I TU, A QUI T’ESTIMES MÉS ...

Quan era un marrec i anava agafat de la mà d’algun del meus progenitors, alguna vegada ens trobàvem algun conegut o un amic de la família, i la persona en qüestió, tot fent el simpàtic comentava “Que?, que diu l’hereu?....” i rematava la seva intervenció amb un “I tu, a qui t’estimes més, al papa o a la mama?. Per a un nen de quatre o cinc anys, aquesta és segurament la primera pregunta compromesa de la seva vida que li poden fer, fins i tot amb el poc discerniment d’aquells anys la pregunta és francament emprenyadora. L’afectivitat és una de les coses que primer s’aprenen i ja pots tenir una idea més o menys clara de la resposta. Però, el progenitor en qüestió, gat vell en aquests afers de societat, intervenia amb la següent afirmació: “Digues-li a aquest senyor/a que a tots dos igual”, que resolia el conflicte intern d’una manera clara i rotunda i estalviava a l’infant haver de definir-se en un assumpte de tanta transcendència com aquest, evitant una resposta de la criatura que podia no agradar gaire a l’espavilat progenitor.

Un dilema així, sense una instància superior que pugui resoldre el conflicte, se’ls planteja als jugadors catalans de les seleccions estatals de patinatge en totes les seves modalitats, que, en els propers mesos s’hauran de definir per una de les dues opcions: La catalana, o l’espanyola, i no s’hi valen mitges tintes: El que jugui amb una selecció ja no podrà fer-ho mai més en l’altra. No hi ha marxa enrere, no és possible allò de quedar bé amb tothom. El gran triomf aconseguit amb el reconeixement oficial de les seleccions catalanes rodades portarà molts mals de cap a més d’un: Per l’efecte dominó, i perquè a partir d’ara i encara que falti la ratificació al novembre, ja es poden jugar des d’aquest moment torneigs internacionals. La primera cita a l’octubre a Nauru: El mundial B d’Hockey sobre patins. Catalunya pot participar-hi (hi hauran diners suficients de la Generalitat per aquest esdeveniment?). Quedant entre els tres primers, l’any que ve al Mundial A. I es podria donar el cas de que Catalunya jugués contra Espanya, amb un més que probable resultat d’escàndol (La selecció espanyola està formada gairebé íntegrament per jugadors catalans). La cosa realment sembla d’esport-ficció o política-ficció si voleu, perquè podrien passar vàries coses: Per exemple, que la federació espanyola no donés el vist-i-plau al reconeixement de la catalana en el mes de novembre. Ens trobaríem una selecció catalana classificada per al Mundial A que hauria de tornar a jugar partits de costellada. Una altra possibilitat és que la cosa vagi a més i altres esports aconsegueixin el reconeixement. Ens trobaríem amb una Generalitat col•lapsada davant la impossibilitat de tirar endavant tantes seleccions, si la reforma de l’Estatut no permet un nou finançament més d’acord amb el que Catalunya contribueix a l’erari espanyol. Una altra escenari seria que els barons, o falcons del PSOE impedissin aquest i qualsevol altre incorporació en les federacions internacionals, cosa que provocaria una escletxa cada vegada més gran entre el govern català i el de Madrid per un cantó i en el si del tripartit per un altre. No oblidem que aquest reconeixement s’ha aconseguit en l’interregne actual: El socialistes encara no governen i els populars estan en funcions.

Mentre tant, els patinadors que vagin desfullant la margarida, que pensin que és el que els hi convé, que consultin amb el coixí, que esvaeixin els dubtes que deuen tenir, però que es treguin els patins per fer-ho per poder prendre aquesta decisió tocant de peus a terra, si no ho fessin així s’exposarien al risc d’una patinada.