Juan Carlos Borrego: 'El sostre de l'ombra', la novel·la, la realitat i l'Ossa

Borrego publica la seva darrera novel·la “El sostre de l’ombra”, un relat que acull històries de la vida en un context envoltat pel fred paisatge d’Islàndia però que en realitat “xucla de l’experiència vital”.

Ambientada en el país del gel i del foc, entre glaciars i volcans, confessa Borrego que en realitat la novel·la no hagués estat possible sense la seva pertinença a Les Roquetes, “és la novel·la més roquetenca que he fet mai, per la meva militància veïnal i del grup d’investigadors”, ens comenta en una trobada en la que hem compartit el relat de “El sostre de l’ombra” i els seus ingredients: la felicitat i la infelicitat laboral, la maternitat, el canvi climàtic i la crisi bancària. Sens dubte una crida a la reflexió d’un sostre, que sota l’ombra o sota els volcans, ha cridat l’atenció d’uns personatges en la recerca d’un sentit al fet de tombar per la vida, en camins que sovint condueixen a un mateix pla: quin futur és possible?

L’escenari podria haver estat el Pirineu, però el paisatge desolat i la natura indòmita d’Islàndia fan encara més atractiva la narració, pel seu autor i per la lectura. Confesso que no tinc el llibre entre les mans, però tot l’argument i el que ens condueix, en la conversa, a anar més enllà del seu propi relat, convida a una vetllada fantàstica on els personatges i tot allò que els envolta és real.

“No he volgut inventar sinó agafar la realitat”, argumenta Borrego, perquè és just que quan es tracten aspectes del dia a dia, del trontollar de l’ecosistema i del com ens guanyem la vida, la ficció no té lloc. I tot i que manifesta que el seu propi viatge a Islàndia no va ser la font d’inspiració, el fet d’haver experimentat el descobrir de la cultura islandesa i els seus afectes i desafectes, si se’m permet l’expressió, li ha permès guiar-nos per camins que desconeixíem, al menys la majoria que, com jo, mai hem estat a Islàndia.

Per part meva, en les novel·les d’en Juan Carles Borrego sempre hi he trobat el paisatge com un personatge més del relat. Primer m’ho nega, “no m’ho ha dit ningú abans” reconeix Borrego, “però si tinc tendència a tirar molt dels paisatges, crear escenaris, com quan hi ha una escena sobre Reikiavik on viu una de les protagonistes i que s’assembla al paisatge urbà de les àrees obreres de l’Europa de l’est: funcional i desangelat”.

Poc després, durant la conversa, amb la gosadia de poder equivocar-me, suggereixo que potser el canvi climàtic, ingredient i protagonista, potser sigui el símptoma més rellevant d’una crisi que no és una crisi financera sinó la crisi del capitalisme. “Ho dius tu”, em respon... “I m’ho han dit altres però no hi pensava”. 

Què pensa en Borrego quan escriu?- em pregunto- i la resposta és quasi evident: que reflexionem, que gaudim, que agafem des de la primera pàgina i desitgem que ningú ens interrompi fins al final. Mentrestant la novel·la s’ha presentat ja a Roquetes, Ribes, Vilafranca Olot, Besalú, Creixell... i aviat més en les nostres terres. 

I l’Ossa? Ella és una protagonista més de la novel·la, un símbol d’Islàndia que ens porta a una reflexió: la supervivència de les espècies ja no és el que era: no sobreviu la més forta, sinó  potser la que fa més pinya... no sé si m’explico... o no sé si ho entès bé. El canvi climàtic, la crisi o potser el pas del temps m’ho diran.