Faules subtils i plenes

Montse Homs Aumatell (Gurb, 1960) va guanyar el 39è Premi Guillem Cifre de Colonya (2020), amb la seva primera novel·la, Arracades d’avellaner (Barcanova, 2020). Ara ens ha sorprès gratament amb un recull de cinquanta-quatre poemes dedicats a cinquanta-quatre animals d’allò més variats. El llibre és una petita joia, des de l’edició, passant per les il·lustracions i acabant, naturalment, per la retòrica i el contingut. L’edició és molt acurada en tot: paper, cobertes, guardes, crèdits, doble índex (l’inicial amb les sis parts de l’obra –p. 3– i el final amb els animals ordenats alfabèticament amb la pàgina on podem trobar-los –p. 63–), etc. Les il·lustracions de la Laia Domènech són fetes a partir del collage i podem dir que interpreten els poemes d’una manera personal, carregada de sentiment, de simbolisme i de poesia.

Pel que fa als poemes, el primer que en voldria destacar és la brevetat, la subtilesa, la capacitat de l’autora de suggerir, d’apuntar, d’obrir-nos un munt de possibilitats amb els recursos mínims. M’ha semblat que hi esqueien d’allò més unes paraules del poeta Joan Margarit (1938-2021), publicades a les seves memòries d’infantesa (Per tenir casa cal guanyar la guerra, Proa, 2018), que no em puc estar de reproduir: “La concreció excessiva mata qualsevol relat, i no diguem un poema, on la subtilesa del que es calla és encara més gran, moltes vegades el fonamental, talment el silenci en la música.” Les faules de la Montse Homs podem dir, fent servir les paraules de Margarit, que són el silenci de la música, perquè poques vegades s’han dit tantes coses d’una manera tan breu, i encara menys en el món de les faules, si n’exceptuem, segurament, alguns poemes de Pere Quart, que l’autora té l’encert de citar en un aparell d’ocasions. Una brevetat i una subtilesa que són presents tant en els aspectes formals com en els continguts dels poemes i que m’han fet pensar en un aforisme de l’escriptor i professor argentí Andrés Neuman: “Brevetat, que n’ets de llarga”.

Formalment l’obra està estructurada en sis parts que marquen el pas del temps, però no pas el pas dels anys ni tan sols de les estacions, només el pas del dia, des de la primera llum, que anuncia el cant del gall, fins a la nit fosca, que senyoregen la lluna i la tempesta: “Defora, els llamps/ esberlen la nit/ que ens cau damunt/ el niu, a gotellades.” (p. 60). La brevetat, però, no només és temporal, també són breus les formes. Els versos, per exemple, són majoritàriament d’art menor, tot i que n’hi trobem mitja dotzena d’art major. Val a dir que també són versos majoritàriament lliures, tot i que també n’hi ha alguns de blancs i fins i tot alguns de rimats. Tots, però, tenen una musicalitat provinent de la tria de les paraules, dels jocs i els recursos retòrics..., que es nota especialment si es llegeixen en veu alta. Els poemes també són breus, la majoria. N’hi trobem una dotzena de només dos i tres versos, mentre que els altres es mouen entre quatre i, els més llargs, setze, dels quals només n’hi trobem tres, força especials: “Libèl·lula” (p. 32), “Medusa” (p. 49) i “Formiga” (p. 60). Que es tracta d’un conjunt de poemes breus ens ho confirma el fet que els cinquanta-quatre que formen el llibre, com he esmentat, només sumin tres-cents trenta-tres (333) versos, un número ben singular, pot molt ben ser que triat per l’autora, que pocs detalls deixa a l’atzar.

Pel que fa als continguts, el primer que en voldria dir és que, com indica el títol i ha volgut destacar l’autora, es tracta d’un conjunt de faules. Unes faules que comparteixen amb la tradició clàssica el protagonisme dels animals, la seva capacitat d’actuar i comportar-se com a éssers humans i encara el to reflexiu, que no pas didàctic, de la majoria. Se n’aparten en la poca narrativitat, present fins i tot en les clàssiques escrites en vers, com poden ser les de La Fontaine o de Samaniego, ja que les faules de la Montse Homs, com molt encertadament indica el títol, són “poètiques” i no pas narratives. També se n’allunyen en l’ús de la primera persona en tots els poemes, la qual cosa les fa més íntimes i gosaria dir que més humanes. I encara, en la manca de la moralitat o de l’ensenyament final, consubstancial a la majoria de faules, perquè, com he apuntat, els poemes de la Montse Homs són reflexius, però lluny del didactisme i del moralisme que solen transmetre les faules clàssiques. I de què ens parlen, doncs, aquesta cinquantena llarga d’animals? Doncs de les seves pors, de les seves alegries, dels seus desitjos i il·lusions, dels seus dubtes i problemes, de l’alegria de viure, però també de la duresa de molts moments o situacions. En definitiva, ens parlen de la vida...; i això és el que els fa més humans, més identificables amb els lectors, més moderns i actuals gosaria dir. Per això hi trobarem temes tan diversos, només apuntats com he deixat clar des de bon començament, com ara la immigració, present a “Dofí” (p. 36-37)i inspirat en la imatge del nen sirià trobat mort en una platja que es va fer viral l’any 2015; el canvi climàtic, per exemple apuntat a “Capgròs” (p. 33); l’extinció de les espècies d’animals com el “Tigre” (p. 42), el “Rinoceront” (p. 43) o la “Cuca de llum” (p. 57); els dubtes sobre el gènere imposat per una societat encara massa patriarcal, apuntat al darrer vers del poema “ Gall” (p. 5); l’estupidesa del racisme, contundent amb només dos versos: “Sóc un os./ Tant se val el meu color.” (“Os”, p. 39); els canvis culturals i històrics com els apuntats a “Escarabat” (p. 33); i un etcètera tan llarg com vulgueu.

Si a tot el que he dit fins ara hi afegim els epígrafs, que en part són una mostra de les bones lectures que han inspirat l’autora (Mary Oliver, autora de L’ocell roig – p. 7–; el premi Nobel Peter Handke –p. 11–; Billy Collins, de qui en català podem llegir Set elefants drets sota la pluja –p. 35 –; o els dos ja esmentats de Pere Quart –p. 45 i 51–), les referències culturals (a músics com Txaikovski al poema “Cigne” –p. 55–  o a pintors com Warhol, a “Zebra” –51– o Banksy, a “Ratolí” –p. 52-53– ), o encara l’ús de figures retòriques tan pròpies d’aquest fons reflexiu que he apuntat, com poden ser les antítesis i les paradoxes, al costat de metàfores magnífiques, podeu entendre per què no podem considerar Faules poètiques un “bestiari” més dels nombrosos que periòdicament es van publicant en la nostra llengua.

Títol: Faules poètiques
Autora: Montse Homs
Il·lustradora: Laia Domènech
Editorial: Kalandraka
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàg. : 64

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)