“Sempre he tingut la dèria d'anar evolucionant”

Nascut l'any 1930 ”al número 8 del carrer de les Barques”, com li agrada recordar amb vehemència, Joaquim Budesca acaba de rebre la Medalla de la ciutat concedida per l'Ajuntament de Vilanova. Aquest dimarts, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va omplir-se de gom a gom per homenatjar un artista polifacètic obsessionat en plasmar el moviment, que va iniciar-se en el món artístic de la mà dels “tebeos”. Modèstia i experiència van del bracet a l'hora de parlar de Budesca, centrat ara en seleccionar les seves obres per a la restrospectiva que li dedicarà La Sala aquest estiu.

-L'Ajuntament de Vilanova li acaba d'atorgar la Medalla de la ciutat com a homenatge a la seva trajectòria artística. Què suposa per a vostè aquest guardó?

-Suposa un reconeixement d'on vaig néixer. No t'esperes mai que pugui passar una cosa d'aquestes, és una satisfacció increïble que valorin la trajectòria que he fet. Només puc dir “moltes gràcies, moltes gràcies i moltes gràcies”.

-Va néixer a Vilanova però va haver de marxar-ne l'any 1936 cap a Barcelona, per tornar-hi al cap de poc temps, i tornar a marxar a la Pobla de Cérvoles, poble on havia nascut la seva mare, després de la Guerra Civil.
-Vaig estar entre Vilanova i Barcelona, on he de marxar a causa de la guerra. Després van passar moltes coses, no dic vicissituds perquè, a última hora, les males estones que passes també et donen un trajecte que vas superant, i una experiència per viure. En definitiva, has d'agrair sempre l'entorn que t'has trobat. A Barcelona vaig viure al Poble Nou, molt aprop del mar. D'altra banda, és curiós que també em va agradar molt el poble de la meva mare, aprop de Prades, i tan diferent de Vilanova. Quan torno aquí em costa una mica adaptar-me, després de tants anys. Però, com que és el teu poble, on has nascut, tampoc no necessites fer grans esforços.

-Quin paper ha jugat Vilanova a la seva obra?
-Sempre he tingut l'obsessió pel moviment, i aquí el tinc a la platja, al mar. Enlloc d'inclinar-me pel paisatgisme de muntanya, que és una mica fred, m'agrada el moviment, la vida, que tot es mogui. Sempre, si he anat al mar, ha estat per estar molt aprop de l'aigua. D'allà surten mil i una imatges del moviment, la transparència de les roques... Es fan moltes imatges, i totes són diferents, no n'hi ha cap d'igual. És molt atractiu.

-La seva trajectòria va començar amb els còmics. Com van ser els inicis?
-Jo tenia un cosí que es dedicava a fer “tebeos” per a una editorial, i la meva obsessió era guanyar-me la vida amb els “tebeos”, no els còmics, que llavors no existien. Vaig aprendre a dibuixar pel meu compte, mirant aquí i allà als museus. Quan ho vaig aconseguir vaig entrar als estudis Ferrando. Érem un equip a les ordres d'ell [Emili Giralt i Ferrando], i ens va anar molt bé per aprendre a dibuixar més encara. Després d'això tothom desitja la independència, valdre's per un mateix. Jo no vaig parar fins aconseguir feina als Estudis Toutain, que estaven a Barcelona i ens anaven a buscar feina a Anglaterra, Alemanya... Els encàrrecs es van acabar i vaig tornar a Vilanova amb la idea de començar a pintar. Vaig començar amb l'aquarel·la, que sempre m'ha semblat més espontània i lliure, l'oli és més tècnic.

-Sempre ha dit que és autodidacta.
-Totalment. M'ha agradat sempre molt anar a visitar els museus i aprendre dels grans mestres. A Barcelona cada diumenge me n'hi anava. Anar a aprendre a una escola no em seduia perquè volia llibertat total per pintar. No necessitava aprendre a dibuixar, sino llançar-me directament a l'aquarel·la. Van Gogh i Gauguin potser eren els pintors que més m'entusiasmaven.

-També destaca com a artista molt polifacètic: pintura, escultura, o cartells, a més d'haver ha pintat la cúpula de la Masia Cabanyes o haver dissenyat els vestits dels Diables de Vilanova, entre moltes altres obres. Com explica aquesta capacitat de crear?
-Em sento capaç de no dir que no al que m'encarreguen. L'escultura, però, no és fàcil que te l'encarreguin, ni tenir un taller per escultures, però si es tercia i puc, sí que ho faig. M'agrada tot. Tots hem d'anar cremant etapes fins arribar a la llibertat absoluta, que no et quedis en l'“aquí em paguen molt bé i no em moc”. Sempre he tingut la dèria d'anar evolucionant, anar trencant, cremar etapes.

-Ha arribat a la llibertat absoluta?
-Crec que he arribat a la llibertat on volia arribar: fer el que em dóna la gana. Si ve algú i em diu: “què faries un dibuix d'això o allò altre?”, li dic que això ha quedat enrere.

-Ha exposat a Vilanova, arreu de Catalunya i Espanya, i a nivell internacional a països com Canadà o Portugal.
-És una altra dèria: sempre que m'ha arribat l'oportunitat he fet exposicions per tot arreu. No és fàcil, però si ho trobes cal aprofitar-ho, a Valladolid, a França, allà on sigui, a tot arreu. Es tracta de no repetir.

-Després de treballar tants anys com a artista, creu que la feina de pintor està ben valorada?
-Hi va haver un moment que es venia tot, el bo i el dolent. A Barcelona hi havia galeries per tot arreu, però poca rigidesa de pensament o de manera de fer. Això va anar fatal per als que ens dedicàvem a la pintura. No hi havia control. Tothom es guanyava molt bé la vida. Ara ha hagut una debacle i ha caigut tothom. Això costarà molt de recuperar. Ningú no compra res. Tot està aturat.