Mercè Rodoreda apropada als joves

Una novel·la agosarada, m’atreviria a dir, ja que hi recrea aproximadament un any transcendental de la vida de Mercè Rodoreda, concretament entre 1923-1924, quan la futura novel·lista té 17 anys (p. 10) i fa els primers passos com a escriptora, diguem-ne pública. Arasa, a l’epíleg ens diu que va decidir escriure la història d’una Mercè Rodoreda adolescent i que es va imaginar com devia ser que comencés a escriure (p. 218). A partir d’aquí s’inventa, doncs, una Rodoreda pensada per ser llegida “sobretot entre les i els joves que, per edat, estan a punt de descobrir-la com a lectors adults.” (p. 218) Per això el primer amor, amb en Pep, l’ajudant d’adroguer provinent de les Terres de l’Ebre, hi té tanta força; per això la revolta contra la dictadura de Primo de Rivera i l’entrada a la clandestinitat dels personatges principals (la Mercè, en Pep, la Serafina, alguns amics de l’avi de la Mercè, el senyor Gurguí, mort feia dos anys...) recorren l’obra de cap a cap i són l’excusa, podríem dir, dels primers escrits de la Mercè, per a la revista clandestina que el grup escriu, edita i reparteix. La novel·la és ben escrita i ben editada i podem dir que Arasa ha fet una immersió en la vida i l’obra de Rodoreda impressionant, la qual cosa li permet de recrear-ne l’estil, destacar-ne alguns dels aspectes més significatius, tant dels contes com de les novel·les, i sobretot, diria jo, introduir a la trama de Paraules, flors i pólvora una colla de personatges rodoredians molt ben recreats i molt ben imbricats en el text, la Teresa, la Cecília i, sobretot, la Serafina/ Zerafina, que és tota una troballa.

Tot i la qualitat, però, la novel·la d’Arasa té alguns problemes, segurament fruit de les simplificacions a què massa sovint reduïm la literatura juvenil, convençuts que als joves se’ls han de donar les coses ben mastegades, que li fa perdre força, que no sé si acabarà d’aconseguir el propòsit que els joves s’acostin, a partir d’aquesta lectura, a l’autora de La plaça del Diamant. En poden ser exemples les repeticions de moments i d’accions tant relacionats amb l’enamorament d’en Pep i la Mercè com amb la repressió de la dictadura; també el fons excessivament fulletonesc (des de les nombroses casualitats solucionadores, passant per la trama clandestina...), que ens la fa veure més com una novel·la del segle XIX que no pas del XX; però sobretot, diria jo, la simplicitat o el reduccionisme a l’hora de presentar-nos uns esdeveniments, uns fets històrics tan complexos i que a la novel·la diríeu que es redueixen al leitmotiv que recorre l’obra i que en sembla l’element principal, per no dir únic, del cop d’estat i de la repressió: “Ens volen aniquilar la llengua.” Les comparacions no solen ser mai bones, però permeteu-me de dir que en la recreació de l’adolescència de Mercè Rodoreda hi he trobat a faltar la força, la intriga, la complexitat... presents en una altra recreació recent de l’adolescència d’un altre mite, en aquest cas d’Antoni Gaudí. Em refereixo a L’alè del drac, de Maite Carranza (La Galera, 2019), una obra pensada per apropar el geni als joves, però gairebé tractant-los de lectors adults.

Títol: Paraules, flors i pólvora
Autora: Cinta Arasa
Editorial: Animallibres
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2020
Nombre de pàg.: 230