Catalunya perd 100 cinemes en els últims 20 anys i un 18% de sales des del 2010

Catalunya va perdre 100 cinemes des l'any 2000 al 2020, segons una anàlisi de l'ACN a partir dels anuaris estadístics del Departament de Cultura de les últimes dècades. Les dades, encara no disponibles per a aquest any i el passat, reflecteixen que el 2000 hi havia 237 cinemes arreu del país, i que la xifra no ha parat de baixar des de llavors fins als 137 de fa dos anys, un 42% menys. El nombre de sales ha patit un retrocés del 18% des del 2010, i ja fa anys que quatre comarques no en tenen cap: l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Segarra i el Pla de l'Estany. Per contra, la densitat de pantalles ha anat a l'alça, cosa que mostra una tendència cap als multicines en detriment dels equipaments amb una única sala.

Entre el 2000 i el 2005, 45 cinemes van desaparèixer. La xifra es va estabilitzar en els cinc anys següents, però a partir del 2011 els tancaments es van succeir fins a arribar als 137 del 2020. Si bé la caiguda mitjana en les últimes dues dècades se situa en el 42% a Catalunya, supera el 50% a set comarques.

Per exemple, a la Selva, de vuit s'ha passat a un, mentre que a la Garrotxa i al Pla d'Urgell en tenien tres i fa dos anys també en quedava només un a cada comarca. A l'Alt Penedès i Osona han caigut de cinc a dos i, al Baix Penedès, de vuit a tres. El Barcelonès també està per sobre de la mitjana, de 57 a 26, una caiguda de més de la meitat en el mateix període (54%). Amb tot, la segona comarca que en té més, el Baix Llobregat, ha passat de 13 a 11, un descens més lleu.

Pel que fa a sales, la tendència era a l'alça el 2000, quan n'hi havia 668, i va tocar sostre el 2010 amb 809 i el 2011 amb 813. A partir de llavors, el nombre de pantalles per cada cinema ha anat baixant fins a situar-se en 664, a nivells molt similars als del final del segle passat. En la segona meitat de la dècada passada, la tendència es va accentuar, amb una pèrdua del 16% de sales.

Pèrdua de 10 milions anuals d'espectadors per any

Un dels motius de la tendència a la baixa en l'oferta de cinemes és la caiguda d'espectadors, com indica el president del Gremi de Cinemes, Camilo Tarrazón, en declaracions a l'ACN. De fet, el 2001 les sales de cinema tocaven sostre amb 31,8 milions d'entrades venudes a Catalunya, però la dada va caure en picat durant la dècada fins als 20 milions. La xifra de 2019 era de 19,2 milions, amb certa estabilitat comparada amb els anys precedents, però truncada l'any següent per la pandèmia.

Tarrazón justifica la situació actual com a conseqüència de dos fenòmens que s'han produït els últims vint anys: la pirateria, que va provocar que a l'entorn de l'any 2000 la gent consumís les pel·lícules a cas de manera il·legal; i la irrupció de les plataformes. "Es va trobar la manera de consumir legalment però, malgrat això, els números no són millors", constata a l'Agència.

Aquestes dues circumstàncies han provocat un "canvi social" a la "disciplina que implica anar al cinema" i una part del públic "s'hagi acomodat" a la oferta que li arriba a casa. "Molts espectadors s'han anat quedant pel camí", apunta. Segons el president dels exhibidors catalans, això ha provocat que el cinema com a "fenomen cultural" ha perdut rellevància. Amb tot, defensa que les plataformes i els cinemes són dues experiències "compatibles". "El progrés d'una no significa la desaparició de l'altra", precisa.

Més sales per cinema i distribució territorial desigual

Una altra tendència que mostren les dades de Cultura és la progressiva concentració de les sales en menys cinemes. Si bé el 2000 n'hi havia 2,82 per cadascun, al cap de deu anys la xifra havia crescut fins a 4,33, i el 2020 ja hi havia 4,85 sales per cinema. Per Tarrazón, això permet assolir una "certa economia d'escala", però creu que la clau de futur també es troba en oferir al públic "qualitat i l'excel·lència tecnològica", que sovint arriba de sales petites i independents, oferint un visionat que és una "experiència" en si mateix.

Catalunya tenia 1,77 cinemes i 8,6 sales per cada 100.000 habitants l'any de la pandèmia, però repartides de manera desigual. La densitat era especialment baixa a l'Alt Penedès, el Berguedà, el Pla d'Urgell, l'Anoia i el Garraf, on no arribaven a cinc. El Vallès Oriental se situava en la ratlla de les cinc i, a l'altre costat de la balança, el Baix Penedès, el Montsià, el Gironès, l'Alt Camp i la Terra Alta tenien més de 15 sales per cada 100.000 habitants.

Aquesta circumstància s'explica, segons Francesc Vilallonga, professor de comunicació a la Universitat Ramon Llull i gestor i programador del Cinema Truffaut de Girona, perquè el sector s'encamina cap a una polarització: les multisales i els cinemes "independents i autorals". D'una banda, les grans sales, que ofereixen al públic molts passis i aposten decididament per estrenes comercials i les sales independents, amb circuits d'autor que congreguen un públic molt cinèfil. La part de públic que queda "entremig" d'uns i altres és la que s'han endut les plataformes, esperonades en gran part per la pandèmia.

En aquest sentit, constata que han desaparegut l'oferta de cinema als centres de la ciutat i es concentren a l'extraradi, tret de Barcelona, que és un "oasi" comparat amb la "irregularitat" en la distribució de sales a Catalunya.

Sales petites i independents: el cas del Kubrick

Amb tot, les dades canviaran el 2022, ja que se succeeixen tant les baixes, com per exemple dels Cinemes Albèniz de Girona després de 24 anys, com les altes. De fet, el Cinema Kubrick de Vilafranca del Penedès ha reobert recentment.

Al gran Penedès, els darrers sis anys han ressorgit diverses sales urbanes. Totes, gestionades per entitats. L'últim cas és el Cinema Kubrick de Vilafranca, reobert aquest mes de juny, sis mesos després que els propietaris posessin punt i final a un negoci iniciat fa quasi 30 anys. "Les previsions del sector no són gaire afalagadores, però una barreja d'optimisme, inconsciència i romanticisme ens fa pensar que el projecte pot funcionar", explica a l'ACN el president de Cineclub Vilafranca, Jaume Felipe, al capdavant del nou projecte del Kubrick.

L'entitat recorda èpoques llunyanes en què Vilafranca havia arribat a tenir cinc petites sales de cinema. "Qui som nosaltres per dir ara als joves que han de sortir fora del municipi per veure una pel·lícula?", es pregunta Felipe, que assegura que l'entitat tenia el "deure moral" de donar una nova vida al Kubrick, ubicat al ple centre de la vila. Aquesta és la segona sala que gestiona el Cineclub, que fa anys que s'ocupa de l'espai Zazie de la Societat El Casal, on ofereix cinema d'autor i produccions europees que no arriben als grans circuits.

Abans del ressorgiment del Kubrick, a poca distància de Vilafranca, els darrers anys també s'han posat en marxa sales de cinema al Teatre Círcol Catòlic del Vilanova i la Geltrú i al Centre Parroquial de Sant Pere de Ribes. En el primer cas, la sala va sorgir gràcies a un acord amb l'Ajuntament de Vilanova, com a alternativa al tancament de l'històric Cinema Bosc, que els propietaris van decidir vendre. El seu lloc l'ocupen diverses botigues de marques internacionals.

A Sant Pere de Ribes, la sala del Parroquial la gestiona Cineclub Sitges, entitat que des de fa deu anys s'ocupa també del centenari Cinema Prado de Sitges, originari del 1912. De fet, el cas de Sitges és gairebé un 'rara avis', ja que la sala del Prado conviu, a cinc minuts caminant, amb la programació del també centenari Cinema Retiro. Dues petites sales, en un municipi de poc més de 30.000 habitants.

Jaume Felipe sosté que les sales urbanes tenen una essència que les distingeix que l'oferta dels multicinemes dels centres comercials. Lamenta que aquestes propostes han tingut un gran èxit les últimes dècades, però considera que ara "mostren un cert esgotament" perquè "van lligades a tota una jornada d'oci que no tothom es pot permetre o no sempre ve de gust". "En canvi, el cinema del centre de les ciutats és molt còmode i més accessible per a les persones joves i grans", afegeix, tot celebrant que les sales urbanes "recuperin el protagonisme que històricament havien tingut".

Girona, un exemple repetit a tot Catalunya

Quant a Girona, el també gestor i programador del Cinema Truffaut, Francesc Vilallonga, considera que és un bon reflex de la situació actual al sector. Fins ara, hi havia dos multicinemes que convivien oferint una programació "similar", l'Ocine i l'Albèniz, però la conjuntura actual "no donava espai per als dos". "Ha aguantat el que formava part d'un grup important i això està passant arreu, on les sales aïllades que no poden competir amb grans cadenes, que tenen una lògica més àmplia i en alguns casos inversions internacionals", especifica.

Per contra, sí que hi ha espai per al projecte Truffaut, que aposta per una programació "autoral, amb suport municipal i amb molta activitat cultural a l'entorn", que subsisteix gràcies a haver assolit el repte de "consolidar un públic".