Víctimes col·laterals

Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados. Aquesta era la definició que en conya fèiem de RENFE quan érem petits.

Ara de grans potser hauríem de canviar Ferrocarril per altres termes com catenària, senyals... tot va caient, tot són peces trencades i a sobre roben el cable desmantellant la infraestructura i deixant-la desprotegida. El quaranta per cent d’unitats no poden circular per alguns problemes mecànics... què més.

Els que som de comarques i que per raons d’estudi o treball ens hem de  desplaçar-nos a la capital durant anys veiem com el desgavell ja ve de cinquanta anys enrere i segueix cada cop a pitjor. Ha anat acumulant  problemes, manca d’inversió, envelliment de les infraestructures, actituds passives, i tot plegat fa que arribi el moment, potser ara ja, que tot fa aigües, que el sintema s’esfondra. I sembla que no hi ha capacitat ni recursos per trobar solucions ràpides (potser és impossible) però tampoc de pal·liar els permanents inconvenients que comporta la situació. Tenim la sensació de que estem al límit.

Infra-finançament o poca execució del que s’havia pressupostat, molts plans de rodalies sense executar que han anat quedant oblidats entre molts papers plens de pols i teranyines, dificultats en algunes obres per la seva complexitat o perquè no estaven previstes en els plans urbanístics dels territoris,  infraestructures obsoletes o molt deteriorades que s’aguanten amb filferros o directament fan figa que fan que tot salti com la caiguda de les fitxes de dominó.

Les darreres setmanes n’han estat l’exemple més evident amb incidències a dojo, algunes petites, altres recurrents i alguna sorpresa impensada. L’estructura fa aigües i la conjuntura no és favorable.   

El terme caos torna.

Ara s’inverteix i són les 200 obres que es fan les que en bona part en són les responsables de retards, supressió de trens, impuntualitat... Obres ben segur que inajornables però potser necessàriament millorables en la seva disposició i realització.

En fi tot un seguit de circumstàncies, enrenous i incidències quotidianes que han alterat la vida política.

I té nassos que amb el temps que portem, anys i panys, que ens engargallamem parlant del tema de rodalies que no hagi estat fins ara que no s’hagi fet un ple al Parlament monogràfic sobre el desgavell permanent.

I naturalment el ple ha estat un exercici d’atac i gol, de veure qui pot treure més retrets a l’altre.

Sorprèn veure els partits que han governat en algun o altre moment tirar-se els plats pel cap, mentre que quan governaven també van ser incapaços de posar solució al desgavell.

Uns per no fer, altres per dir que fan i no fan i encara els que ara diuen el que s’ha de fer però que quan ells podien no van fer.

Uns i altres millor que callin i es posin a la feina.

En la intervenció inicial, Illa ha demanat disculpes pels greuges causats als milers de centenars d'usuaris -uns 400.000 diaris- pel mal funcionament del sistema i ha demanat "confiança" en les inversions i en les obres que s'estan executant. Gràcies per les disculpes però no ens demani un exercici de fe sinó hi ha acció al costat  Malgrat no ser una tasca "fàcil ni immediata", Illa ha fixat com una "prioritat" implementar tot el conjunt de mesures previstes "sense interrompre" el servei.

El Govern actuarà simultàniament en tres fronts: amb 200 intervencions en infraestructures (renovació d'estacions, obres al corredor sud o desdoblament de l'R3, entre altres), amb la incorporació de 110 trens a la xarxa i amb una "nova governança" des de Catalunya. "El traspàs s'està complint i no té marxa enrere", ha asseverat Illa. Val, però fins que arribi que es posin els piles

Però ja se sabia que el Ple tenia com objectiu, legítim clar, el de desgastar al govern Illa i així el Ple ha reprovat a la Consellera Sílvia Paneque que és la competent en el negociat de mobilitat, i al marge de la política, l’altra víctima col·lateral ha estat la retirada de competències de l’actual director de Rodalies  Antonio Carmona que passarà a ser director però sense portar l’operatiu que entomarà Josep Enric García Alemany, que haurà de tenir una capacitat enorme d’aguantar la crítica i la capacitat per posar una mica d’ordre al desgavell actual.

Sens dubte el govern haurà de posar fil a l’agulla i obtenir resultats positius en un temps breu. És la seva obligació. La situació és insostenible, certament no ve de set mesos enrere però ja se sap que en política i en els polítics la memòria és més curta que la del peix. I sí reprovar a la consellera Sílvia Paneque, que fa set mesos que està en el càrrec, sense reprovar també tots els consellers que l’han precedit des del 2010 o sigui Lluís Recoder, Santi Vila, Josep Rull, Damià Calvet, Jordi Puigneró, Juli Fernández i Esther Capellà, és, si més no, hipòcrita.

Però no ens hauria de sorprendre aquesta hipocresia i cinisme d’alguns.

I sobretot que es deixin de punyetes i travetes encreuades i comencin a resoldre un problema que ve d’anys del qual tots els governs d’aquí i d’allà, i els partits d’aquí i d’allà per excés o per defecte en tenen una part a la quota de responsabilitat.