Bienve Moya, el ‘joglar’ que va deixar el teatre per rellançar el folklore

-Jo vaig tenir poca infància.

-Per què dius això?

-Perquè era molt reservat, tímid, i per tant sortia poc al carrer. L’escola em cohibia. El que passava allà no m’interessava gaire. Vaig anar un temps al grup escolar i després a l’Escola de Mar. Era molt tímid i cohibit, tenia poques amistats. Anava pel meu compte i no recordo gaires coses de l’escola.

La mare de Vilanova, el pare d’Algesires

-D’on eren els teus pares?

-La mare era de Vilanova i el pare era andalús, havia nascut a Algesires. Va arribar a aquesta ciutat, junt amb el seu pare, als anys vint. L’avi era carabiner i el van destinar a Vilanova. Va venir aquí amb tots els seus fills, que en tenia un munt.

-En quina situació econòmica es trobava la teva família?

-Humil, molt humil. Recordo que a casa no hi havia llum ni aigua corrent. Tinc la memòria d’anar a buscar l’aigua a la font, davant de l'eslésia. Per il·luminar, fèiem servir ‘cetilenos’, llums d’acetilè. Funcionaven amb una mena de pedres que, en contacte amb l’aigua, desprenen un gas, l’acetilè. El cremàvem en una mena d’artefacte que treia una flameta i il·luminava una mica. Van posar llum elèctrica quan jo ja era grandet, quan tenia 10 o 12 anys.

-El fet que el teu pare hagués vingut de fora et condicionava d’alguna manera?

-No. Vivíem a baix a mar i, quan jo era petit, a baix a mar no sabien què eren els immigrants. N’hi havia molt pocs i tothom era català. El castellà el vaig començar a conèixer i creure que l’havia d’aprendre quan vaig pujar a la vila. A baix a mar no era cap necessitat. Jo vaig pujar a la vila molt tard, devia tenir 10 o 12 anys.

Vivint a baix a mar, sense passar de la via

-Quan dius “no vaig pujar” a la vila, vols dir que de petit no hi vas pujar mai?

-No. Més enllà de les barreres de la via no sabíem què hi havia. Només hi vaig anar en començar l’escola i alguna vegada quan la mare em portava a visitar la tia Florentina, que vivia al carrer Nou de la vila. A part d’això, no ens movíem de baix a mar.

-Com era llavors la vida a baix a mar?

-Com la vida en un barri. Era un poble petit. La gent es coneixia tota. La via del tren era una frontera. Sabia que la vila existia perquè la mare hi pujava perquè treballava a Cal Ganeta, però no sabia gaire cosa més. Fins que tenia 11 o 12 anys per a mi Vilanova era baix a mar.

-Quin era el paisatge infantil que recordes?

-Tot era un sorral llarg, des de Sant Cristòfol fins a Sant Gervasi. Però ja s’hi havia començat a construir el port.

-Encara guardes aquesta imatge del sorral de punta a punta?

-Sí, és clar. La mar a mi no em fa gens de gràcia. A mi m’agrada la mar des de la terra. Amb els quatre amics que tenia al carrer Nou [nom popular del carrer Conxita Soler] no anàvem a banyar-nos, anàvem a jugar a la sorra.

La idealització de la feina dels pescadors

-Has pogut conèixer de prop la vida dels pescadors.

-Els pescadors, a tot arreu, han tingut sempre una feina molt i molt dura. A la vila es té una idea idealitzada dels pescadors. En aquella època, els de Vilanova anaven a fer la temporada allà on apareixia sardina o allà on hi havia barat. Anaven de la Cala i altres poblacions i tornaven a Vilanova. Abans eren transhumants. De Vilanova n’hi havia molt pocs. A baix a mar tothom et dirà que és d’una altra banda, encara ara. Ara mateix hi ha negres i emigrants d’altres cantons.

-No deu ser una feina fàcil?

-És una feina dura, més del que et pots imaginar. Sortir a les 6 del matí, a l’hivern, en una barca on no es pot fer foc per escalfar-se, pescar, mullar-se des del cap d’avall fins al cap de munt. Llavors de roba impermeable no n’hi havia gaire, es feia servir un hule, una cosa pesada a més no poder. Pels que anaven a la llum era encara pitjor.

Els pescadors no s’estimen la mar. A la mar hi tenen la meitat de la família. Ara s’ha temperat molt el perill. Fixat que els pescadors no diuen mar endins; diuen mar enfora. Si algú et diu mar endins, és que no és pescador. Per ells la mar és una cosa que no és seva. És la cosa desconeguda.

Una escola on no va aprendre res

-Per què vas deixar d’estudiar?

-Jo a l’escola no vaig aprendre absolutament res. Tot el que he après, ho he après després. A l’escola jo era molt distret i el mestre, evidentment, passava de mi perquè no tenia gens d'interès. En canvi, llegia totes les novel·les del meu pare. Ell tenia els llibres del Coyote, Marcial Lafuente Estefania... Amb elles vaig aprendre a llegir. En canvi, amb l’aritmètica encara ara soc un negat. Fer una divisió, ara mateix em seria difícil. L’escola es deia de ‘Orientación Marítima i Pesquera’. Però a mi no em van orientar ni com a mariner ni com a pescador.

Al Grup Escolar sí que es parlava en castellà. A l’escola del Pòsit, el senyor March ens parlava bastant en català. De tant en tant ho feia en castellà, però després es passava al català.

La foneria, la paperera, el mercat i el marbre

-A quina edat deixes l’escola?

-A 13 anys. Llavors vaig anar a treballar amb el meu pare, que estava empleat en una foneria de ferro colat, cal Sonet, Oliva i Solà, al carrer del Gas.

-El teu pare va treballar al mar en algun moment?

-No. Quan va tornar de la guerra va començar a treballar a la foneria.

-Quant de temps vas estar treballant a la forneria amb el pare.

-Fins als 16 anys. Però després vaig fer moltes altres feines. Vaig treballar a la Paperera, al Mercat, en una botiga de fruites, i al taller de tallar marbre del Calvet.

L’escola de l’escoltisme

-Vas aprendre alguna cosa en aquests llocs on treballaves?

-En algun lloc vaig haver d’aprendre a portar comptes, cosa que no m’agradava gens. A mi el que m’agradava era llegir. Jo m’acostava molt a la parròquia. El mossèn era el Casimir Martí, l’historiador. Era vicari. Ell em va portar als escoltes de Vilanova. Sortir al camp i el que aprenia a l’escoltisme sí que m’interessava. Vaig ser escolta fins que vaig marxar a la mili. Allà vaig aprendre molt del que ensenyava l’escoltisme. També vaig fer amics a la vila. El Pijoan de la lampisteria, el Magí Aranda, que era el cap de l’agrupament, una persona que em va orientar molt.

-En aquella època et vas començar a posar en activitats polítiques?

-L’Escoltisme era una activitat política. Allà vaig conèixer el germà gran dels Albà, el Josep, el Ferran Sanz, de la Montserratina, el Cayuela, taxista... A través de l’escoltisme també vaig conèixer l’HOAC. Durant un temps vaig estar a la JAC, Joves d’Acció Catòlica. A partir d’aquí vaig conèixer el món de la política.

La colla del Catòlic

-Tu vas formar part del grup de gent jove que es va ficar al Círcol Catòlic. Què en recordes?

-Al Catòlic hi havia la gent de Vilanova que no tenia interès a quedar-se al poble. Vam trobar un mitjà pedagògic, el teatre, sense ser-ne conscients. Quan hi vam arribar hi havia els grans de l’elenc Manuel de Cabanyes. Aquesta generació meva, entre ells el Joan Collell, el Quico Mestres, el Josep Maria Porta, el Cisco Ràfols, l’Enric Andreu, el Marc Albiol, la Carme Bolaño i molta més gent. La nostra vocació era sortir de Vilanova i el teatre donava aquesta possibilitat. Ens dedicàvem a escriure les nostres obres i a representar-les. Teníem una obra de teatre, ‘El Sac’. Ens van contractar a Cunit per representar-la durant la festa major. Però volien que féssim alguna cosa més que una obra de teatre. Com que el Joan, el Ciscu i el Marc cantaven, i el Jaume Casañas, el Quico i algun altre feien música, van fer un concert. A més vam formar un equip de futbol. Els hi van solucionar la festa major.

-Qui era el president que va permetre tot això?

-Era el metge Arnal, que tenia un tarannà obert. Al grup també hi havia una pianista, la Carme Bruno, que tocava el piano als Pastorets. Vam agafar el piano i el vam posar a sota l’escenari. Allà, durant una temporada, es va crear un ambient semblant al de les caves musicals de París.

Aquell ambient del Catòlic també ens va educar a tots plegats. A més de nosaltres, n’hi havia uns quants de més grans, com el Gargallo aparellador i el Centaño.

-Vas aprendre més coses al Catòlic?

-Al Catòlic vaig aprendre a escriure. Vaig aprendre que, escrivint, em realitzava. Sentia que m’explicava escrivint. Jo vaig començar a escriure ja en català. No vaig escriure mai en castellà. Escrivia com parlava perquè no sabia traduir-ho al castellà.

Estudiant teatre a Barcelona

-Com orientes la teva vida després de la mili?

-Quan vaig tornar del servei vaig treballar uns pocs anys a Vilanova, a l’Escola Sant Miquel, i també en una altra escola de discapacitats, a Vilafranca. Però no em vaig voler quedar a Vilanova. Suposo que vaig intuir que no tenia futur aquí. Me’n vaig anar a viure a Barcelona on vaig anar a l’escola Estudis Nous de Teatre, que tenia de professor l’Albert Boadella, la Maria Aurèlia Capmany, el Fabià Puigserver, l’Albert Vidal, un mim molt trencador, i el Joan Font, de Comediants, la gent que després va transformar l’Institut del Teatre.

En acabat, no sé per quins set sous, vaig entrar a treballar en una escola de Cornellà, al barri de l’Almeda. I allà em van captar la gent del Partit Comunista d’Espanya (internacional), PCE(i). A Vilanova hi havia tres o quatre personatges d’aquest partit. Entre ells el Rovira recader. És l’únic revolucionari de debò que he conegut. En algun moment va col·laborar amb ETA i el van enganxar amb un escamot que estava sabotejant una torre d’alta tensió. El van torturar. Durant un temps la família no sabia ni a on era. El van localitzar per una acció que va fer el Puig Rovira a Madrid. Quan va tornar a Vilanova estava transformat. Anava a missa cada dia.

L’Albert Boadella i Els Joglars

-Durant els teus estudis teatrals a Barcelona empalmes amb els Joglars?

-Sí. L’Albert Boadella se n’anava a França a estudiar noves tendències teatrals i em va dir si volia treballar amb Els Joglars. Vaig dir que sí, clar. Les obres les fèiem entre tots, improvisant. L’Albert prenia notes i després ho ordenava. No usàvem la paraula, érem mims.

-Això et va donar aquella dimensió que buscaves i no trobaves a Vilanova?

-Em vaig fer gran. Em vaig adonar que jo era tan important com la resta de la gent. Vaig canviar molt. Es veu que la meva timidesa només era una qüestió d’autodefensa.

-Però arriba un moment en què tu et professionalitzes en el folklore.

-Sí. Tinc molt clar el què vaig fer. A mi viatjar no m’agrada gaire. M’agrada el viatge. Anant d’aquí cap allà m’agrada molt. Però estar-me en un lloc... Amb Joglars era un continu anar amunt i avall. No paràvem mai. I li vaig dir a l’Albert Boadella: “Jo plego”. Ell es va emprenyar molt.

-Què et va dir?

-“No seràs mai res, tu!”. Però, de totes maneres, vam seguir en contacte fins fa 10 o 12 anys. Ara ja no, per què darrerament està molt eixelebrat?

La llibreria Adarró

-Què va representar per a tu l’obertura de la llibreria-joguineria Adarró?

-Va ser un projecte molt interessant. Érem una colla que érem molt amics. La Maria Rosa Taulés, el Quico Mestres, la Trissi Orriols, la Pilar Sancho i jo. Es tractava d’una idea que, d’una forma o altra, ens feia prendre la vida com un projecte adult.

La idea era fer una llibreria catalana, projectant a la ciutat una proposta innovadora. A Vilanova només hi havia la llibreria del Joan Rius Vila. Suposo que, per impediments que li havien posat i que havia hagut de suportar, la seva projecció cultural s’havia empetitit, ressituant-se en un ambient molt reduït, de quatre gats. A la rebotiga feia tertúlies amb els seus amics. Gent que havien pensat que en la postguerra podrien dirigir la cultura de Vilanova. La proposta de l’Aderró volia ser una alternativa a això, més moderna i amb un enfocament juvenil i avançat.

-Per què no va acabar de funcionar?

-Perquè les coses fetes entre amics arriba un moment que els amics tenen problemes d’interpretació de les coses. Va anar bé força de temps, però va arribar un moment que les amistats van entrar en crisi. Jo en aquell període vaig ser fora de Vilanova un temps, treballant en un programa d'Els Joglars per a una televisió d’Hamburg. Vam decidir tancar-la.

La mare li crea l’interès pel folklore

-Com et vas interessar per la cultura popular?

-Per la meva mare. D’ella he tret tot el meu interès per la cultura popular. Cantava molt. Cançons de tota mena, des de picaresques a més no poder, gairebé indecents, fins a patriòtiques. Em va ensenyar ‘El cant del poble’, aquell que fa: ”Joia, catalans cantem...” Jo no tenia la picardia de voler saber què deien aquelles cançons. M’explicava contes. Per les coses que he anat deduint, va tenir una infància molt estrambòtica. Molt barrejada de moltes coses.

Ella em va introduir en un món anecdòtic i, a partir de l’anècdota, jo vaig anar creant històries. Al meu pare li agradava molt el camp. Anàvem a caçar i anàvem a capturar moixons. Coneixia les plantes. El que jo sé de les plantes ho vaig aprendre d’ell.

-Moixons és una paraula que s’està perdent...

-Sí, suposo que el català estàndard s’està imposant, igual que s’imposa el castellà estàndard i el francès. És bo que una llengua s’estabilitzi perquè la conegui tothom. Però el problema és que mata els dialectes. Deixa molts cadàvers pel seu camí.

L’invent del correfoc

-Com va començar la teva professionalització en el món del folklore?

-L’Ajuntament de Barcelona es va proposar revitalitzar les seves festes, Sant Joan, el Carnaval, la festa major i va encarregar propostes de renovació. Algú dels que li van demanar em va captar a mi per incorporar-me al grup que estudiava com restaurar o recrear l’activitat festiva de la ciutat. Vaig estar treballant amb una colla de gent en què hi havia el periodista Ramon Barnils, la Teresa Bruna, periodista de l’Avui, un dels germans Solé Sugranyes i la Marta Tatger, que va acabar sent la cap del grup, sota la responsabilitat del regidor de Cultura Rafael Pradas i Joan Anton Benach, crític de teatre, com a secretari. També hi va col·laborar el Joan Brossa. El que fèiem era restaurar les festivitats.

Vam estar treballant la recuperació del Carnaval del Born del segle XIX, el Carnaval i la festa major. De Vilanova hi trèiem idees pel Carnaval i de Vilafranca per la festa major. Vaig veure que en el teatre jo podia arribar a dirigir deu o dotze persones. Però allà em vaig trobar, al Poble Espanyol, un Sant Joan, a dalt de l’escenari, dirigint cinc o sis mil persones. Això no té preu.

-De quina manera va néixer el terme ‘correfoc’?

-El terme correfoc el vaig inventar jo. A partir d’una idea dels Comediants, es va organitzar una trobada de dracs. Vam anar a fer un tomb per Catalunya buscant dracs. Només n’hi havia set. Ribes, Vilanova, Sant Quintí de Mediona, Vilafranca, Olot, Solsona i el de la Bisbal del Penedès, que el vam redescobrir. Com que hi havia pocs dracs vam decidir afegir-hi diables. Vaig contractar amb els de l’Arbós, els de Vilanova i també els de Vilafranca, que feia poc que havien tornat. En el seguici vam posar els diables de l’Arbós davant i els de Vilanova darrere. I enmig, els dracs. Anàvem carrer Ferran avall i, quan vam arribar a la Rambla, hi havia molts hippies, asseguts a terra. Però en comptes d’apartar-se, es van posar a jugar a sota del foc dels diables. Els urbans anaven a apartar-los, però jo els vaig dir: “Deixeu-los estar, si els diables no diuen res, endavant”. I així va néixer el correfoc. L’any següent ja no era una trobada de dracs. S’havia d’inventar un nom. Per la similitud amb el Corre de bou de Cardona, vaig proposar que es digués correfoc.

Una trentena de llibres

-De quin dels llibres que has escrit et sents més orgullós?

-El de les ‘Llegendes urbanes i narracions suburbials’. S’ha venut molt als instituts, la qual cosa vol dir que arriba a la gent jove. Un altre del que n’estic molt content és ‘Una mà de sants’, que explica la vida i miracles d’un grup de sants, no com un element de doctrina. També voldria destacar ‘Petita epopeia dels vilanovins’ i ‘En Maginet Tap de Bassa’. He escrit una trentena de llibres.

-Enyores alguna cosa de la Vilanova d’abans?

-No, en tot cas enyoro la meva joventut. He tingut poca infància, però una joventut molt extensa. Encara visc amb mentalitat de jove.