Hipérbole y media

Hipèrbole i mitja és molt més del que es pugui arribar a explicar. És un llibre sobre com ser nen, sobre la depressió i sobre l'amor cap als gossos. És honest i commovedor. Una història que et fa ser millor després de llegir-la.
Allie Brosh aconsegueix emocionar-nos, fer-nos riure i plorar amb les seves històries i captar emocions complexes a través de dibuixos senzills però increïblement tendres i expressius. L’obra inclou les seves populars vinyetes sobre la depressió, considerades com algunes de les reflexions més profundes que s'han escrit sobre aquesta malaltia.

L'humor d’Allie Brosh és de llarg abast, les pàgines d'aquest llibre absolutament hilarant, obertament emotiu, carregat d'enginy juganer, d'intel•ligència endimoniada i mordacitat autoflagelant, no deixaran a ningú indiferent.

Pot semblar que el llibre és una comèdia, un simple llibre amb dibuixos... però la seva complexitat i la profunditat dels temes que tracta aconsegueixen el balanç perfecte entre riure fins plorar i explorar els sentiments més profunds de les persones. El llibre conté històries d'infància: històries, per exemple, sobre la perplexitat que provoca llegir d'adult les notes que un, de nen, va deixar per a un jo futur, i de les coses que advertiríem a les nostres versions infantils si poguéssim fer-ho. O històries sobre pastissos i sobre tot allò que una nena de quatre anys pot ser capaç de fer per aconseguir-ne un. O sobre com, per orgull, una nena (la mateixa nena, de nom Allie o, el que és el mateix, Allie de nena) es metamorfosa en tragadora incansable de chiles brutalment picants. Però també conté històries sobre tot allò que, com la procrastinació, les tasques de la llar (dues coses que solen coincidir en l'espai-temps) o les motivacions miserables i ocultes després dels nostres comportaments més generosos, fan que de vegades no ens sentim del tot adults.
I històries, al seu torn, sobre allò que sí que fa que ens sentim més adults; o més aviat no: només majors, més cansats, més desenganxats de tot i interessats per res: la depressió, que Brosh no esquiva en un relat frontal d'una sinceritat desarmant i una capacitat irònica que reflecteix la veritable dimensió del seu valor.

Una barreja, sí, heterogènia; una barreja de riure i drama i de totes les coses que ens conformen i ens afecten. I que té, a més, uns dibuixos d'allò més colorits.