Nova experiència de l'alumnat de l'institut Dolors Mallafré a Buchenwald

Per segon any consecutiu, l’alumnat de primer de batxillerat de l'institut Dolors Mallafrè i Ros de Vilanova i la Geltrú ha tornat a Alemanya, a  Weimar i a  Buchenwald. Weimar és sinònim d’eclosió artística de primer ordre, però també escenari d’una de les més grans aberracions de la nostra història recent: el règim nazi. Com diu Peter Gay  “ fundar un país en la ciutat de Goethe no és fer un país a la imatge de Goethe ni molt menys garantir la seva  supervivència”. Així doncs,  els/les estudiants vilanovins guiats per un potencial humà extraordinari dels serveis pedagògics del memorial de Buchenwald , en el seu primer dia ha pogut contrastar les diferents capes recents de la història d’aquesta ciutat.

Des de la fundació de la primera República alemanya l’any 1919 en el Gran Teatre, fins al Weimar del nacionalsocialisme. També han visitat el museu de la Bauhaus que es troba a la plaça just davant del Teatre. Al matí següent es van dirigir cap a Buchenwald, on es troba un antic camp de concentració nazi, reconvertit després en presó stalinista. S’han instal•lat al Memorial , en una de les casernes  de les SS que conserva intacta la seva arquitectura. El camp de concentració es troba en la colina d’Ettersberg, on van viure Goethe i Schiller les seves converses intel•lectuals, una fageda esplèndida on han pogut escoltar infinitat de cants de diferent ocells, on ha  plogut cada dia i ha sortit el sol, donant pas a un arc de Sant Martí perfecte que va creuar precisament per la xemeneia del crematori del camp de concentració. En aquest idíl•lic espai natural es va instal•lar la barbàrie. L’any 1937 la dictadura del tercer Reich construeix aquí el seu camp de  de l’horror.

Aquesta és la paradoxa que descriu en la seva obra  Jorge Semprún,  ex presoner del camp de concentració de Buchenwald.  La primera tarda van endinsar-se de ple en l’experiència del horror, van visitar el final de trajecte d’una línia de tren feta pels mateixos presoners  que arribava a cent metres  del  camp de concentració des de Weimar. Després van fer el camí del “carajo”, que en alemany fa al•lusió al  ritme ràpid en la marxa amb la que feien l’entrada al camp els presoners. Per acabar el dia, van fer una reflexió sobre la finalitat d’aquest viatge: què esperen i què volen saber? Amb unes imatges fotogràfiques que representaven la vida als camps de concentració intenten analitzar la perspectiva des de que havien estat fetes, abans o després de l’alliberament, des de fora o des de dins del camp. Entre les fotografies es trobava la del nen més petit del camp, de 1945, que mostrava la banalitat del terror així com  la pèrdua de la dignitat humana.

Al dia següent van fer la visita al camp, primer la presó, situada en una de les ales laterals, lloc on els guardians de les SS en els seus interrogatoris torturaven i assassinaven als presoners sota les ordres de la Gestapo.  Després han entrat al camp per la porta principal de ferro forjat on es pot llegir des de dins la  inscripció “Jedem das Seine”  (a cadascú el que es mereix), i amb un cinisme insuperable insta aquí la definició de justícia de Ulpiano que continua amb un “honeste vivere” i “alterum non laedere” en la seva llengua original i que significa viure rectament i no fer dany als altres. La vista és basta i desolada, una gran extensió de terreny buida i desolada amb inscripcions que assenyalen les diferents zones del camp en actiu. Han arribat fins al crematori, passant per una antiga secció d’anàlisi patològic, passant pels forns i un simulacre de consultori mèdic on amb el pretext de mesurar els presoners russos, darrere d’ells, a l’alçada de la nuca hi havia un forat per on disparaven al presoner. Ha estat una de les visions més impactants per l’alumnat. Dins el programa d’activitats d’aquest any, l’alumnat ha pogut participar en diferents tallers: un d’artístic, un grup de treball de comparativa entre el rol de les dones en el franquisme i el nazisme, un altre sobre els gitanos, un altre grup ha fet una nova declaració de drets humans.

També va haver un taller d’arxiu on han treballat reconstruint biografies amb documents històrics  d’alguns presoners com per exemple Jorge Semprún o el vilanoví Marcel•lí Garriga, i han pogut llegir i interpretar símbols que feien servir alhora de fer l’entrada dels presoners al camp, si portaven o no maleta i què hi havia dins. Han fet també un taller de restauració de peces trobades al camp de concentració.  I un altre on feien de documentalistes, encarregats de fer un seguiment de tots els altres tallers i grups, i que a l’ INS es farà servir com a mitjà de presentació i divulgació pel nou curs en continuïtat amb el projecte Buchenwald. També es va retre homenatge als deportats espanyols a la seva placa commemorativa i als morts en el camp dins del crematori. Aquest és un viatge de consciència i prevenció del feixisme dirigit a la ciutadania vilanovina més jove. Lloc on, segons Semprún, la nostra Europa democràtica hauria de celebrar la seva existència contra totes les amnèsies. Ha estat un viatge intens en la que la mirada atenta d’aquest/es joves estudiants davant l’espectacle de l’horror s’han sentit afectada fins al punt de veure com les llàgrimes han caigut precisament dels seus ulls.

Aquesta sensibilització contribueix a dotar a l’alumnat d’una nova visió de la nostra història més recent, pretén despertar igualment, el camí a la solidaritat i a la fraternitat, tan necessària en els nostres dies.