Josep Lluís Ibáñez: "la integració dels consorcis d'Alt Penedès i Garraf no suposa que un absorbeixi a l’altre"

El doctor Josep Lluís Ibáñez és des de fa més d’un any el gerent del Consorci Sanitari de l’Alt Penedès, mateix càrrec que ja tenia al Consorci Sanitari del Garraf i que està combinant en l’actualitat. Aquesta figura comuna és un dels passos més visibles de l’aliança entre ambdós consorcis.

Compartir la gerència és, de facto, la unió dels dos consorcis?
No s’han unit, continuen sent dos. Hi ha un protocol d’intencions per estudiar la possibilitat de fer una integració. El primer que es va fer va se acumular la gerència en una sola persona en aprofitar que la de Vilafranca quedava deserta. És un procés que calculo que acabarà durant el proper any.

Quin és l’objectiu d’aquest protocol d’intencions?
Creiem que en la integració hi sortirien guanyant els dos, partint de la base que cadascú mantindria el seu caràcter: no suposa que un absorbeixi a l’altre ni tampoc implicaria que els pacients haguessin de canviar d’hospital per rebre algun servei ni que se n’anul·lés un a un centre per tenir-lo només a l’altre. És una aliança per pesar més i tenir més capacitat d’afrontar el futur; en el fons ja fa temps que s’ha posat en marxa, com en radiologia, urologia o medicina esportiva, però arriba un moment que per fer coses conjuntes hi ha un marc legal que ho impedeix; i volem solucionar-ho.

Quines són les principals mancances existents?
Les mateixes que té tot el sistema sanitari català. Hem passat anys molt durs de disminució de pressupostos i hem intentat mantenir l’activitat i la qualitat. Se n’han ressentit els treballadors i, malgrat que ara estem al nivell del 2009 en sous, encara manca la famosa paga del 2012. Sense inversions pots aguantar un any, dos, tres, però al final tot s’acaba ressentint.

I com afecta aquest fet al dia a dia en l’ambient de treball?
L’ambient està com està des de fa quatre anys, igual que com està al país. És normal que la gent estigui enfadada, però no només com a treballador, sinó com a pacient, ciutadà o el que sigui. No hi ha especial conflictivitat en aquest moment, però no sabem què pot passar el dia de demà.

A 30 quilòmetres d’aquí, un noi jove ha mort per apendicitis. Ens podem trobar en casos així al Penedès i al Garraf?
La seguretat al 100% no hi és mai. Ens hem acostumat a que coses així no passin, però encara hi ha nens que es moren als parts, per exemple. S’ha de buscar què ha passat, si hi ha responsabilitat s’ha de dilucidar i, en quan a protocol, s’ha de mirar amb tranquil·litat des del punt de vista professional, cercar més la solució que no l’error. Un cas així és el malson de qualsevol centre mèdic, perquè clar, com ho expliques?

Aquest era un cas tractat a urgències, com tenim el servei aquí?
Les urgències mai funcionen bé per molt bé que ho facis. El problema és que moltes de les coses que no acaben de rutllar en el sistema sanitari acaben a la porta d’urgències: des de gent que té apendicitis a un simple mal de panxa. Hi ha moments a l’any que hi ha col·lapse, però a Vilafranca funcionen prou bé perquè tenim una porta conjunta amb atenció primària, l’estructura és bona. Al Garraf el problema és més gran; hi ha més població, més pressió i la part estructural d’urgències no es tan gran. Teníem prevista una remodelació de l’àrea d’urgències que hem hagut d’aturar per falta de pressupost.

Recentment s’ha fet pública la memòria de l’any 2015, però ja estem a la tardor de 2016. Hi ha hagut novetats en aquest temps?
Més o menys tot segueix igual. Des del darrer trimestre del 2015 a l’Alt Penedès hi ha hagut un augment d’activitat, sobretot quirúrgica. El de Vilafranca és un hospital comarcal petit però amb un nivell bastant alt segons els indicadors malgrat casos esporàdics que hi puguin haver.

Com ha estat l’increment en l’activitat quirúrgica?
Hi ha 300 altes més a l’any, fet que ha permès escurçar una mica la llista d’espera; no en tenim gaire, estem per sota de la mitjana de Catalunya, però n’hi ha. Estem pendents  a veure si hi ha alguna alegria pressupostària que ens permeti respirar una mica perquè la gent ha fet molts esforços.