Solidaritat i autoestima

En Pep Molist (Manlleu, 1965) és una persona que tots relacionem amb el món dels llibres. En primer lloc perquè és bibliotecari; en segon lloc perquè és crític literari especialitzat en LIJ (Literatura Infantil i Juvenil); i en tercer lloc perquè és un escriptor prolífic i reconegut en el món de la LIJ, ja que des que va publicar el primer conte, El tren que fa xup-xup (La Galera, 1994), ja n’hi hem pogut llegir una vuitantena, publicats en editorials ben diverses, de temàtiques molt variades, traduïts a uns quants idiomes i amb premis com el Crítica Serra d’Or, l’Hospital Sant Joan de Déu o el Rovelló d’assaig. La seva darrera obra, almenys quan n’escrivim aquesta ressenya, La sort d’en Murfi, és una narració breu protagonitzada per un nen gironí, en Murfi, d’edat indefinida, però que sabem que comença a sortir sol, com ens anuncia l’epígraf de Gianni Rodari que obre l’obra i com veiem en el viatge, gairebé iniciàtic, del petit Murfi a l’entorn de la catedral de Girona, on va, decidit, per comprar-se “un gelat de vainilla i nous macadàmia a la Gelateria de la Catedral” (p. 39). Allà, però, i li passa massa vegades, cosa que li recorda sovint la mare (“Tens molt mala sort, fill meu!” –p. 9-10–), les coses li comencen a anar a l’inrevés de com ell voldria, perquè la llei de Murphy, que es basa en l’adagi que diu que si alguna cosa pot sortir malament, sovint surt malament, que l’ha perseguit des del seu naixement, fins al punt que va inspirar la tria del nom als pares, es torna a fer realitat. Però aquell dia, al voltant de la catedral gironina (“per la pujada del rei Martí”, “el carrer del riu Galligants”... –p. 21–), en Murfi farà una sèrie de coneixences que li canviaran la vida. Hi coneixerà tres gironins ben diversos: una nena de la seva edat que també anava a comprar-se un gelat, l’Alba; un senyor d’allò més mudat malgrat la calor de juliol, l’Antoni; i una atleta, la Mariona, que puja i baixa “els noranta graons que condueixen a la catedral de Girona” (p. 13) com aquell qui res. I els coneixerà perquè tots l’ajudaran a fer realitat el seu somni, el seu desig de poder comprar i menjar-se el desitjat gelat. Però aquesta coneixença anirà molt més enllà, per a en Murfi, ja que en aquests tres personatges hi descobrirà la solidaritat, l’amistat i fins i tot la possibilitat de canviar el maleït adagi que, pel que sembla, el persegueix des del bressol. Serà la Mariona qui li obrirà els ulls amb una frase que capgira totalment l’adagi en què es basa la llei de Murphy: “Si una cosa pot sortir bé, sovint surt bé” (p. 37). Tots la faran seva, sobretot en Murfi, com deixa ben clar a la mare, quan torna a casa: “–És la llei d’en Murfi. La meva a partir d’ara”. Fet que deixa bocabadada la mare, que li diu amb tota la tendresa: “–Ara sí que em sorprens, fill meu. Has tornat canviat. Quin optimisme!” (p. 40).

La narració és d’allò més senzilla i assequible per als lectors a partir de sis anys, com indica l’editorial. A més té uns tocs d’humor, uns moments de tendresa i de reflexió, així com una actitud positiva i esperançada que la fan molt apropiada per compartir-la, sigui en família sigui a l’aula.

La història, com no podia ser d’altra manera en un llibre infantil, va acompanyada d’una bona colla d’il·lustracions, obra del vigatà Christian Inaraja, que hi combina l’aquarel·la i els llapis de colors, amb un acabat digital. Unes il·lustracions que, sense cap mena de dubte, agradaran els lectors per l’expressivitat, per la tendresa, pel to humorístic, però també per l’espontaneïtat i la imperfecció volgudes, que infantilitzen els dibuixos i els apropen als infants. Només ens hi ha sabut greu que, com massa sovint hem de denunciar en la il·lustració infantil, el text i el dibuix no sempre coincideixin, cosa que els infants, que solen ser molt bons observadors, sempre solen descobrir. Ho dic perquè a la p. 14 se’ns diu que a la gelateria en Murfi hi trobarà una dependenta, mentre que a la representació que se’n fa a la p. 29 hi trobem un dependent galtavermell, gairebé cap pelat i ben cepat. I encara un altre exemple: l’Alba ens és presentada com “una nena, amb una moneda a la mà, que també es dirigia cap a la gelateria “ (p. 17), descripció en la qual s’insisteix més endavant (p. 21); a les il·lustracions, en canvi, l’Alba sempre hi apareix amb les mans ben obertes (p. 20, 23...), sense que sapiguem que n’ha pogut fer de la seva moneda. Res petits detalls que saben greu en un llibre tan ben editat i tan engrescador com és aquesta anècdota gironina amb moralitat.

Títol: La sort d’en Murfi
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Christian Inaraja
Editorial: Edebé
Lloc i any d’edició:Barcelona, 2022
Nombre de pàg.: 45

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)