Català, ensenyament, ensenyants...

De seguida me’n van cridar l’atenció dos aspectes, a més a més del subtítol, “Crònica d’un professor de secundària”: que hi parlés de l’ensenyament des de dins, com a professor de català en actiu des de l’any 2006, i que ho fes en primera persona, d’una manera directa, planera i, cosa no gaire habitual, viscuda, lluny de teoritzacions massa sovint fetes des de despatxos o des de la universitat. La veritat és que no em penedeixo gens d’haver-lo llegit i per això m’animo a recomanar-vos-el, tingueu o no tingueu relació amb el món de l’ensenyament. I ho faig per raons molt diverses: per la sinceritat; per tractar tots els temes, per escabrosos o políticament incorrectes que puguin semblar; per l’optimisme que traspua, malgrat la situació que presenta a molts dels centres on ha treballat; per l’estima a la llengua i a la cultura del país, que transmet a l’alumnat i al lector; per la valentia i la contundència en la denúncia de segons quines situacions a les aules; etc. Només li faria un retret, a l’autor: en alguns moment m’ha semblat massa repetitiu, potser fet voluntàriament, per allò que tots els professors sabem, que les coses no se solen aprendre a la primera i, doncs, seria un tret estilístic, usat amb una voluntat clara de fer arribar els missatges, ja que aquestes repeticions se solen produir en temes que podem considerar claus.

El volum està estructurat en tres grans blocs, un per trimestre, com si es tractés d’un curs acadèmic, que contenen una vintena llarga de textos breus cadascun, a la manera d’articles periodístics, que es fan llegir i que van repassant actituds, situacions, notícies..., que l’autor ha viscut, ha llegit, ha compartit amb alumnes o companys de feina..., i que fins i tot ha analitzat en articles a la premsa, com ens apunta a “El perquè de tot plegat”, una mena d’introducció o pròleg d’allò més útil i aclaridor (p. 13-17). Els textos, que constitueixen el gruix de l’obra, són d’allò més variats, com ja podem veure en els títols: “La immersió no funciona?”, “L’assignatura és un rotllo!”, “Què passa amb el 25% de castellà?”, “La llengua entre els professors i els pares”, “Superar l’ESO o el batxillerat sense aprovar el català?”, “Qui diu que aquesta llengua no serveix per a res?”, “No barregem sempre llengua i política”, etc. etc. etc. A més, són textos plens de frases que ens fan rumiar, dubtar, assentir o discrepar, que ens qüestionen actituds que podem tenir o haver tingut en la nostra relació amb la llengua, que de vegades ens semblen òbvies, però que agraïm que se’ns recordin. No em puc estar de transcriure’n algunes, de la trentena llarga que n’he seleccionat: “Una llengua serveix i sobreviu si és útil” (p. 53), “Hem de lluitar contra un sistema que només es preocupa per les xifres i les estadístiques.” (p. 120), “Els mestres i els professors no podem tenir l’única responsabilitat de salvar els mots” (p. 140), “Tendim a la mediocritat uniformitzada” (p. 155), “Als catalanoparlants ens agrada demostrar que parlem més llengües, però això no s’ha de convertir en una submissió constant per part nostra.” (p. 164), etc. etc. etc.

Un llibre interessant de llegir, sobretot per a tots aquells que tenim, o hem tingut, contacte amb l’ensenyament. I no us penseu pas que em refereixi només a docents, no, també hi incloc pares i mares, treballadors dels centres (conserges, monitors, personal administratiu...), funcionaris (sobretot del Departament d’Educació, però també dels serveis educatius comarcals) i, naturalment, alumnes. 

Títol: Qui ha de salvar el català?
Autor: Xavier Gual
Editorial: Eumo
Lloc i any d’edició: Vic, 2022
Nombre de pàg.: 177

Pere Martí i Bertran (Professor i escriptor)