del món per la seva noblesa, fortalesa i alçada. Probablement per aquest motiu van ser utilitzats a la primera gran guerra del 1914 i en la conquesta de l’Oest nord-americà. Motius suficients perquè Gassó hagi recuperat una raça autòctona i hagi rebut diversos premis nacionals i internacionals, com ara el Premi Medi Ambient del Departament de Medi Ambient de la Generalitat (1998); la menció especial del Premi Ones Mediterrània (1996); el Prix d’Honneur Championat National Race Asine des Pyrenées (1998), o ser considerat member de l’American Donkey and Mule Society, Inc, entre d’altres.

Joan gassó i el seu fill, veterinari de professió i continuador de la nissaga, expliquen que els rucs van molt bé als boscos perquè protegeixen dels incendis, ja que els netegen d’herbes i matolls, i consideren que si estan en aquest món és per alguna cosa. “Nostre senyor ja anava dalt d’un ruc”, explica Joan Gassó, i per aquest motiu “no han de desaparèixer del mapa”. Potser perquè mai més es torni a repetir una situació semblant, van cedir-ne una parella al zoològic de Barcelona (12 d’abril de 1997) i han fet una autèntica indústria al voltant del seu semen, que és venut a França, Suïssa i els Estats Units, bàsicament, perquè es puguin fer creuaments amb cavalls de carreres de raça àrab i anglesa. I és que la fama dels burros catalans arriba a tot arreu, fins i tot al Japó, també interessats en el guarà català. Ara bé, com a curiositat cal destacar la d’un grup de teòlegs que de tant en tant es deixa caure per la granja. A part de fer fotografies i diapositives amb finalitats didàctiques, un d’ells va elaborar un concert de brams de ruc a partir dels enregistraments que va fer en una de les seves visites a Fuives. Com diu Gassó, el burro català no té límits.


Reportatge publicat al diari AVUI signat pel periodista Bernat Deltell i Milà