Tancades, les universitàries després d’un any de docència telemàtica

Esgotades, així és com han acabat aquest tercer curs universitari; la Irina, la Joana, en Martí, la Mar i l’Ignacio. Tot un curs sencer estudiant de manera telemàtica sota les restriccions i les mesures de la Covid-19. A finals del mes de setembre de 2020 a Catalunya hi havia, segons dades de l’Institut d’estadística de Catalunya, un total de 154.589 casos de coronavirus confirmats i l’índex de propagació del virus era d’1,32. D’aquesta manera, l’inici del curs universitari es presentava incert. La gran majoria de les universitats com, per exemple, la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) o la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), van plantejar un model de docència híbrid en què l’assistència a classe es veuria reduïda. Aquest factor, però, també depenia en gran part del tipus d’estudis que l’alumnat estigués cursant. En el cas de Joana Magrans, estudiant d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona (UB), se li va comunicar des del primer moment que no seria necessària la seva presència a les aules, ja que la naturalesa teòrica del seu grau no requeria presencialitat. No obstant això, la situació sanitària del país durant el mes d’octubre d’aquest any va obligar a les institucions d’educació universitària a intensificar les mesures de prevenció contra el virus i, conseqüentment, a restringir encara més l’assistència física a les classes.

L’estudiant d’enginyeria aeroespacial Ignacio Llanso explica com a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ell estudia, l’acció contra la pandèmia va ser molt agressiva des del primer moment. És per aquest motiu, de la mateixa manera que la Joana, que no ha rebut docència presencial durant el curs, exceptuant el cas en què sí que s’ha desplaçat a les aules per tal de realitzar un grup d’estudi, relacionat directament amb la universitat, basat en la creació de coets. El seu horari, doncs, l’obliga a estar dins l’habitació una mitjana de quatre hores, sis en els casos més extrems, per tal de seguir la docència. A aquestes, però, els hi hem de sumar unes altres quatre d’estudi i realització de treballs. En setmana d’exàmens, període en el qual ens trobem, estableix que només atura la seva activitat acadèmica durant els àpats o si té algun altre compromís de força major.

Irina Lopez, estudiant del grau de Treball Social a la UB, ens parla de l’impacte de la pandèmia des d’una altra perspectiva. Destaca com ha viscut les diferents restriccions horàries i perimetrals del confinament afegides al fet d’estudiar des de casa: “He viscut moments en el qual he sentit que només vivia per estudiar i treballar. Em preguntava a mi mateixa, Què estic fent amb la meva vida? Obro l’ordinador, faig classe, marxo a treballar i punt. A sobre; no podia sortir els caps de setmana, a la nit, moment en què no havia ni de treballar ni d’estudiar, tampoc podia veure a molts dels companys de classe d’arreu de Catalunya, etc. Vaig viure moments crítics, no sabia si podria seguir així”.

Aquesta sensació d’estancament és la mateixa que va dur a l’estudiant del grau de Periodisme Mar Rubio a caure en una dinàmica depressiva. Mar es va veure amb la necessitat de començar a treballar durant l’última etapa del curs, forçant el seu cos al límit; sense moments per estudiar, fer les feines o dormir. Posa el focus, també, en el seu Trastorn per Dèficit d’Atenció i l’impediment que suposa per a ella seguir la docència telemàtica. Segons l’estudi ¿Que succeix quan un afectat per TDAH arriba als 18 anys? , Publicat per la Fundació CADAH, només un 25% de les alumnes amb aquest trastorn aconsegueixen superar el batxillerat i, d’entre aquestes, menys del 8% acaba amb èxit els seus estudis universitaris. Entenem, doncs, que el cas de la Mar no planteja cap panorama d’excepcionalitat.

De la mateixa manera, la Joana reconeix haver deixat de banda els estudis a causa de la desmotivació provocada pel plantejament d’aquest curs. Les classes asincròniques, per exemple, les cataloga d’impersonals: “Per a poder fer qualsevol pregunta has d’enviar un correu i esperar la resposta. Ja ni t’ho planteges”.

En el seu llibre Desparecer de sí, David Le Breton, posa nom a aquesta sensació, agreujada pel tancament de la pandèmia, a través d’una expressió d’origen Japonès: el mal del mes de maig (Jolivet, 2010). Aquesta s’utilitza al país asiàtic per tal de referir-se a aquelles estudiants que just en iniciar l’última etapa del curs entren en una espècie de limbe existencial que no les permet seguir endavant de la manera que els agradaria per culpa de l’esgotament. Martí Oró, estudiant de Biologia a la UB, estableix que la pressió que s’imposa a si mateix, alimentada per l’educació rebuda, juga un paper important en el seu esgotament físic i mental. No obstant això, explica que durant la pandèmia ha entès que a vegades és necessari aturar-se i saber que és el realment important. La meditació i l’esport han estat els seus millors aliats últimament.

A les obligacions acadèmiques de les joves universitàries, però, els hi hem d’afegir les laborals. A Catalunya, segons les dades del quart trimestre de l'Enquesta de Població Activa (EPA) que ha publicat l'Institut Nacional d'Estadística (INE), l’atur juvenil es troba al voltant del 34%. Percentatge afectat directament per la pandèmia. Entre les entrevistades de cara a la realització d’aquest reportatge abunden les feines com els cangurs i les classes particulars. Martí Oró estableix que són les que permeten un horari més flexible. També són les més precàries.

En relació amb aquest tema, Magrans esmenta un episodi viscut durant la primera etapa del curs. Diferents estudiants es van queixar davant la imposició, per part de la universitat, d’haver de fer classes al matí i a la tarda a causa de la superposició d’horaris entre assignatures obligatòries, coincidien en dia i hora. El motiu, hi havia gent que treballava de tardes o de matins, ja que no era habitual aquest tipus de distribució. La resposta del grau va ser la següent: “Els estudis no estan fets perquè siguin compatibles amb la feina”.

En el reportatge Alerta sobre la salut mental de joves i adolescents: "És la quarta onada" publicat a 324, la psiquiatra Montse Pàmias exposa que la salut mental de les joves ha empitjorat en els últims mesos. Cal recordar que, tal com mostren les des de la Generalitat de Catalunya, la causa de mort no natural més freqüent entre la població catalana d’entre 16 i 35 anys és el suïcidi. Dies enrere David Vidal, professor de periodisme a la UAB, va publicar la següent piulada: "No t'ho podré entregar, no estic bé." "He estat desconnectada perquè estava malament." "Tinc el justificant del psicòleg, si vols t'ho envio." Molts anys a la facu, i mai tants símptomes d'epidèmia de salut mental jove. Trastorns alimentaris, increment de suïcidis. Cuidem-nos!

Davant d’aquesta realitat, però, les entrevistades d’aquest reportatge, basant-se en la seva experiència, afirmen que per part de la universitat no s’ha pres cap mena de mesura. En alguns casos, inclús, han notat falta de consciència. Martí Oró apel·la de manera directa a la falta d’adaptació dels centres després la possible experiència adquirida durant el curs passat: “Des de la universitat no s’ha tingut en compte la situació d’excepcionalitat ni la salut mental dels estudiants, s’ha seguit amb la mentalitat de treballs en grup i l’acumulació de feina. Sembla que no s’hagin ni plantejat que els estudiants podríem passar per una cosa com aquesta”.

Mar Rubio, per altra banda, destaca la incoherència de plantejar diferents treballs en grup de naturalesa presencial en mig d’una pandèmia mundial en què hi tenen lloc restriccions perimetrals, combinats amb classes en línia d’assistència obligatòria.

No obstant això, l’obsolescència del sistema educatiu universitari és quelcom que va més enllà. Segons Ignacio Llanso la pandèmia ha estat, simplement, una situació que ha accentuat algunes de les contres ja existents en el sistema educatiu universitari: “Parlant des de la meva experiència, crec que la universitat està molt antiquada. No està ben enfocada. Recordo, per exemple, haver cursat termodinàmica, treure una matrícula d’honor i et puc assegurar que ara mateix no sabria dir-te massa cosa del que vaig fer. Jo quan acabi no seré un llicenciat en aerodinàmica, seré llicenciat en aprendre coses i continguts”.

En relació amb aquest mateix tema, Oró, posa el focus en la falta de comunicació entre departaments i professorat. Abans de la pandèmia, les incoherències dels plans d’estudi en què els conceptes i continguts repetitius hi tenien cabuda era quelcom amb el qual ja s’hi trobava, ara, com dèiem, la falta de comunicació les accentua: “No pot ser que facis assignatures repetitives, que donin per fet que has fet coses, i tot per tal de no millorar el pla d’estudis. Falta cohesió. I aquesta falta de comunicació amb la pandèmia s’ha agreujat”.

Desmotivació, esgotament, rancúnia. Les declaracions de desconcert i resiliència de les estudiants mostren com aquest any ha estat més dur que d’altres. Tot i això, moltes han decidit seguir endavant exposant, d’aquesta manera, la seva salut física i mental.