Superació, traumes i reflexions sobre la mort

Carme Riera (Palma, 1948) és un dels grans noms de la literatura catalana que, des de la dècade de 1970 en què va irrompre amb força amb títols com Te deix, amor, la mar com a penyora o Jo pos per testimoni les gavines, no ha parat d’escriure tant assaig com ficció. Com a novel·lista ha publicat una quinzena d’obres, la darrera de les quals, Una ombra blanca, avui us voldria recomanar. Es tracta d’una obra ambiciosa, tant estilísticament com argumentalment, que ens enganxa i intriga, alhora que ens obliga a reflexionar sobre temes tan diversos i actuals com els abusos sexuals, la violència de gènere, l’ascensor social, el perdó i la redempció, els límits de la racionalitat i de les experiències post mortem, el racisme...

Argumentalment, la novel·la és una immersió en la vida de la soprano Barbara Simpson, nascuda a Alabama el 6 de juliol de 1960 (p. 84) i morta a Mallorca el 6 d’octubre de 2005 (p. 312-313). Una immersió, “en la part més oculta de la vida de la diva, la més desconeguda i misteriosa” (p. 318), com ens diu la narradora principal al final de l’obra. A causa d’un infart, en plena representació de Tosca, que l’havia portat a les portes de la mort (“Fins i tot en la mort, perquè els seus paràmetres vitals, durant uns instants, foren una línia inexpressiva, però van aconseguir reanimar-la.”, p. 16), la soprano ha de ser operada i tractada al Prebyterian Hospital de Nova York. Durant l’estada, va prenent consciència que, al quiròfan, “havia tingut la percepció d’haver marxat, d’estar fora del seu cos, embolcallada d’una claror infinita, en la qual anaven formant-se els colors de l’arc de Sant Martí, en una calma absoluta” (p. 16). Aquest fet fa que es pregunti si potser “havia tornat a la vida perquè no volia morir (...) havia de resoldre un assumpte que l’obsessionava” (p. 16) i que el director de l’equip psicotècnic de l’hospital, el doctor Ripper, “que treballava en un estudi sobre les experiències pròximes a la mort” (p. 24), li demana “que s’enfronti amb el seu passat, que intenti entendre’l” (p. 29). I a partir d’aquí, Barbara Simpson comença una llarga i dolorosa recuperació de la seva infantesa i dels fets que havia colgat en l’oblit per sobreviure.

Estilísticament l’obra gosaria qualificar-la d’una peça d’orfebreria, per raons molt diverses: pels registres lingüístics molt variats i adients als personatges que els utilitzen; pel domini dels recursos literaris (en destacaria les comparacions i un leitmotiv molt ben trobat i present des d’un dels paratextos inicials: l’arc de Sant Martí); per la riquesa, diversitat i humanitat dels personatges; per la recreació d’espais i de paisatges on transcorre l’acció, tant nord-americans com mallorquins; i encara, i sobretot, per les tècniques narratives, que fan que hi hagi narradors, i doncs punts de vista, molt variats.

El principal és un narrador en primera persona, Rose Barnes, periodista i secretària de Barbara Simpson, que s’encarrega de recopilar, passar en net, gravar i transcriure, redactar..., tot allò que la soprano li dicta, li explica, li documenta amb les poques coses que té la família. Una Rose Barnes que l’acompanyarà en tot moment, tant als Estats Units com a Mallorca, on es desplaçaran, com la diva deixa ben clar en una roda de premsa: “No he vingut de vacances. He vingut a retornar el bon nom a algú en qui van recaure culpes alienes. Acabar d’esbrinar uns fets succeïts el 1969, la darrera setmana de juliol, quan jo era petita i vaig patir una violació.” (p. 293)

Els secundaris són diversos informants, sobretot mallorquins, que van tenir alguna relació amb els fets, les declaracions dels quals majoritàriament es transcriuen literalment. Per fer-ho versemblant, Carme Riera s’hi inclou com un personatge més, que col·labora amb Rose Barnes, a qui coneix casualment, però d’una manera ben creïble, a Nova York (p. 153), en tota la investigació duta a terme a Mallorca: cerca de documents (premsa, informes mèdics i policíacs...), localització de persones i entrevistes... El conjunt, com he apuntat, és una variada, rica i plural font d’informació, que el lector ha d’anar lligant, contrastant, confirmant o posant en dubte, ja que els punts de vista són molt diversos i, doncs, subjectius. Al final, però, no queda cap cap per lligar i, doncs, podem parlar d’una obra complexa però rodona.

Només hi he de fer un retret, que em sap greu, i és a l’edició, ja que una obra d’aquestes característiques es mereixia uns bons correctors, tant d’estil com morfosintàctics i tipogràfics.

D’estil, perquè hi ha alguns lapsus, sobretot temporals, que s’haurien pogut evitar, com el temps del viatge en vaixell entre Miami i Barcelona (p. 172-176) o els dies en què Barbara actua i participa en un concurs radiofònic a Savannah (p. 95 i 104).

Pel que fa als morfosintàctics i tipogràfics, molt més abundants sense cap mena de dubte, citaré, per exemple, la incoherència en l’ús de l’article personal (p. 294); l’ús del pronom li en comptes del sintàcticament correcte l’hi (p. 297); alguns perquè que han de ser per què (p. 170); la fotografia que corre el perill de ser “trencada en mil trossos” (p. 99), en comptes d’estripada; el poble mallorquí de Fosclluc, que en una ocasió esdevé Foslluc (p. 250); etc. Per sort, tots tenen solució en una nova edició, que estic segur que es farà.

Títol: Una ombra blanca
Autora: Carme Riera
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: “El balancí”, 885
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Nombre de pàg.: 318

Pere Martí i Bertran  (Professor i escriptor)