RAMON BALASCH

La mort de Martí i Pol, el poeta que ha explicat amb més precisió la seva pròpia mort, no pot desactivar els sentiments d'impotència més obscurs i entranyables. El vaig conèixer just quan s'acabava de desfermar en les seves articulacions una voraç esclerosi múltiple que el va reduir a una immobilitat pràcticament absoluta i a un fil de veu gairebé inintel·ligible. Ell, amb els dits, assenyalava en dos temps el front i el ventre, per manifestar que la persona vivia amb una intensitat volcànica i que amb els mots s'hi jugava l'existència.
Aquesta experiència radical del dolor i de la paraula ha trencat tota mena de dics d'incomunicació. I ha suscitat la germinació de complicitats sense fi ni compte. Per això la seva desaparició marca un tombant d'època, perquè es fa difícil de pensar que una personalitat així es repeteixi.
Amb ell el cercle de la Catalunya resistent es va tancant. Pesa l'edat, el cicle generacional, i els plantejaments emergents se situen en un punt potser del tot allunyat dels seus inicis. Però en ell la funció de la poesia es retroba amb l'experiència radical de la vida i de la mort.
Si em toca d'escriure aquestes ratlles és perquè des de fa 30 anys he conviscut amb la notícia de la seva mort. Entrava a casa seva de puntetes pensant que tot d'una es produiria el desenllaç fatídic. Li llegia amb veu alta els versos abans de preparar-ne l'edició en els quinze anys de vida de Llibres del Mall amb la rara emoció que desafiàvem el pas del temps i que el temps es fonia sota aquells mots. Ara la notícia es desfà en el paper dels diaris i els ulls, aquells ulls enormes, mantenen la llum, la velocitat de la llum, la paraula, la vida.