El Casal Català de l'Havana: 176 anys estrenyent llaços entre Catalunya i Cuba

"Parlar català és com anar en bicicleta, no te n'oblides mai". Així s'expressa en Joan Maria Ferran, un català que l'any 1937, amb tan sols sis anys d'edat, va emigrar a Cuba amb la seva família a causa de la guerra civil espanyola. Ferran, tot i tenir 84 anys i problemes de mobilitat, li agrada visitar de tant en tant el Casal Català de l'Havana, fundat l'any 1840 per l'emigració catalana a Cuba com a Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya. Malgrat que fa anys que el Casal passa per greus dificultats econòmiques, el poc més d'un miler de socis que té no deixen d'organitzar i participar de les activitats que s'hi realitzen: des d'havaneres fins a lectures de poesies o trobades de puntaries. La seva presidenta, Maria Dolores Rosich, considera que "mantenir viu el casal significa recordar tots els nostres avantpassats i ser fidels a allò que fan fundar".

Senyeres, escuts del Barça i fotografies de Lluís Companys o Francesc Macià penjades a les parets indiquen que l'edifici situat al carrer Consolat 68 de la ciutat vella de l'Havana (Cuba) té alguna relació amb Catalunya. I és que des de l'any 1944 és la seu de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya, popularment conegut com a Casal Català. Fundada l'any 1840 per ajudar els catalans que van emigrar a Cuba per fer fortuna però no van prosperar, és considerada l'entitat d'ajuda social més antiga del món.

Maria Dolores Rosich (L'Havana, 1935) presideix la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya des de fa anys i assegura que, des de la seva fundació l'any 1840, "el casal no ha deixat mai de funcionar, malgrat totes les etapes per les quals ha passat el país". Rosich ha relatat que, entre d'altres, s'organitzen dues jornades de cultura catalana a l'any –una per Sant Jordi i l'altra per l'11 de Setembre-, així com també sessions de cinema en català, cantades d'havaneres o trobades de puntaires. A més, la Societat té en propietat una ermita dedicada a la verge de Montserrat a les afores de L'Havana on s'hi organitzen diverses activitats.

El casal, però, fa anys que passa per greus dificultats econòmiques i l'edifici necessita una important inversió per rehabilitar-lo. La Maria Márquez és una de les històriques del centre i lamenta que "el casal passa per mals moments i tant de bo pogués millorar aquesta situació". Márquez considera que "si des de Catalunya se'ns pogués ajudar una mica seria molt bo". La Generalitat aporta uns 10.000 euros anuals al centre i el casal sobreviu, principalment, per les petites aportacions dels socis.

Tot i aquestes dificultats, la presidenta de l'entitat assegura que l'objectiu dels socis és "mantenir viu" el casal perquè això significa "recordar els nostres ancestres i ser fidels a allò que van fundar". Rosich ha explicat que un dels reptes de l'entitat és incorporar gent jove i aconseguir que el casal tingui relleu, un tasca "difícil", lamenta la presidenta de l'entitat.

"Aquí tots els catalans tenim una mena d'endogàmia"

En Joan Maria Ferran va emigrar a Cuba l'any 1937 quan tenia sis anys a causa de la guerra civil espanyola. La seva mare era de Valls i el seu pare de Rocafort de Queralt i, tot i que ha viscut la majoria de la seva vida a l'Havana, parla el català a la perfecció: "parlar català és com anar en bicicleta, no te n'oblides mai". De fet, Ferran considera que "tots els catalans que vivim a Cuba tenim una mena d'endogàmia, celebrem les festes de Catalunya, els àpats i ens movem en el mateix ambient".

També mantenen vives les seves arrels amb Catalunya la Maria Márquez, nascuda a Barcelona l'any 1935, i el Víctor Ambou, nascut a Girona el 1936. Tots dos van emigrar a Cuba per raons diferents, l'una per amor i l'altre per necessitat. Márquez no pot visitar gaire sovint el Casal Català degut a la seva avançada edat però assegura que li agrada molt anar-hi perquè "em porta tots els records de Catalunya; les cançons, els costums.. i passem estones molt acollidores perquè tots ens sentim com germans".