Vacances en pau a Vilanova: Compartint cultures, acollint somriures

Durant aquest estiu, 22 famílies vilanovines han augmentat en un membre més la seva unitat familiar. Això es deu a la seva participació en el projecte “Vacances en Pau”, consistent en acollir durant els mesos d’estiu a un infant dels camps de refugiats del Sàhara Occidental, liderat per l’entitat vilanovina Acció Solidària amb el Sàhara. Una oportunitat pels infants per sortir del desert en els mesos més durs de l’any, per millorar l’alimentació i la salut amb revisions mèdiques i per compartir la seva cultura amb la família catalana. Però també una oportunitat per les famílies acollidores per conèixer la situació d’aquest país africà i del poble sahrauí, que viu exiliat des de l’any 1975 en camps de refugiats.

Des de fa 40 anys, infants sahrauís viatgen arreu d’Espanya a passar l’estiu. Encara que en un principi venien en una mena de colònies, des de fa 25 anys venen com ara, en famílies acollidores per tot l’Estat. Actualment, a Catalunya, hi ha unes 470 famílies, amb un denominador comú molt clar, segons Susana Sanahujes, membre d’Acció Solidària pel Sàhara i coordinadora del projecte "Vacances en Pau" de tot Catalunya: “Totes, siguin més grans o més joves, tinguin fills o no en tinguin, són summament solidàries, i això és el que les uneix”. I afegeix que cada any “estem al mateix nombre de famílies, però ens agradaria que augmentessin. Creiem que la resposta és bona, un cop arribem a la gent, encara que a vegades el problema és que no arribem a tota la gent que voldríem”, malgrat la difusió que duen a terme.

El projecte és senzill: infants entre 10 i 12 anys que venen durant juliol i agost a casa d’una família catalana. Ells “s’incorporen des del primer dia a la vida diària de la família”, explica Sanahujes, i les famílies, en termes econòmics, “només s’han de fer càrrec dels infants durant els dos mesos, ja que el trasllat dels camps de refugiats fins aquí ho assumim les entitats locals mitjançant subvencions, normalment dels ajuntaments, com en el nostre cas”. Al següent any, si l’infant i la família volen, poden repetir junts, i així fins als tres estius que l’infant passa a Catalunya.

Maria Laguna, amb 36 anys i un fill de sis, ha decidit provar aquest estiu amb l’acollida d’una nena sahrauí, l’Aglahum, d’onze d’anys. Feia temps que ho havien parlat amb el seu marit, ja que coneixen el projecte per la mare d’una companya del seu fill de l’escola: “Vam veure que aquest estiu era una molt bona oportunitat per dedicar-li temps”. Així, gaudeixen tots junts de la platja, de la piscina, i també de les activitats conjuntes que organitza l’associació: “A nosaltres ens agrada anar a totes, perquè a l’Aglahum li canvia la cara quan està amb els seus companys sahrauís, compartint les seves experiències; i així nosaltres també ens relacionem amb els altres pares i mares d’acollida, per compartir punts de vista”. Per exemple, es fa una activitat a nivell de tot Catalunya, que aquest any va ser a Girona, en una trobada “més reivindicativa, on els infants juguen però també es manifesten”, explica Sanahujes. I és que els infants sahrauís són molt conscients de la seva situació: “L’Aglahum no en parla gaire, però quan vam anar a Girona, la vam veure manifestant-se, agafant la pancarta i cridant com mai”, relata Laguna.

El que més sorprèn de la relació entre les famílies i els infants sahrauís és la manera d’entendre’s. Al Sàhara comencen a aprendre al castellà a les escoles, però molts, com l’Aglahum, no el dominen gaire: “Ens entenem bé, hi ha moments que costa més i altres que menys, també depèn del que vulgui interactuar ella. Sobretot, a través del joc i de la comunicació no verbal”, explica Laguna. Pel que fa a xocs culturals, en comenta principalment tres, que porten amb normalitat: resar, el no menjar porc i el tabú del sexe. “Ella resa davant del meu fill, davant meu i del meu marit no. Pel que fa al porc, vigila molt què cuino, ho té molt marcat. I davant les mostres d’afecte entre nosaltres o en imatges a la televisió de petons o de llit, ella aparta la mirada, i ens va explicar que al Sàhara aquestes imatges, d’una mateixa sèrie de televisió, no sortien, estan censurades. I la veritat és que ens sorprèn i ens xoca, encara que ho respectem”, explica Laguna.

La situació d’Esther Maturana és una mica diferent. Porta deu anys acollint nenes sahrauís a la seva família i, gràcies a ella, Laguna va conèixer el projecte. Té dues filles, una de sis anys i una altra de quatre, i està embarassada d’un tercer. Per tant, ella i el seu marit van ser abans família acollidora que pares biològics i, a més, va anar primer al Sàhara abans d’acollir. Ara, malgrat les seves filles, han pogut seguir compaginant-ho: “No ens imaginem un estiu sense acollir i no ens plantegem deixar de fer-ho. Repetim cada any perquè el projecte en si és molt bonic, i és molt enriquidor tant pels infants com per les famílies”.

En total, quatre nenes han passat per casa seva, tres d’elles germanes d’una mateixa família; aquest estiu és l’últim de la Mariam, la tercera germana que acullen a casa seva: “No ho veiem amb tristor, perquè tenim molt clar que als 12 anys ja no poden tornar i, en deixar de venir, significa que un altre infant més petit està venint en el seu lloc”, explica Garduño. I afegeix que aquest concepte, com a família acollidora, “s’ha de tenir molt clar”, ja que l’objectiu és “que vinguin el màxim d’infants possible i que puguin sortir del campament de refugiats”.

Pel que fa a les famílies sahrauís, segons Sanahujes, “totes volen que els seus fills vinguin, és un acte d’amor envers ells, ja que malgrat no conèixer la família que els acollirà, volen que els seus fills puguin passar un estiu diferent”. A més, malgrat el contrast entre la vida aquí i la vida al Sàhara, els infants volen tornar amb la seva família: “Els últims dies compten els que els queden per marxar, per poder veure la seva família, explicar-los el que han fet, ensenyar-los les fotos..., com qualsevol infant que va de colònies”, explica Sanahujes. I conclou explicant que “a molts infants els agradaria poder estar anant i venint sempre, no pas quedar-se aquí definitivament, i això és perquè la relació amb la família d’aquí ha quallat tant que per ells ja tenen una família aquí i una allà”.