"Veritat, justícia i reparació", les bases de la reconciliació després del conflicte, segons els experts

"Veritat, justícia i reparació" són les tres potes sobre les quals s'ha de construir un procés de reconciliació després d'un conflicte, un genocidi o una guerra. Així ho assenyalen a l'ACN diversos experts internacionals que han visitat recentment Barcelona amb motiu del seminari "Experiències de reconciliació", organitzat per l'Institut Català internacional per la Pau (ICIP) pocs dies després de la dissolució d'ETA. Aitziber Blanco, facilitadora de processos de diàleg al País Basc, explica que després de la fi de l'organització terrorista "cal posar en contacte les persones, treballar les relacions humanes que s'han fracturat i recuperar els espais d'acord i diàleg". Al seu torn, Daniel Eror, de l'ONG bosniana Youth for Peace, assegura que "diferents problemes en diferents països es poden avaluar de manera conjunta", i anima les diferents comunitats a aprendre les unes de les altres. Yves Kamuronsi, de l'organització AEGIS -que treballa per prevenir genocidis i atrocitats massives- cita Ruanda com a experiència de reconciliació. "Si els ruandesos hem pogut conviure junts, treballar plegats per reconstruir el país després d'un genocidi, també ha de poder ser possible arreu del món", sentencia.

Dues dècades després del genocidi ruandès i la guerra de Bòsnia, tant Eror com Kamuronsi coincideixen a assenyalar que "el progrés dels processos de reconciliació" als dos països ofereix un "precedent" per a la comunitat internacional.

Després de 50 anys de lluita armada i més de 800 víctimes mortals, la "clau" en el procés de reconciliació que s'obre a Euskadi amb la dissolució d'ETA rau, per a Blanco, en el procés en sí. "El camí es converteix en l'objectiu," diu, i matisa que "el com és el que dotarà [la reconciliació] de significat, d'una veracitat que serà molt més creïble, perquè serà de veritat".

Segons explica aquesta facilitadora de processos de diàleg al País Basc, hi ha experiències a nivell local que ofereixen una guia o model a seguir. Diversos ajuntaments de la província de Guipúscoa han creat espais de diàleg per als ciutadans. Les regles del joc, explica Blanco, són essencials: "No em pots agredir, no em pots faltar el respecte, ens hem d'escoltar, parlar de manera honesta".

Preguntat per la situació al País Basc, el ruandès Kamuronsi convida els ciutadans a preguntar-se "què estan disposats a sacrificar per reconstruir" les seves comunitats. "Vam sacrificar moltes coses, i això hauria d'inspirar tot el món," recorda. Aquests sacrificis, explica, són diferents a cada país i "descobrir quins forma part del procés d'aprenentatge necessari per viure junts".

El perdó de Ruanda

Bòsnia i Ruanda tenen en comú un conflicte que va afectar de manera desigual la població. Segons les Nacions Unides, unes 800.000 persones van ser assassinades entre l'abril i el juliol de 1994 al país africà; la immensa majoria, d’ètnia Tutsi. Entre el 1992 i el 1995, Bòsnia va esdevenir el principal camp de batalla de la Guerra dels Balcans, provocada pel trencament de Iugoslàvia. La guerra va deixar a Bòsnia més de 100.000 morts, principalment musulmans, i episodis com el setge de Sarajevo i el genocidi de Srebrenica.

A cadascun dels països, però, el paper de l’estat en el procés de reconciliació va ser diametralment diferent. Kamuronsi, que treballa per l'empresa especialitzada en prevenció de conflictes AEGIS, explica que el govern ruandès va ser "clau" per crear una plataforma on el diàleg fos possible. Aquesta, explica, permetia als responsables de la matança confessar els seus crims i els donaven incentius per fer-ho, ja que en molts casos se'ls van reduir les penes mentre que altres van ser indultats o van poder evitar la presó fent serveis comunitaris com ara fer cases noves per als supervivents. En certa manera, diu, "van ajudar a reconstruir Ruanda".

A Bòsnia, en canvi, el rol del govern en el procés de reconciliació va ser "més aviat passiu", segons Eror. Si s'ha avançat, diu, és "gràcies a la feina de les ONG locals i internacionals". "Crec que la reconciliació s'hauria de dur a terme d'una manera més estructurada, a través de la política, i així s'arribaria a més gent i l'impacte seria més gran", afegeix.

Blanco explica que el procés de reconciliació a l’estat espanyol és diferent de molts altres, perquè aquest es produeix sense que hi hagi hagut un acord de pau o un procés de negociació entre el govern i l’organització terrorista. “El nostre és un procés unilateral perquè no hi ha hagut un estat receptor”, diu Blanco.

La facilitadora de processos de diàleg creu que és urgent que al País Basc es tingui cura de les víctimes i dels sofriments generats, però també que es parli de què fer amb les 300 persones preses. “Cal adequar les polítiques penitenciàries als nous temps”, diu.

A Ruanda, el fet que alguns supervivents fossin capaços de perdonar els botxins de les seves famílies, diu Kamuronsi, va ser catàrtic per al conjunt del país. "Perdonar els criminals, perdonar els que van matar les seves famílies; això ha inspirat a tots els ruandesos: si els supervivents poden perdonar, si els assassins poden demanar perdó, per què no podem construir una societat junts? Per què no podem viure junts a Ruanda?", es demana.

Aprendre a conviure

Després del genocidi, remarca l'expert, els ruandesos -a diferència dels jueus que van poder fugir durant l'Holocaust- no van tenir alternativa i utus i tutsis van haver d'aprendre a conviure per fer possible la reconciliació. "Compartim el mateix país, la mateixa llengua, la mateixa cultura, tenim la mateixa aparença. Per tant, calia decidir com viure junts a partir de llavors."

A Ruanda, assegura, "va ser fonamental la reconstrucció d'una identitat nacional que sobrepassés la divisió entre hutus i tutsis". Per això va ser necessari desfer-se, per exemple, dels carnets d'identitat introduïts als anys 30 per la Bèlgica colonial que distingien els ciutadans segons la seva ètnia. "Ruanda va decidir ser només una, en comptes de moltes ètnies diferents," diu Kamuronsi. "Els ruandesos vam decidir ser ruandesos abans que qualsevol altra cosa".

Eror alerta que en un procés de reconciliació, i a l’hora d’intentar reconstruir un relat que unifiqui la població, la política pot convertir-se en un dels principals "esculls". Posa com a exemple les "narratives nacionalistes" o "discursos que promouen unes determinades ètnies en detriment d'altres". Les "identitats excloents", apunta Eror, esdevenen "obstacles" en els processos de pau.